Les Termes imperials de Trèveris (en alemany: Kaiserthermen) són les ruïnes d'un antic conjunt de banys romans projectat en àmplia escala, que més tard esdevingué un campament militar romà. Aquestes termes es troben al bell mig de la ciutat de Trèveris, a prop del Museu Renà (Rheinisches Landes-Museum).
L'edifici, amb algunes parets que arriben als 19 metres d'alçada, és un dels majors banys termals romans del nord dels Alps i s'ha declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat de la UNESCO a Trèveris des del 1986. Com a monument cultural, l'edifici està llistat des del 1989 i és considerat un Bé cultural per la Convenció de La Haia.Klaus-Peter Goethert: Kaiserthermen. In: Salve o patrimônio arqueológico em Tréveris. Segundo memorando da Comissão Arqueológica de Tréveris. (Série de publicações do Rheinisches Landesmuseum Trier 31) Tréveris 2005. ISBN 978-3-923319-62-6. P. 81.
Construïdes a començament del segle IV, durant el regnat de Constantí I (r. 306–337), serien el tercer major conjunt de termes romanes. Malgrat la grandària, les termes imperials, que mai foren concloses, no serien el major conjunt balneari de Trèveris, perquè les superaven les molt més antigues Termes de Bàrbara (Barbarathermen). Actualment, el lloc dels banys termals és designat com a parc arqueològic. A més d'aquests dos conjunts, altres banys termals de Trèveris foren els del mercat de ramats (Thermen am Viehmarkt).
Les ruïnes de les parets i fonaments encara mostren el dibuix originari. Les parets del caldari (sala amb piscina d'aigua calenta) són de les millors preservades, seguides pel tepidari (termes tèbies).
L'espaiós frigidari s'utilitzava per a banys d'aigua freda i l'àmplia palestra per a practicar exercici a l'exterior. Una altra part romanent és el sistema d'escalfament (hipocaust), en què s'escalfava l'aire i es duia per davall del pis.
Història de la recerca Les ruïnes de les termes, convertides en casernes de cavalleria durant l'antiguitat, es veien a quilòmetres de distància des del final del domini romà. L'àrea interior dels banys sembla haver estat utilitzada com a castell ja el segle VI. Amb la construcció de la muralla medieval de la ciutat durant el mandat de l'arquebisbe de Trèveris, Bruno von Lauffen (1102-1124), les ruïnes foren una mena de fortalesa al cantó sud-est, i s'hi col·locà una porta de la ciutat. Des del final del segle XIII, el castell era conegut com a vetus castellum (castell vell). miniatura|Mapa de la ciutat de Trèveris a la fi de l'Imperi romà Com resultat d'aquesta re-funció, l'àrea central dels banys s'ha preservada fins hui. Totes les altres àrees foren víctimes del robatori medieval de pedra. Enmig de la palestra, en l'àrea del que era llavors una població, l'església parroquial de St. Gervasi s'hi va construir al voltant del 1100 i el 1295 l'església del monestir de St. Ignasi va obrir les portes al nord de l'antic recinte de la palestra. Juntament amb el monestir, es van construir edificis artesans i cases. En l'inici del segle XIX, l'Alteburg ja no era necessari com a baluard i, com a tal, el 1806 es va demolir una torre de vigia del caldari (bany calent). A partir del 1816, a expenses de l'estat, van començar els treballs per a descobrir i explorar aquest caldari.
El 1907, l'Associació de la Indústria de la Pedra i de la Terra proposà la reconstrucció dels Banys Imperials a fi de presentar les diferents possibilitats d'aplicació del "nou ciment de material de construcció". Aquesta proposta fou rebuda amb una protesta contundent dels perits, que encara debatien si les restes haurien de ser atribuïdes a un bany termal, església o conjunt palatí. Aquestes qüestions s'esclariren entre el 1912 i el 1914 amb la concessió de vastos fons en el transcurs d'altres excavacions importants, en què la part occidental no es pogué estudiar a causa del dens desenvolupament de l'edifici. El programa de recerca de l'època incloïa també viatges d'arqueòlegs i arquitectes a països mediterranis. El treball fonamental d'Emil Krüger (1869-1954) i Daniel Krencker (1874-1941), publicat el 1929, que a més d'aquesta documentació també conté els resultats de l'excavació en els Banys Imperials, continua sent exemplar fins i tot ara. El 1920, les estructures subterrànies s'obriren al públic. La situació a la part occidental dels banys no va canviar fins i tot en la Segona Guerra Mundial, quan tots els edificis moderns en el lloc dels banys van ser destruïts durant l'hivern del 1944/45. Del 1960 al 1966, va sorgir, llavors, l'oportunitat d'examinar intensivament una àrea de 10.800 metres quadrats de l'antiga ínsula occidental (barri residencial) sota la direcció de l'arqueòleg Wilhelm Reusch (1908–1995). Més tard, tota l'àrea de la palestra es retirà del nou pla de desenvolupament i les fundacions romanes es conservaren amb maons lleus. El creixement excessiu, l'emissió de sal i la pol·lució atmosfèrica, agreujats per una rotonda a prop de les ruïnes el 1971 que va causar un augment de les vibracions relacionades amb el trànsit, van dur a una restauració i renovació del caldari els 1983/1984, duta a terme amb fons considerables. En el transcurs d'aquest procés, els danys de guerra causats pel foc d'artilleria i bombes, que no havien estat notats des del 1945, van ser també remoguts i va ser duta a terme una reconstrucció parcial de l'absis oriental d'acord amb els materials, i això va contribuir significativament a l'estabilització de l'estàtica. Durant les mesures de seguretat dels 1983/1984, s'alterà també la zona d'entrada de l'est i reconstruïda la muralla medieval de la ciutat que ja ací no existia, i es col·locà al costat de les termes. Com a resultat, però, els banys militars pertanyents a la caserna de la cavalleria, sobre el qual aquest mur ara corre, els van ocultar. miniatura|En una zona arqueològicament sensible al nord dels banys militars, una torre d'observació per a la nova àrea d'entrada es va construir el 2006 L'investigador de la construcció Arnold Tschira (1910-1969) fou de gran importància per a l'herència antiga de Trèveris. Com a membre de moltes institucions arqueològiques i històriques, com ara l'Institut Arqueològic Alemany i la seua Comissió de Trier, feu un gran servei en mantenir l'àrea històricament única entre la catedral i els Banys Imperials, lliure de tots els plans del postguerra per a noves construccions. Les primeres intervencions reversibles en els banys termals s'hi feren amb regularitat creixent des del 1998, i el caldari s'equipà amb bancades d'espectadors i infraestructures tècniques. Per això l'antic extrem nord-est de la palestra, que fins i tot llavors es conservava, es va abandonar entre els 2006 i 2007, per a alçar una estructura de 169 metres de longitud com a àrea d'entrada amb una torre d'observació durant un projecte de construcció. L'arquitecte que va realitzar l'obra, Oswald Mathias Ungers (1926-2007), no es lliurà de controvèrsia entre els perits arqueològics, per haver "destruït sense necessitat parts de la matèria antiga a protegir ... en la construcció d'aquest "edifici de protecció" en els banys tèrmics del Viehmarkt" de Trèveris. El secretari d'estat Rüdiger Messal, que va estar present en la inauguració de l'àrea d'entrada dels Banys Imperials, va comentar que "cada època arquitectònica va trobar el seu propi llenguatge de forma -incloent els dies d'ara", i el llavors secretari d'estat de Cultura, Joachim Hofmann-Göttig, va dir que el nou edifici era un exemple notable de la filosofia no sols de preservar el patrimoni cultural com la pedra morta, sinó de revifar-lo constantment. En aquest sentit, la palestra també s'ha utilitzat per a esdeveniments de tot tipus des de llavors, tals com l'espectacle Brot und Spiele escenificat des del 2002. En el transcurs dels treballs de construcció en el límit nord del lloc, les restes dels petits banys es van registrar digitalment el 2006.Wolfgang Schiering: "Retrats d'arqueòlegs." Editora Philipp von Zabern, Mainz 1988. ISBN 3-8053-0971-6, p. 310.http://www.baunetz.de/melden/Meldungen_Entree_der_Kaiserthermen_in_Trier_uebergabe_27168.html Entrada do Kaiserthermen em Trier entregue].
Descripció i història de l'edifici Desenvolupament residencial miniatura|Lavabo redó amb absis anteriors a les termes, pertanyent a la casa de peristil sobreconstruïda (a partir del 2006) En temps passats, les quatre insígnies que el darrer palau balneari aniria a ocupar ja havien estat construïdes. Els eixos dels carrers que van concloure aquestes ínsules rectangulars es basaven en el pla originari de fundació de la ciutat, que degué fundar-se el 17 abans del present, i s'orienten al sud-est i nord-est. El Dekumanus maximus, el camí principal que tallava a sud-est des del lloc del primer pont del Mosel·la a través de l'eix central del fòrum fins i tot les quatre ínsules, les va tallar al mig en la graella de planificació primera, tot i que les dues de l'est no formassen part de l'esquema primigeni de la fundació. És a dir, s'ha demostrat per les investigacions de la subestrutura dels carrers més antics que tenien brodats de diabasa. Els edificis del carrer principal -en l'alineament del qual a l'extrem sud-oest estava l'amfiteatre construït durant la segona meitat del segle II- eren representatius i pertanyien a la classe alta urbana. miniatura|Reconstrucció ideal dels banys imperials mai conclosos del segle IV. (Model de la ciutat en el Museu Estatal de Trèveris)Només el nord-oest de les quatre insulae en l'àrea de la darrera palestra ha estat estudiat intensivament. L'ínsula oposada, que més tard es va també sobreposar per la palaestra, només fou tallada. És clar que en les dues àrees que pertanyien a l'esquema originari de fundacions, s'han de comptar quatre fases de construcció només durant els períodes de l'Imperi primitiu i mitjà. Els vestigis més antics de construcció s'atribueixen al regnat de l'emperador Claudi (41-54). La darrera fase de construcció representa una gran casa de peristil que ocupa tota l'ínsula nord-oest. A més dels banys, que tenen una petita rotonda, moltes altres sales també serien hipocausts. L'estructura tenia patis oberts, el major dels quals tancat en almenys dos costats per un ambulatori amb columnes. Dos dels mosaics del terra recuperats mostraven representacions de genets de curses. Un mostra el genet Polydus amb el cavall de plom Compressor. Un avantatge del lloc de construcció fou també el bon proveïment d'aigua dels rierols Altbach i Herrenbrünnchen, així com de la conducció d'aigua Ruwer construïda el segle II. Alguns components de l'habitatge del període Imperial medi van ser fets accessibles en el subsol el 1970.Wilhelm Reusch: Trier. Kaiserthermen. Escritório Estadual de Preservação de Monumentos. Mainz 1995 (algunes edicions no especificades). p. 13.
Banys termals miniatura|Un dels passatges de servei subterranis amb un pou de llum (a partir del 2006) miniatura|Sostre de formigó anteriorment folrat en el sistema de passatge subterrani amb la marca d'una brúixola oblidada durant el procés de fosa (estat en el 1983)