Ross Talbot Harris (nascut l'1 d'agost de 1945) és un compositor, multiinstrumentista i educador musical neozelandès. Format amb Douglas Lilburn, va ser professor de música electrònica a la Universitat Victoria de Wellington durant 33 anys. Posteriorment, ha col·laborat nombroses vegades amb l'Orquestra Filharmònica d'Auckland i el New Zealand String Quartet.
L'obra de Ross Harris és principalment de música clàssica, però inclou gèneres molt diferents, des d'òperes, música de cambra i vuit simfonies, fins a música electroacústica, jazz i rock. Va donar-se a conèixer gràcies a l'òpera Waituhi: Te Ora O Te Whanau (1984), la primera òpera en llengua māori. A part de ser compositor de música contemporània, també ha participat amb el grup Free Radicals de música electrònica i el grup The Kugels de música klezmer.
Ha rebut nombrosos premis durant la seva carrera, entre els quals destaca el premi SOUNZ Contemporary Award, que ha rebut en quatre ocasions, als anys 2000, 2005, 2006 i 2009.
Biografia Joventut i primers estudis Nascut a una família tradicional a Amberley (Nova Zelanda), Harris no va descobrir el seu interès per la música fins quan era adolescent. Va començar tocant la tuba a la banda del seu institut, però posteriorment va aconseguir una posició a la Banda Jove Nacional de Nova Zelanda i l'Orquestra Jove Nacional de Nova Zelanda. El 1962, també va ser admès a la Banda Nacional. Poc després, va canviar la tuba per la trompa, instrument que ha anat tocant de manera professional i semiprofessional durant tota la seva carrera. Això no obstant, encara que ha tocat diversos instruments durant la seva vida, la seva passió sempre ha sigut ser compositor.
A l'hora d'anar a la universitat, va estudiar a la Universitat de Canterbury, però va haver d'estudiar un grau en trompa, ja que no hi havia l'opció d'estudiar composició. Per tant, va haver d'anar aprenent composició de manera autodidàctica fins que va poder traslladar-se a Wellington quan va acabar el grau. Això va ser possible perquè va obtenir una plaça com a trompista a l'Orquestra Simfònica de Nova Zelanda (NZSO), una agrupació musical amb la qual ha participat regularment durant la seva vida d'intèrpret.
Etapa a la Universitat Victoria de Wellington A Wellington, va estudiar un màster en composició amb Douglas Lilburn, a la Universitat Victoria de Wellington. Aquí va ser quan va començar a experimentar amb la música electroacústica, ja que la Universitat tenia un dels primers estudis de música electrònica d'Australàsia. Després, a partir de 1970, va convertir-se en professor de la Universitat i el 1980 va succeir a Lilburn (que es va jubilar) com a director de l'estudi de música electroacústica. Harris va mantenir el càrrec durant més de trenta anys, i li va permetre continuar component gràcies al suport econòmic que rebia com a professor de la Universitat. Durant aquesta etapa va compondre més de cent obres, encara que poques d'elles eren encàrrecs externs a la seva vida acadèmica.
L'any 1983, Harris va començar a col·laborar amb el compositor americà Jonathan Besser i van fundar el grup de música electrònica Free Radicals, amb seu a Wellington. El grup primer incloia diversos membres, però al final va esdevenir un duo entre els dos fundadors, amb la col·laboració esporàdica del flautista i guitarrista Gerry Meister. Va ser una agrupació musical pionera en música electroacústica als anys vuitanta, i va influir en el desenvolupament de l'electrònica als anys noranta. La seva música era eclèctica, ja que combinava l'experiència de dos compositors entrenats des de la tradició clàssica Occidental amb elements electrònics i tecnologies pensades principalment per fer música pop.
El 8 de setembre de 1984 es va estrenar l'òpera Waituhi: Te Ora O Te Whanau a la State Opera House de Wellington, una obra que va guanyar gran reconeixement, ja que era la primera òpera creada en llengua māori. Aquesta obra conté quatre actes i té un libretto escrit per l'escriptor Witi Ihimaera. Gràcies a aquesta obra, va guanyar nombrosos premis i reconeixements, incloent-hi la Medalla al Servei de la Reina durant les celebracions de l'aniversari de la Reina de 1986 i el premi CANZ Citation for Services to New Zealand Music el 1990.
Durant la resta de la seva estada com a professor a la Universitat Victoria, va compondre dues òperes més, Tanz der Schwáne i A Wheel of Fire. La primera conté un libretto escrit per Witi Ihimaera, mentre que Harris va escriure el seu propi libretto per la segona. Aquestes dues òperes van ser protagonitzades per la soprano Lesley Graham, però no van ser produccions professionals, sinó que només es van interpretar en l'entorn de la Universitat. L'èxit posterior que va tenir la seva obra To the memory of I. S. Totska, composta el 1998, que el va fer guanyar el SOUNZ Contemporary Award per primera vegada, va ser el que el va animar a deixar la seva posició com a professor de la Universitat Victoria el 2004.
Trajectòria com a compositor freelance Tot seguit, va seguir la seva carrera com a compositor freelance, convertint-se en el compositor resident de l'Orquestra Filharmònica d'Auckland el 2005 i el 2006. Durant aquesta època, va compondre nou obres, incloent-hi les seves dues primeres simfonies. La Primera Simfonia es va estrenar el 25 d'agost de 2005, quan Harris ja tenia 60 anys. Cal destacar, igualment, la seva col·laboració amb Vincent O'Sullivan, poeta neozelandès, qui va escriure el libretto de la Segona Simfonia de Harris, escrivint poemes per commemorar els soldats neozelandesos que van morir durant la Primera Guerra Mundial. Va rebre el SOUNZ Contemporary Award per segona i tercera vegada el 2005 i el 2006, per les obres "Labyrinth for Tuba and Orchestra" i "Symphony no. 2", respectivament.
Una altra aventura musical que va començar durant aquesta època va ser la seva col·laboració amb el grup klezmer The Kugels, grup amb seu a Wellington. Això li va permetre aprofundir en la interpretació de l'acordió (ja que ja havia deixat enrere la seva carrera com a trompista) i va poder descobrir el gènere klezmer i la música jueva. Aquesta influència va ser clau en la seva Tercera Simfonia, ja que va incorporar alguns temes folclòrics a les melodies de l'obra i va incorporar un acordió a l'orquestració. Gràcies a aquesta obra va guanyar el SOUNZ Contemporary Award per quarta vegada l'any 2009.
La seva relació amb l'Orquestra Filharmònica d'Auckland ha continuat durant diversos anys. L'orquestra ha sigut l'encarregada d'estrenar totes les seves simfonies i altres obres importants, com el seu concert per a violoncel i orquestra o l'oratori Face. L'any 2011, l'APO va estrenar la Simfonia no. 4 de Harris, subtitulada "To the memory of Mahinārangi Tocker", una cantant, compositora i poetessa d'arrels Māori i jueves que havia mort el 2008. Posteriorment, el 2013, es va estrenar la seva Simfonia no. 5, i el 2016 la Simfonia no. 6, totes dues amb una bona recepció del públic.
L'any 2016, es va estrenar Requiem for the Fallen, una nova col·laboració entre Harris i l'escriptor Vincent O'Sullivan. En aquesta ocasió, també van comptar amb la contribució artística de Horomona Horo, un instrumentista de taonga puoro, un instrument māori tradicional. Aquesta obra té forma de requiem i va ser composta per commemorar les vides neozelandeses i de les altres Illes del Pacífic que es van perdre durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta va ser una de les peces que va compondre pel New Zealand String Quartet, un conjunt musical amb qui va col·laborar regularment durant bastants anys.
Durant la pandèmia de la Covid-19, el 2020, Harris va estar component una nova òpera basada en la història "Antoni i Cleopatra", escrita per William Shakespeare. Va comptar amb la col·laboració d'Adrian Kiernander, però encara no ha estat estrenada. El 2022 va participar en la novena Lilburn Lecture amb una conferència titulada The Endless Search for the Next Note: An Outline of a Composing Life from an Unlikely Beginning to an Unlikely Present. Seguidament, el 3 d'agost de 2023, l'Orquestra Filharmònica d'Auckland va estrenar la seva Simfonia no. 7, una obra d'un sol moviment basada en fragments de cants gregorians.
La Simfonia no. 8 de Harris va ser estrenada el 8 de novembre de 2025 per l'Orquestra Simfònica de Christchurch, després d'estar-hi treballant durant gairebé tres anys. Seguint un tema recurrent en la seva obra, la guerra, el compositor va compondre la seva última simfonia com a resposta de la invasió russa a Ucraïna.
Obra La producció musical com a compositor de Ross Harris ha tingut moltes influències diferents, des de la tradició compositiva clàssica o les músiques d'avantguarda, fins a música pop o folk. Això ha permès que el compositor tingui més de dues-centes obres acabades, comprenent molts estils i gèneres diferents. La seva trajectòria l'ha portat a guanyar nombrosos premis, entre ells, quatre vegades el premi SOUNZ Contemporary Award, i el posiciona com a un dels compositors més influents del segle XX de Nova Zelanda.
Música electroacústica, òperes i Free Radicals La seva carrera compositiva va començar en l'entorn acadèmic, durant els seus estudis a la Universitat de Canterbury i a la Universitat Victoria de Wellington. La principal influència durant aquesta època va ser Douglas Lilburn, ja que va ser qui el va introduir a la música electroacústica i qui el va ensenyar a buscar sons a l'estudi. A la vegada, sobretot les seves primeres peces, també es caracteritzen per incorporar materials i fragments d'altres compositors, com de Mahler, Wagner o Schumann. Durant les tres dècades que va ser professor i acadèmic, va compondre més de cent obres.
En aquesta època va compondre tres òperes de gran format. L'òpera Waituhi: Te Ora O Te Whanau va ser la que va rebre més reconeixement del públic. L'obra està inspirada en el llibre Whanau de Witi Ihimaera, l'escriptor del libretto. L'obra incorpora una orquestra completa, diversos instruments māoris tradicionals i sintetitzadors electrònics, a més d'un repartiment de 55 persones. El compositor descriu que dirigir l'òpera va ser un repte molt gran perquè va posar a un poble Māori a sobre l'escenari i la majoria no havien treballat mai amb un director o una orquestra. Un dels temes recurrents de la seva obra és la cerca d'un llenguatge musical propi que reflecteixi la societat de Nova Zelanda.
Al mateix temps, la música que escrivia juntament amb Jonathan Besser pel grup Free Radicals era molt diferent. Utilitzaven principalment mitjans electrònics per escriure música, des de sintetitzadors antics fins a sistemes d'ordinador més recents. Durant els seus concerts combinaven materials pregravats amb improvisació en directe. Les seves cançons incorporaven elements del jazz i el rock, i sovint feien servir sorolls extramusicals. Per exemple, a la cançó Drive It incorporen sons d'un partit de rugbi a la gravació, i fan servir diversos mètodes electrònics per controlar aspectes del so, com la modulació o el tempo.
Grans obres orquestrals i música klezmer El seu llenguatge musical va canviar quan va deixar la Universitat Victoria, l'any 2004. En convertir-se en compositor freelance, es va atrevir a escriure grans peces orquestrals, incloent-hi les seves simfonies, concerts per a violí, violoncel o tuba, òperes i altres peces de cambra. Llavors va començar la seva col·laboració amb l'escriptor Vincent O'Sullivan. La primera obra en la qual van treballar junts va ser Black Ice, una òpera basada en la història de Grigori Rasputin i la seva influència a desacreditar el govern tsarista a Rússia. La seva segona col·laboració va ser en la Simfonia núm. 2 de Harris. L'obra explica la història d'un jove soldat neozelandès que havia estat acusat per un tribunal militar i disparat durant la Primera Guerra Mundial, però que va poder escapar i que es va enamorar d'una dona francesa.