El Banco del Giro (Venecià: Banco del Ziro), també conegut com a Banco Giro o Bancogiro, i de vegades anomenat en anglès com el Bank of Venice, va ser un banc públic creat per la República de Venècia el 1619, que es va mantenir actiu fins a la fi de la República el 1797.
El Banco del Giro ha estat descrit com "probablement el primer experiment amb un diner fiduciari pur emès per l'estat i de curs legal". També va servir de model per a la reorganització de les operacions bancàries de la Casa di San Giorgio genovesa l'any 1675 en una única entitat, el Banco di San Giorgio.
Història El fracàs dels bancs privats de Venècia havia portat a la creació del públic Banco della Piazza di Rialto el 1587. El 1619, Giovanni Vendramin, un mercader de la família Vendramin, va suggerir que els seus crèdits sobre el govern de la ciutat es fessin transferibles a tercers mitjançant comptes gestionats pel govern republicà, fent-se eco de les pràctiques venecianes que es remuntaven al segle XIII. La República va acceptar i va establir el Banco del Giro com un mecanisme de compensació temporal, amb la previsió que s'eliminaria al cap de tres anys. Tanmateix, l'èxit de l'esquema va fer que el termini s'anés ampliant any rere any, i els imports en els comptes van augmentar durant la Guerra de Successió de Màntua i la pesta de 1629-1631, de manera que el Banco del Giro es va convertir en una institució monetària permanent. Cap al 1630, la seva emissió ja era el doble de la del Banco della Piazza del Rialto.
L'administració del banc es va confiar al Senat, que nomenava el Depositario, el magistrat que realment el dirigia, d'entre els seus membres.
Inicialment, els diners del Banco del Giro, és a dir, el deute públic utilitzat com a mitjà de pagament, eren totalment inconvertibles, a diferència dels del Banco della Piazza di Rialto. El seu valor en metàl·lic es va depreciar durant els períodes de guerra de les dècades de 1620 i 1640, però es va tornar a apreciar a les dècades de 1630 i 1650 a mesura que el deute del govern venecià es va anar reabsorvint gradualment. El 1666, però, el govern va cedir a la pressió dels comerciants i va fer que els diners del banc fossin convertibles, condició que es va mantenir durant els segles XVII i XVIII, excepte per una suspensió durant la Guerra otomano-veneciana (1714-1718), que no es va aixecar fins al 1739.
Fins cap al 1650, el Banco del Giro tenia una mida similar al Banc d'Amsterdam. D'acord amb el seu propòsit de creació, els seus actius eren majoritàriament deute del govern venecià. A partir de 1651, els seus dipòsits es van convertir en l'únic mitjà de pagament legal per a tots els pagaments comercials superiors a 50 ducats.
El banc va suspendre la seva activitat del 1797 al 1800 arran de la caiguda de la República, i el 1805 el Regne d'Itàlia napoleònic va assumir el seu deute i va reemborsar els dipositants amb els seus propis bons. Es va liquidar formalment el 1807.
Llegat Un dels sotoportegos de la plaça de Rialto encara es coneix com Sotoportego del Banco Giro.
Referències
Categoria:República de Venècia Giro Categoria:Bancs desapareguts Categoria:Economia d'Itàlia