lang=ca|miniatura|Mapa de Constantinoble a l'època romana d'Orient on es veu Blaquernes a l'extrem nord. Blaquernes (grec medieval: Βλαχέρναι, Vlakherne) fou un suburbi situat al nord-oest de la ciutat de Constantinoble, la capital de l'Imperi Romà d'Orient. És el lloc on hi havia una font d'aigua beneïda i s'hi van edificar diverses esglésies importants, la més gran l'Església de Santa Maria de Blaquernes (Panagia Vlakherniotissa), construïda per l'emperadriu Pulquèria cap a l'any 450, ampliada per l'emperador Lleó I el Traci (que regnà entre 457 i 474) i renovada ja en el segle VIè per l'emperador Justinià I (527–565)..

Blaquernes i Blanquerna El Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blaquerna son fill, més conegut com a Blaquerna o, més modernament, Blanquerna,Vegeu aquesta nota de la pàgina del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona. és una novel·la de Ramon Llull que va tenir una enorme influència en la narrativa de l'Edat mitjana a tot Europa i en els escriptors posteriors. La forma Blanquerna comença a aparèixer en els manuscrits del , però sembla que Llull va prendre el nom del famós palau de Blaquernes, a Constantinoble, i la seva església de Santa Maria de Blaquernes. El temple es trobava situat molt a prop del palau del mateix nom, aleshores residència oficial dels emperadors romans d'Orient, en les dependències del qual es van celebrar, l'any 1276, unes solemnes assemblees per a afavorir la unió entre les Esglésies grega i romana. Tot plegat va contribuir a difondre el nom de Blaquerna arreu d'Europa fins al punt que Ramon Llull s'hi hauria inspirat per a la seva novel·la (curiosament, convé apuntar que l'any 1276 coincideix precisament amb la data que es proposa com a inici de la redacció d'aquesta novel·la).

La forma Blaquerna, doncs, és l'atestada en els testimonis més antics, part dels quals compostos en vida de Llull. Les primeres documentacions de la seva variant amb ena, en canvi, són totes posteriors a la mort de l'escriptor, com a mínim en diverses dècades, i el seu abast geogràfic, si més no inicialment, no supera el del domini lingüístic català. Tot plegat ha afavorit que Blaquerna sigui la forma sancionada per la comunitat científica, que actualment l'ha assumit plenament en les publicacions especialitzades i en les traduccions més autoritzades; per això mateix, aquesta variant es troba en un procés de difusió i popularització entre les publicacions adreçades a auditoris més amplis.

Aquesta assumpció de la forma primigènia del títol de la novel·la, en canvi, no s'ha produït en relació amb altres institucions que porten aquest nom. Caldria evitar, en conseqüència, que es doni prioritat o fins i tot exclusivitat a la forma Blanquerna, perquè, com hem vist, es tracta d’una variant sobrevinguda que Ramon Llull mai no va escriure.

Etimologia Tradicionalment s'ha dit que el nom de Blaquernes es refereix a una espècie de peix anomenat 'blakernai' (o també 'lakernai'), que era molt freqüent pescar a les aigües de la costa nord-oest de Constantinoble. Segons la memòria popular preservada pels habitants grecs de la ciutat, el barri va prendre aquest nom pels pescadors que hi vivien i hi treballaven. Aquesta llegenda fou registrada modernament per l'historiador grec del segle XIX Skarlatos Byzantios, que indica que es basava en la tradició grega local. Una explicació similar apareix en un document religiós datat el 1351, on s'afirma que el nom deriva de la versió llatina del nom d'una espècie de peix que solien vendre els pescadors quan tornaven a terra des del Bòsfor.

L'explicació més antiga coneguda d'aques topònim apareix en una còpia posterior de la crònica atribuïda a Josep Genesi, escrita en algun moment entre els segles Xè i XIIIè. En aquest manuscrit, una nota afegida posteriorment entre parèntesis exposa que el nom "Blachernae" prové del nom d'un antic rei escita que hauria estat mort en aquesta zona.

El 1920, el filòleg romanès Ilie Gherghel proposà que el nom Blachernae podria estar connectat amb els romanesos, que també s'anomenaven vlacs o valacs (i d'aquí la regió romanesa de Valàquia) a l'Edat mitjana. Ell argumenta que el topònim s'hauria pogut originar a partir del nom d'un individu o bé d'una comunitat valaca establerts a la zona. Gherghel compara les dades aportades per historiadors antics i suggereix que una petita comunitat valaca es podria haver instal·lat a la zona on ara hi ha Blaquernes. I podria ser que aquesta comunitat hagués estat prou influent com perquè tot el barri acabés adoptant el seu nom. Una visió similar fou defensada més tard per un altre historiador romanès, G. Popa Lisseanu, que també va recolzar l'origen valac d'aquest topònim.G. Popa Lisseanu, Continuitatea românilor în Dacia, Editura Vestala, Bucuresti, 2014, p.78

Era romana d'Orient miniatura|Ruïnes del Palau de Blaquernes. El barri està documentat a l'inici del segle Vè com a regio XIV a la Notitia Urbis Constantinopolitanae, on es diu que es trovava envoltat per una muralla pròpia.. El nom 'Blachernae' apareix en una obra de Teòfanes el Confessor relacionat amb una revolta de Flavi Vitalià contra l'emperador Anastasi I Dicor l'any 513.Theophanes Confessor. In: Fontes Historiae Daco-Romanae, București, Institutul de studii Sud-Est Europene, 1970, p.599 El barri va quedar unit a la ciutat pròpiament dita amb la construcció de la muralla teodosiana, tot i que l'església de Santa Maria es quedà fora de les muralles fins a l'any 627, quan l'emperador Heracli (regnant entre 610 i 641) construí un nou recite emmurallat per incloure-la. En aquesta època, l'església esdevingué el santuari marià més important de la ciutat, i la segona església més important de Constantinoble després de Santa Sofia, i això només perquè el palau imperial es trobava just al costat. El 1347, l'emperador Joan VI Cantacuzè (1347–1354) hi fou coronat, en lloc de fer-ho a Santa Sofia.

miniatura|Restes del Palau del Porfirogènit. Al sud de l'església, i situat al Sisè Turó de la ciutat (vegeu el mapa), hi romania el Palau Imperial de Blaquernes, que havia estat erigit cap a l'any 500. Durant el període comnè, esdevingué la residència favorita dels emperadors, eclipsant el vell Gran Palau de Constantinoble a l'extrem oriental de la ciutat. Tot i que els emperadors llatins havien tornat al Palau de Bucoleont, els emperadors Paleòlegs del restaurat Imperi Romà d'Orient van tornar a utilitzar el Palau de Blaquernes com la seva residència principal. El Palau del Porfirogènit () i la Presó d'Anemas són les principals estructures que romanen del Palau de Blaquernes, que era un complex de diversos edificis.

Amb la caiguda de Constantinoble sota els otomans el maig de 1453, la residència del soldà fou traslladada al Palau de Topkapı, al Primer Turó (vegeu el mapa), al lloc on hi havia hagut l'antiga acròpolis de Bizanci, davant de l'emplaçament original del Gran Palau, que aleshores es trobava completament en ruïnes. L'àrea palatina de Blaquernes, amb l'excepció del Palau del Porfirogènit, va caure en desús.

Durant el papat bizantí a Roma, la part de l'Aventí amb vistes al barri grec es coneixia com ad Balcernas.Ekonomou, Andrew J. 2007. Byzantine Rome and the Greek Popes: Eastern influences on Rome and the papacy from Gregory the Great to Zacharias, A.D. 590–752, page 42. Lexington Books.

Avui Actualment, a Istanbul, l'àrea històrica de Blaquernes correspon al barri d'Ayvansaray. La font sagrada, associada a la Verge Maria, encara es pot visitar en l'actualitat. En turc s'anomena Ayazma, un nom que vé del grec hagiasma (), que vol dir "aigua sagrada".

Galeria

Vegeu també Mesquita Atik Mustafa Pasha Mare de Déu de Blaquernes Blanquerna Mantell Protector de la Mare de Déu

Referències

Fonts

Enllaços externs Reconstrucció 3D de la muralla de Blaquernes (Projecte Byzantium 1200)

Categoria:Constantinoble