El cant alentejà és una música tradicional de l'Alentejo, a Portugal. No fou pas mai l'única expressió de música tradicional a l'Alentejo, sinó més aviat del Baix Alentejo que de l'Alt. Amb el cant coexistiren sempre formes instrumentals de música amb adaptació de peces entre els gèneres.
El 27 de novembre del 2014, durant la reunió del comité a París, la UNESCO considerà el cant alentejà com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
És una cançó coral, en què un vocalista solista alterna amb un cor, amb un vocalista alt que omple les pauses i conclou les estrofes. El cant comença invariablement amb un punt donant la deixa, cedint el lloc a l'alt i aviat intervenint el cor en què participen també el vocalista i l'alt. Acabades les estrofes, pot el vocalista recomençar amb un nova deixa, seguint-se el mateix conjunt d'estrofes. Aquest cicle es repeteix el nombre de voltes que els participants vulguen. Aquesta característica repetitiva, així com el tempo lent i l'abundància de silencis fan que siga un cant monòton.
Història miniatura|Cor alentejà (escultura) En el cant s'utilitzen modes grecs extints tant en la música erudita com en la popular europea, els quals es restringeixen als modes major i menor. Aquesta faceta hel·lènica del cant pot provenir tant del cant gregorià com de la cultura àrab, tot i que certs musicòlegs copsen en el cant aspectes molt més primitius, precristians i possiblement preromans. Antigament el cant acompanyava ambdós sexes en els treballs de la llaurada, malgrat ser més típic d'hòmens. Un altre cant existia en el domini domèstic, exercit principalment per dones i en el qual participaven també xiquetes i xiquets. Michel Giacometti, Fernando Lopes Graça; Música regional portuguesa, Portuguese folk music, volume 4, Alentejo; Portugalsom, Discoteca Básica Nacional, Projecto Discográfico do Ministério da Cultura, editado por Strauss - Música e Vídeo S.A.; 1998.
Actualitat Després de la Segona Guerra Mundial, la progressiva mecanització del treball al camp, la generalització de la ràdio i la televisió, i l'èxode rural massiu van causar el declivi del gènere. Hui, el cant sobreviu en grups oficialitzats que el conreen, però ja sense la espontaneïtat d'altre temps. Malgrat que aquests grups i la seua manifestació en festes, trobades i concursos són els guardians de la tradició, en molts casos hi progressa l'allunyament del cant amb la inclusió en el repertori de peces estranyes, instrumentació i adulteració de peces tradicionals en un sentit més popular, amb relleu cap al fado. Patrimoni de la Humanitat, "el que importa és donar futur a aquest cant, per a expressar les noves dinàmiques de canvi, la millora dels quadres de vida, l'atracció i fixació de noves gents (...) I també escriure-hi una història, encara en manca".
Referències
Categoria:Música de Portugal Categoria:Alentejo