Callipteridium és un gènere extint de falgueres amb llavor pteridospermatòfits que pertanyen a la família Cyclopteridaceae. Aquestes falgueres van existir al període Carbonífer.
Característiques principals Les seves fulles eren Frondes que presenten divisions (pinnes) amb pínnules de forma subtriangular o lleugerament corbades (falcades). Les pínnules s'insereixen de forma alterna i gairebé perpendicular sobre un eix central o raquis bastant ample.
Hàbitat Formaven part de la vegetació dels grans boscos humits i pantanosos que cobrien la Terra fa uns 300 milions d'anys.
Principals espècies descrites El gènere compta amb nombroses espècies fòssils identificades arreu del món gràcies a les impressions de les seves frondes en jaciments de carbó. Callipteridium pteridium: Una de les espècies més característiques i estudiades a Europa, especialment en estrats de l'estefanià (Carbonífer superior) a la península Ibèrica i França. Callipteridium sullivanti: Una espècie molt rellevant de l'Amèrica del Nord, de la qual s'ha pogut estudiar l'anatomia interna gràcies a nòduls de carbó fets a Kansas i Iowa. Callipteridium gigas: Espècie de gran mida trobada freqüentment en conques mineres europees, utilitzada sovint com a indicador bioestratigràfic. Callipteridium virginianum: Espècie descrita originalment a la regió dels Apalatxes, objecte de revisions taxonòmiques posteriors per diferenciar-la del gènere afí Alethopteris. Callipteridium aldrichi: Es caracteritza per pínnules simètriques unides completament al raquis per la seva base, amb una nervadura central clarament marcada. Els exemplars tipus d'aquesta espècie es van descobrir en formacions de carbó d'Alabama (EUA). Callipteridium connatum: Aquests fòssils són claus en la paleobotànica per datar estrats geològics, especialment en jaciments de carbó d'Europa central i del sud (com a Espanya, Itàlia i Alemanya) associats a l'estatge Estefanià. Callipteridium dawsonianum: Els seus fòssils s'han trobat principalment en formacions geològiques d'Amèrica del Nord, com a la conca dels Apalatxes i a l'estat de Virgínia de l'Oest. Va créixer a l'estatge Estefanià (Carbonífer superior) i s'utilitza habitualment en la bioestratigrafia per datar jaciments de carbó d'aquella era geològica. Callipteridium densinervium: L'espècie va ser formalment descrita i il·lustrada pel paleobotànic Robert H. Wagner en una publicació de l'any 1962 basada en el 4t Congrés de Estratigrafia i Geologia del Carbonífer de Heerlen (1958). Aquesta espècie té una rellevància especial en la geologia local de la península Ibèrica, concretament a Catalunya on s'han documentat restes fòssils de Callipteridium densinervium a la conca carbonífera de Surroca-Ogassa, situada a la comarca del Ripollès, Catalunya. Els jaciments d'aquesta zona pertanyen a l'estatge Estefanià (Carbonífer superior), un període on la regió formava part d'una gran conca fluvial i lacustre amb frondosos boscos tropicals que posteriorment van originar els dipòsits de carbó explotats històricament a Ogassa. Callipteridium donetzianum: Les restes fòssils d'aquesta espècie en concret han format part d'estudis paleontològics clàssics sobre paleoflores paleàrtiques, especialment en regions d'Europa de l'Est i de la conca del Donets (d'on prové històricament el seu nom específic). Callipteridium gothanii: Apareix com a fragments de fulles carbonitzades i comprimides en estrats del Carbonífer Superior i del Pèrmic al llarg de les formacions carboníferes d'Euramèrica i de la resta del món. Callipteridium grandifolium: Presenta frondes grans i tripinnades amb un raquis primari fort i rugós. Les pinnes secundàries són alternes, disposades en angles aguts i presenten un contorn lineal-lanceolat. Les seves pínules de forma variable i molt espaiades, normalment oblongues o el·líptiques amples, amb extrems arrodonits i corbes laterals inferiors marcades. Les parts inferiors de la planta poden mostrar lòbuls arrodonits lleugers i irregulars. Callipteridium mirabile'': Presenta frondes amb pínnules característiques de base ampla que s'adhereixen completament al raquis, un tret d'identificació crucial en els jaciments del Paleozoic. S'ha documentat la seva presència a Europa Central i del Sud (com a les conques carboníferes de França o Espanya), associat freqüentment a capes d'antracita i hulla.
Referències
Categoria:Plantes del Carbonífer Categoria:Medul·losals