Lacid western és un subgènere del cinema western que va sorgir a les dècades de 1960 i 1970 que combina les ambicions metafòriques dels westerns aclamats per la crítica cinematogràfica, com ara Arrels profundes i Centaures del desert, amb les característiques dels spaghetti westerns i la perspectiva de la contracultura de la dècada del 1960, així com el consum de drogues, com ara el cànnabis i l'LSD. Els acid westerns subverteixen moltes de les convencions dels westerns anteriors per a «evocar una versió esbojarrada de l'Amèrica blanca autodestructiva en la seva forma més solipsista, anhelant els seus propis orígens perduts».
Història La pel·lícula de culte El tiroteig (1966) de Monte Hellman es pot considerar el primer acid western. És protagonitzada per Will Hutchins, Warren Oates i Jack Nicholson i va ser finançada anònimament per Roger Corman. El tiroteig subverteix les prioritats habituals del western per a capturar una sensació de por i incertesa que caracteritzava la contracultura de finals dels anys 1960.
Hellman va continuar amb A través de l'huracà (1966). El seu guionista Rudolph Wurlitzer és considerat «el principal artífex d'explorar aquest gènere, ja que pràcticament l'havia inventat ell mateix a finals dels anys 1960 i després havia ajudat a nodrir-lo en els guions d'altres», com ara Glen and Randa de McBride, Two-Lane Blacktop de Hellman, Walker de Cox i Pat Garrett i Billy el Nen de Sam Peckinpah. Wurlitzer va treballar en el guió de Gone Beaver, que Rosenbaum descriu com «un guió visionari» per a Jim McBride. Era un western ambiciós de gran pressupost sobre els primers caçadors i indis americans, per al qual es va idear un argot pràcticament inventat. Nogensmenys, la pel·lícula es va suspendre un dia abans de la producció.Biskind, Peter (1998). Easy Riders, Raging Bulls: How the Sex-Drugs-and-Rock-'n'-Roll Generation Saved Hollywood. New York, NY: Simon & Schuster. El guió no produït de Wurlitzer dels anys 1970, Zebulon, va inspirar Dead Man de Jarmusch. Més endavant, Wurlitzer va transformar el seu guió en la novel·la The Drop Edge of Yonder. miniatura La crítica de cinema Pauline Kael (1919-2001) va encunyar el terme acid western en una ressenya de la pel·lícula El topo d'Alejandro Jodorowsky, publicada al número de novembre de 1971 de The New Yorker. Jonathan Rosenbaum va ampliar la idea en la seva crítica del 1996 de la pel·lícula Dead Man de Jim Jarmusch. Més endavant, al llibre Dead Man, Rosenbaum il·lustra diversos aspectes d'aquest western revisionista: des de la banda sonora inquietant de Neil Young fins al paper del tabac, passant per la interpretació de Johnny Depp i el lloc de la pel·lícula en el gènere acid western. Rosenbaum aborda no només la qualitat al·lucinògena del ritme de la pel·lícula i la seva representació de la realitat, sinó que també argumenta que la pel·lícula hereta una sensibilitat artística i política derivada de la contracultura dels anys 1960, que ha intentat criticar i substituir el capitalisme per models alternatius d'intercanvi.Rosenbaum, Jonathan (2000). Dead Man. London: Cromwell Press.
En el western tradicional, el viatge cap a l'oest es veu com un camí cap a l'alliberament i la prosperitat, però en a l'acid western és el contrari, un viatge cap a la mort. Rosenbaum va utilitzar el terme acid western per a descriure un «somni contracultural estimat» de les dècades del 1960 i 1970 «associat amb gent com Monte Hellman, Dennis Hopper, Jim McBride i Rudy Wurlitzer, així com en pel·lícules com Greaser's Palace. Alex Cox va fer quelcom similar als anys 1980 amb Walker.
La llegenda de Wild Bill de Walter Hill i Blueberry: L'experiència secreta de Jan Kounen, ambdues del 2004, han estat citades com a exemples del gènere.
Referències
Bibliografia
Categoria:Pel·lícules de western