El Banc Central de Trinitat i Tobago (en anglès: Central Bank of Trinidad and Tobago) és el banc central de Trinitat i Tobago.
El Banc Central de Trinitat i Tobago està situat al Complex Financer Eric Williams. El complex consta de l'auditori del banc central i de dos gratacels coneguts localment com les Torres Bessones (Twin Towers). La primera torre allotja el Banc Central de Trinitat i Tobago i la segona torre allotja el Ministeri de Finances. Va ser el segon banc central que es va establir al Carib anglòfon (el Carib de parla anglesa), ja que el primer va ser el Banc de Jamaica, fundat l'any 1960.
Governadors John Pierce (1964–1966) Alexander McLeod (1966–1969) Victor Bruce (1969–1984) Euric Bobb (1984–1988) William Demas (1988–1992) Thomas Ainsworth Harewood (1992–1997) Winston Dookeran (1997–2002) Ewart S. Williams (2002–2012) Jwala Rambarran (2012–2015) Alvin Hilaire (2015–2025) Larry Howei (des de 2025)
Funcions El Banc Central de Trinitat i Tobago duu a terme moltes funcions en les seves operacions diàries. El Banc Central de Trinitat i Tobago es va establir mitjançant una Llei del Parlament el 12 de desembre de 1964. En particular, les principals responsabilitats del Banc són emetre i reemborsar moneda; mantenir l'estabilitat monetària i financera; actuar com a banc del govern i dels bancs comercials, i protegir el valor extern del dòlar de Trinitat i Tobago (dòlar TT).
El Banc Central és l'única institució del país autoritzada per emetre bitllets i monedes de curs legal. El Banc Central és responsable de: el disseny de la moneda; el manteniment de la seva integritat i el subministrament d'una quantitat adequada de divises per satisfer les necessitats del públic; les operacions de mercat obert.
Desafiaments En els seus més de 40 anys d'existència, el Banc s'ha enfrontat a molts reptes, alguns com a resultat directe de xocs exògens i d'altres a causa de l'impacte de les polítiques internes. Quan es va crear el Banc l'any 1964, Trinitat i Tobago formava part de la zona esterlina, que garantia la total convertibilitat de la moneda local en lliura esterlina. El Ministeri de Finances administrava els controls de canvi davant de la resta de monedes.
El final de la dècada de 1960 i el principi de la de 1970 es van caracteritzar per una gran agitació tant a l'interior del país com a l'estranger. La font externa d'inestabilitat estava vinculada a les contínues preocupacions sobre la fortalesa de la lliura esterlina i la vinculació fixa del dòlar TT amb aquesta. El novembre de 1967, quan es va devaluar la lliura esterlina, el dòlar TT es va ajustar en la mateixa mesura per mantenir la seva paritat. L'any 1970, l'administració dels controls de canvi es va delegar en el Banc, la lliura esterlina va quedar subjecta a controls de canvi i la vinculació del dòlar TT es va desplaçar de la lliura al dòlar dels Estats Units a un tipus de 2,40 dòlars TT per cada dòlar EUA. Les regulacions de Finances de Defensa de 1942, sota les quals s'havien administrat els controls de canvi, van ser substituïdes per una nova Llei de Control de Canvis el 1970.
L'agitació interna de principis de la dècada de 1970 va arribar en forma de revolta sociopolítica, en el moviment que es va conèixer com la Revolució del Black Power. Una de les conseqüències d'aquesta crisi va ser el moviment cap a la nacionalització (localització) dels bancs comercials, iniciat pel Govern, però en el qual el Banc va exercir un paper destacat.
A mitjan dècada de 1980, el Banc es va enfrontar a una gran amenaça per al sistema financer quan els preus del petroli es van desplomar i l'economia va entrar en recessió. Diverses institucions financeres no bancàries (IFNB) van fer fallida a causa de la feblesa dels controls interns i d'una exposició excessiva al mercat immobiliari. Inicialment, el Banc, conjuntament amb els bancs comercials, va oferir suport financer a curt termini. Quan va quedar clar que el problema no era de liquiditat sinó d'insolvència, el Banc va procedir al tancament de cinc d'aquestes institucions. La crisi de les societats financeres va absorbir gran part de l'energia de la direcció del Banc a mitjan anys vuitanta.
L'any 1986, com a resultat de les lliçons apreses de la crisi de les IFNB, es van introduir diverses esmenes a la Llei del Banc Central i a la Llei d'Institucions Financers (No Bancàries). Les esmenes van conferir poders especials d'emergència al Banc per intervenir en les institucions financeres amb la finalitat de protegir els interessos dels dipositants i dels creditors. També van establir la Corporació d'Assegurança de Dipòsits com una filial del Banc. Les esmenes van ser molt oportunes, ja que el Banc les va utilitzar aquell mateix any per tancar cinc IFNB. El Banc també va haver d'intervenir al Trinidad Co-operative Bank el 1986 i al Workers' Bank el 1989.
L'any 1993, el Banc va procedir a fusionar les tres institucions autòctones –National Commercial Bank, Workers' Bank i Trinidad Co-operative Bank– per formar el First Citizens Bank (FCB). Aquestes accions es van dissenyar per evitar pèrdues als dipositants i preveure problemes sistèmics en el sector bancari. El paper del Banc en la creació del FCB es considera una fita important en la història de la institució i representa un exemple d'èxit en un procés de reestructuració innovador al Carib.
Des dels seus inicis, el Banc va assumir que tenia un paper vinculat al desenvolupament del país. D'acord amb aquesta orientació, des del començament de la dècada de 1980, el Banc es va implicar en una sèrie d'iniciatives de creació d'institucions. Així, per exemple, el Banc va treballar per establir la Borsa de Valors de Trinitat i Tobago i la Trinidad and Tobago Unit Trust Corporation l'any 1981. El 1986, en col·laboració amb els bancs comercials, les companyies d'assegurances de vida, la Junta Nacional d'Assegurances i la Corporació Financera Internacional, es va fundar una altra institució coneguda: el Home Mortgage Bank (Banc d'Hipoteques de l'Habitatge).
El Banc es va convertir en el membre número 100 de l'Alliance for Financial Inclusion (Aliança per a la Inclusió Financera) l'any 2013.
Reforma del marc monetari Abans de la creació del Banc el 1964, i en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, la política i la gestió monetàries eren dutes a terme principalment per diverses institucions diferents. La Junta de Divises del Carib Britànic, que es va establir el 1951, emetia i reemborsava moneda amb poca o cap consideració de la inflació o de les condicions de crèdit en l'economia nacional. Les polítiques de crèdit dels bancs estrangers es gestionaven des de les seves seus centrals i els assumptes de divises eren administrats per la Divisió de Canvi del Ministeri de Finances.
Amb l'aprovació de la Llei del Banc Central (núm. 23 de 1964), el Banc va assumir la responsabilitat de la política monetària. La política monetària es refereix, a grans trets, a aquelles accions i decisions compreses pel Banc per crear unes condicions monetàries adequades en línia amb els objectius de desenvolupament del país. La gestió de la política monetària està influenciada significativament pel ritme de l'activitat econòmica real, les operacions fiscals del govern, les entrades de capital i les operacions dels bancs comercials. Aquests factors tenen un impacte en la liquiditat i, al seu torn, afecten la inflació, les reserves de divises estrangeres i el tipus de canvi.
Els objectius i les eines de la política monetària del Banc s'han hagut d'adaptar constantment a les necessitats d'un entorn econòmic intern i internacional en ràpida evolució. El marc de política monetària del Banc té com a objectius primordials el manteniment de:
una taxa d'inflació baixa i estable un mercat de divises ordenat un nivell adequat de reserves de divises estrangeres
Com es s'ha esmentat anteriorment, Trinitat i Tobago va passar per una greu crisi econòmica i financera a la segona meitat de la dècada de 1980 a conseqüència de la caiguda dels preus del petroli. A més d'un ràpid augment de la inflació, el país va experimentar greus dificultats en la balança de pagaments i en el servei del deute.
En un esforç per ajudar a fer front a aquesta situació, inicialment es va demanar al Banc que administrés un règim de tipus de canvi doble i un sistema de control de canvis per restringir severament les sortides de divises estrangeres (el sistema conegut com a sistema EC zero). Es tractava essencialment d'una forma de pressupost estricte de divises per permetre als importadors tradicionals i a altres usuaris rebre una assignació de moneda estrangera de manera trimestral per a l'any següent.
Quan es va demostrar que dependre d'aquests controls era ineficaç, el Govern va adoptar una nova estratègia que incloïa la negociació d'un programa d'estabilització i ajust estructural amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, així com la negociació d'acords de refinançament del deute amb els bancs creditors i el Club de París. En el context d'aquests acords, a principis de la dècada de 1990, el Banc va emprendre un ampli programa de reforma del sector financer orientat a liberalitzar el sistema financer, així com a modernitzar el marc prudencial i de supervisió del Banc.
En els darrers anys, el Banc ha continuat perfeccionant el seu marc de política monetària i actualitzant el seu règim regulador i de supervisió per sintonitzar-lo millor amb les millors pràctiques internacionals. El nou marc monetari introduït l'any 2002 utilitza la taxa repo (la taxa a la qual el Banc està disposat a oferir finançament a un dia als bancs comercials) com l'instrument principal per indicar la direcció desitjada dels tipus d'interès bancaris i per transmetre la postura de política monetària fixada. El Banc també ha implementat una reducció progressiva del coeficient de reserves aplicat als bancs comercials.
L'activitat del Banc continuarà evolucionant a mesura que canviï l'entorn financer nacional i internacional. A més de les seves funcions tradicionals, com ara la política monetària, la supervisió del sistema financer, la seva responsabilitat sobre la moneda, la gestió de reserves i la seva funció d'investigació, s'estan obrint nous horitzons. Aquests inclouen la millora de la infraestructura del país, tal com ho demostren iniciatives com la reforma del sistema de pagaments, l'enfortiment del mercat de títols públics i la participació en l'agència de qualificació creditícia regional i l'Oficina Automatitzada de Crèdit.
Vegeu també Economia de Trinitat i Tobago
Referències
Enllaços externs
Trinidad Categoria:Trinidad i Tobago