LOperació Biting, també coneguda com a Atac de Bruneval, va ser un atac combinat britànic contra una instal·lació de radar costaner alemany a Bruneval, al nord de França, durant la Segona Guerra Mundial, la nit del 27 al 28 de febrer de 1942.
Diverses d'aquestes instal·lacions van ser identificades a partir de fotografies de reconeixement aeri de la Royal Air Force (RAF) durant el 1941, però no es coneixia el propòsit ni la naturalesa de l'equip. Alguns científics britànics creien que aquestes estacions estaven relacionades amb atacs alemanys reeixits contra bombarders de la RAF que realitzaven bombardejos contra objectius a l'Europa ocupada, cosa que va provocar greus pèrdues de pilots i bombarders. Els científics van sol·licitar que s'ataqués una d'aquestes instal·lacions i que s'estudiés la tecnologia que posseïa i, si era possible, s'extregués i es portés de tornada a Gran Bretanya per a un examen més aprofundit.
A causa de les extenses defenses costaneres erigides pels alemanys per protegir la instal·lació d'un atac marítim, els britànics creien que un atac de comando des del mar patiria grans pèrdues i donaria temps suficient perquè l'enemic destruís la instal·lació. Els oficials van decidir que un assalt aeri seguit d'una evacuació marítima seria la manera més pràctica de sorprendre la guarnició de la instal·lació, apoderar-se de la tecnologia intacta i minimitzar les baixes entre la força d'atac.
La nit del 27 de febrer, després d'un període d'entrenament intens i diversos retards a causa del mal temps, una companyia de tropes aerotransportades sota el comandament del major John Frost va saltar en paracaigudes a França a pocs quilòmetres de la instal·lació. La força principal va assaltar la vil·la on es guardava l'equip de radar, matant diversos membres de la guarnició alemanya i capturant la instal·lació després d'un breu tiroteig.
Un tècnic de la RAF amb la força va desmantellar un radar Würzburg i va retirar diverses peces clau, després de la qual cosa la força es va retirar a la platja d'evacuació. El destacament assignat per netejar la platja inicialment no ho havia fet, però la força alemanya que la custodiava va ser eliminada aviat amb l'ajuda de la força principal. Les tropes d'assalt van ser recollides per llanxes de desembarcament i transferides a diverses canoneres a motor, que les van retornar a Gran Bretanya.
L'atac va ser completament reeixit. Les tropes aerotransportades van patir relativament poques baixes, i les peces del radar que van portar, juntament amb un tècnic de radar alemany capturat, van permetre als científics britànics comprendre els avenços enemics amb radar i crear contramesures per neutralitzar-los.Churchill, Winston. The Hinge of Fate. Houghton Mifflin, 1950. 278.
Fons Després del final de la Batalla de França i l'evacuació de les tropes britàniques de Dunkerque durant l'Operació Dinamo, gran part de la producció i l'esforç bèl·lics de Gran Bretanya es van canalitzar cap al Comandament de Bombarders de la RAF i l'ofensiva de bombardeig estratègic contra Alemanya. Tanmateix, les pèrdues de bombarders en cada incursió van començar a augmentar durant el 1941, cosa que la intel·ligència britànica va concloure que era deguda a l'ús alemany d'equips de radar avançats.Millar, p. 2–3.
Els britànics i els alemanys havien estat competint en tecnologia de radar durant gairebé una dècada en aquell moment, amb la tecnologia alemanya sovint al mateix nivell que la britànica o superant-los a causa de la forta inversió en la tecnologia incipient.Cornwell, p. 262. A l'inici de la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya havia dissenyat sistemes de radar eficaços, principalment a través del treball de Robert Watson-Watt, tot i que gran part de la tecnologia encara era rudimentària i Watson-Watt i altres científics no havien aconseguit dissenyar un sistema de defensa nocturna eficaç a temps per al bombardeig nocturn alemany de Gran Bretanya durant el 1940.Cornwell, p. 267.
Un altre científic britànic que treballava en sistemes i tècniques de radar va ser R. V. Jones, que havia estat nomenat el 1939 com el primer oficial d'intel·ligència científica de Gran Bretanya, i havia passat els primers anys del conflicte investigant com d'avançat era el radar alemany en comparació amb el britànic,Cornwell, p. 268. convencent els dubtosos que els alemanys tenien radar.Jones, p. 192. miniatura|esquerra|upright=1| Un radar Limber Freia |alt=Pencil drawing of equipment standing on four legs
Examinant documents alemanys filtrats, bombarders estavellats de la Luftwaffe i desxifrats d'Enigma, i mitjançant interrogatoris de presoners de guerra alemanys, Jones va descobrir que es transmetien senyals de ràdio d'alta freqüència a través de Gran Bretanya des d'algun lloc del continent, i creia que provenien d'un sistema de radar direccional.Cornwell, p. 273–274. En pocs mesos després d'aquest descobriment, Jones havia identificat diversos sistemes de radar d'aquest tipus, un dels quals s'utilitzava per detectar bombarders britànics; aquest era conegut com la matriu "Freia-Meldung-Freia", que porta el nom de l'antiga deessa nòrdica.Cornwell, p. 274.
Jones finalment va poder veure proves concretes de la presència del sistema Freia després que li mostressin diversos objectes misteriosos visibles en imatges de reconeixement preses per la RAF prop de Cap d'Antifer a Normandia: dos emplaçaments circulars en cadascun dels quals hi havia una antena giratòria de "matalàs" d'aproximadament 6 m d'amplada. Havent trobat proves d'aquestes instal·lacions de Freia, Jones i els altres científics sota el seu comandament van poder començar a idear contramesures contra el sistema, i la RAF va poder començar a localitzar i destruir les instal·lacions elles mateixes.
Jones també va trobar proves d'una segona part del muntatge Freia, anomenat a Enigma desxifra com a "Würzburg", però no va ser fins que li van mostrar un altre conjunt de fotografies de reconeixement de la RAF el novembre de 1941 que va aprendre la naturalesa de Würzburg. El dispositiu de radar de Würzburg consistia en una antena parabòlica d'uns 3 m de diàmetre, que funcionava conjuntament amb Freia per localitzar els bombarders britànics i després dirigir els caces nocturns de la Luftwaffe perquè els ataquessin.Cornwell, p. 275. Els dos sistemes es complementaven: Freia era un sistema de radar d'alerta primerenca de llarg abast però mancava de precisió, i Würzburg tenia un abast molt més curt però era molt més precís. El Würzburg FuSE 62 D també tenia l'avantatge de ser molt més petit que el sistema Freia i més fàcil de fabricar en les quantitats que necessitava la Luftwaffe per defensar el territori alemany.Millar, p. 3.
Preludi Per neutralitzar el sistema de Würzburg desenvolupant contramesures, Jones i el seu equip havien d'estudiar un dels sistemes o, si més no, les peces tecnològiques més importants que componen el sistema. Un Spitfire de reconeixement de la RAF de la Unitat de Reconeixement Fotogràfic havia albirat recentment un lloc durant un vol sobre part de la costa francesa del Canal de la Mànega, prop de Le Havre.Harclerode, p. 208.
El lloc es va trobar al cim d'un penya-segat immediatament al nord del poble de Bruneval, a 19 km al nord de Le Havre, i era el lloc de radar alemany més accessible que havien trobat fins aleshores els britànics; diverses altres instal·lacions eren més a l'interior i d'altres eren tan lluny com Romania i Bulgària. Una sol·licitud per a un atac al lloc de Bruneval per capturar un sistema de Würzburg es va transmetre al comodor Lord Louis Mountbatten, el comandant de les Operacions Combinades.Millar, p. 4. Mountbatten, al seu torn, va portar la proposta al Comitè de Caps d'Estat Major, que va aprovar l'atac després d'un breu debat.
Havent rebut el permís per dur a terme l'atac, Mountbatten i el seu equip van estudiar la instal·lació de Bruneval i les seves defenses, i van arribar ràpidament a la conclusió que, a causa de les extenses defenses costaneres a la zona al voltant de la instal·lació, estava massa ben protegida per permetre un atac de comandos marítims. Consideraven que aquest atac provocaria un gran nombre de baixes entre les tropes atacants i no seria prou ràpid per capturar el radar de Würzburg abans que fos destruït pels alemanys.Otway, p. 65.
Creient que la sorpresa i la velocitat havien de ser els requisits essencials de qualsevol atac contra la instal·lació per assegurar-se que el radar fos capturat, Mountbatten va veure un assalt aeri com l'únic mètode viable. El 8 de gener de 1942, per tant, va contactar amb el quarter general de la 1a Divisió Aerotransportada i la 38a Ala de la RAF, preguntant si podien dur a terme l'atac. El comandant de la divisió, el Major-General Frederick Browning, es va mostrar particularment entusiasmat, ja que una operació reeixida seria un excel·lent impuls moral per a les tropes aerotransportades sota el seu comandament, així com una bona demostració del seu valor.Otway, p. 66.
miniatura|upright=1.4| Tropes de la força de cobertura i paracaigudistes practiquen la seva retirada a les llanxes de desembarcament durant l'entrenament a Gran Bretanya Els dos comandants creien que l'entrenament de les tropes i tripulacions aerotransportades podria completar-se a finals de febrer, quan hi hauria condicions meteorològiques adequades per a l'operació. L'entrenament per a l'atac es va començar immediatament, però va trobar diversos problemes. L'Ala 38 era una unitat nova encara en procés de formació, per la qual cosa el 51è Esquadró de la RAF, sota el Comandant d'Ala Percy Charles Pickard, va ser seleccionat per proporcionar els avions i la tripulació necessaris per a l'operació, tot i que el Capità de grup Nigel Norman de l'Ala 38 continuaria al comandament general.Un altre problema que es va trobar va ser l'estat de l'entrenament de la unitat de tropes aerotransportades escollida per atacar la instal·lació.
Durant aquest període, la 1a Divisió Aerotransportada estava composta per només dos batallons de paracaigudes, dels quals només un (1r Batalló de Paracaigudes) estava completament entrenat. Browning, desitjant mantenir el 1r Batalló de Paracaigudes intacte per a qualsevol operació més gran per a la qual la divisió pogués ser seleccionada, va ordenar al 2n Batalló de Paracaigudes que proporcionés una companyia per a l'operació. Es va seleccionar la Companyia 'C' comandada per Frost, però la companyia s'havia format tan recentment que Frost i molts dels seus homes encara no havien completat el seu curs de salt en paracaigudes.
El nivell de seguretat imposat a la planificació de l'atac era tan alt que quan Frost va rebre les primeres instruccions d'un oficial d'enllaç del quarter general de la 1a Divisió Aerotransportada, se li va informar que la seva companyia participaria en una demostració de guerra aerotransportada per al Gabinet de Guerra. També se li va informar que la Companyia C es dividiria en quatre seccions per a l'exercici, cosa que era contrària a un pla que Frost havia ideat per a l'exercici i el va confondre. Només després que Frost plantegés diverses objeccions a un oficial de més alt rang del quarter general, se li va informar de l'atac previst, després del qual va retirar les seves objeccions i va centrar la seva atenció en l'entrenament de la companyia.Harclerode, p. 208–209.
L'entrenament La companyia va passar un temps a la plana de Salisbury, a Wiltshire, i després va viatjar a Inveraray, a Escòcia, on van rebre entrenament especialitzat al llac Fyne, practicant embarcaments nocturns en llanxes de desembarcament per preparar la companyia per a l'evacuació per mar després d'assaltar la instal·lació del radar. Després d'això, la unitat va tornar a Wiltshire i va començar a dur a terme pràctiques de llançaments amb paracaigudes amb els avions i les tripulacions del 51è Esquadró.