El Concert per a piano núm. 1 en sol menor, op. 25, va ser compost per Felix Mendelssohn principalment a l’octubre de 1831. Es va estrenar el 17 d'octubre de 1831, a Múnic, amb el compositor com a solista. El va dedicar a la pianista alemanya Delphine von Schauroth. Té una durada d'uns 20 minuts.

Origen i context La gènesi del Concert per a piano núm. 1 de Felix Mendelssohn es vincula directament amb el seu viatge italià de 1830–1831, el mateix que inspiraria la Simfonia italiana. Abans d’arribar-hi, el compositor va fer una estada a Weimar per visitar Johann Wolfgang von Goethe —en el que seria el seu darrer encontre—, i després va continuar cap a diverses ciutats europees fins a instal·lar-se a Itàlia, on l’impacte cultural i artístic el va marcar profundament.

En el camí cap a Itàlia, el juny de 1830, Mendelssohn va fer escala a Múnic, on va ser rebut amb gran entusiasme tant per l’aristocràcia com pels ambients musicals de la ciutat. Allà va conèixer Delphine von Schauroth, una pianista de talent extraordinari, també destacada per la seva bellesa i el seu origen benestant. El compositor se’n va sentir atret i li va dedicar el Concert en sol menor.

L’obra va començar a prendre forma a Roma el novembre d’aquell mateix any, però no es va completar fins a l’octubre de 1831, un cop de retorn a Múnic. Allà va presentar el concert en sol menor el 17 d’octubre en un concert benèfic a favor dels pobres celebrat a l’antic Odeon. El programa també incloïa la seva Primera Simfonia, l’Obertura d'El somni d'una nit d'estiu i improvisacions al piano. Entre el públic hi havia fins i tot els reis de Baviera. Tot i que ja havia esbossat idees per a l’obra un any abans, a Roma, no va ser fins a la tardor de 1831 que s’hi va dedicar plenament, completant-la amb rapidesa.

Felix Mendelssohn gaudia d’un gran prestigi com a pianista, admirat arreu tant per la seva destresa tècnica com per la finor expressiva del seu estil interpretatiu. El compositor i també pianista Ferdinand Hiller, que el tenia en gran consideració, va escriure: «Tocava el piano com una alosa s’eleva en el vol, perquè li era natural. Posseïa una gran destresa, seguretat, força, fluïdesa i un so ple i suau. Però quan tocava, s’oblidaven aquestes qualitats; fins i tot es deixaven de banda les virtuts més espirituals com l’ardor, la inspiració, la profunditat i la intel·ligència. Quan s’asseia al piano, la música brollava d’ell amb la riquesa d’un geni innat». Una altra de les grans pianistes del segle XIX, Clara Schumann, compartia aquest entusiasme: «Al capdavall, per a mi continua sent el pianista més estimat de tots». Un elogi extraordinari, especialment en una època que comptava amb figures mítiques del piano com Frédéric Chopin, Franz Liszt, Henri Herz i Friedrich Kalkbrenner.

Recpeció L’estrena va ser un èxit notable. En una carta al seu pare, Mendelssohn expressava la seva sorpresa per la bona acollida, destacant l’energia de la interpretació i la resposta entusiasta del públic. Amb el seu to habitualment modest, també explicava que, malgrat els aplaudiments i la insistència perquè sortís de nou a saludar, va preferir no tornar a l’escenari. El rei de Baviera hi va assistir i va liderar els aplaudiments. Segons una carta —parcialment censurada— que el compositor va enviar al seu pare, el monarca fins i tot li va suggerir que es casés amb Delphine, una proposta que el va incomodar i que va quedar sense resposta quan el rei va canviar de tema.

El concert va continuar interpretant-se en altres ciutats. A Londres, per exemple, la crítica el va descriure com una obra gairebé teatral per al piano, i va subratllar el virtuosisme de l’execució.

Anàlisi musical Des del punt de vista musical, es tracta d’una peça compacta, dinàmica i d’una gran fluïdesa, que recorda en certa manera el model del Konzertstück de Carl Maria von Weber, un dels referents de Mendelssohn. A diferència del patró clàssic, en què l’orquestra introdueix els temes abans de l’entrada del solista, aquí el piano intervé gairebé des del primer moment, aportant immediatesa i impuls dramàtic a l’obra.

El concert està estructurat en tres moviments que s’enllacen sense interrupció:

1. Molto allegro, con fuoco Una entrada orquestral en crescendo dona pas immediatament al piano, que irromp amb una escriptura brillant i exigent: octaves dobles, acords potents i escales ràpides. Després d’aquest primer impuls, apareix un episodi més cantable. El desenvolupament és breu, i la recapitulació es connecta amb el moviment següent mitjançant una fanfàrria de metalls.

2. Andante El moviment central destaca pel seu caràcter líric i expressiu. El piano desplega una ornamentació delicada amb arpegis i escales, mentre la línia melòdica manté un to cantabile. L’últim acord enllaça directament amb el moviment final.

3. Presto; Molto allegro e vivace L’inici és vertiginós i mostra novament el virtuosisme del solista. El tema principal, basat en octaves enèrgicament articulades, impulsa el moviment fins al final, on reapareixen idees del primer moviment, aportant unitat a l’obra.

Referències

Categoria:Obres de Felix Mendelssohn Categoria:Composicions musicals del 1831 Categoria:Concerts per a piano del Romanticisme Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1830