L'assalt al Palau d'Hivern (en rus; Штурм Зимнего дворца) va ser un dels esdeveniments clau de la Revolució d'Octubre. Va ser el setge dut a terme pels Guàrdies Vermells sota el comandament del Comitè Militar Revolucionari, en la nit del 25 al 26 d'octubre de 1917 (7 a 8 de novembre al calendari gregorià), a la seu del Govern Provisional, situada en el Palau d'Hivern a Petrograd (actual Sant Petersburg). Com a resultat, el Govern Provisional va ser deposat i arrestat, i el poder va ser transferit al Congrés Panrús dels Soviets. L'assalt es va dur a terme sense hostilitats significatives, però sota l'amenaça de l'ús de la força de les armes.
Antecedents A partir de juliol de 1917, el Palau d'Hivern es va convertir en la seu del Govern Provisional, les reunions del qual se celebraven en el Saló Malaquita. En el mateix lloc, en el palau, des de 1915 funcionava un hospital per a ferits greus.
Dies anteriors miniatura|250x250px| Batalló de dones en la plaça enfront del Palau d'Hivern. miniatura|250x250px| Junkers en els passadissos del Palau d'Hivern preparant-se per a la defensa. El 12 d'octubre (25 d'octubre al calendari gregorià), el Soviet de Petrograd dels Diputats d'Obrers i Soldats va crear al Comitè Militar Revolucionari (CRV) per a preparar i dirigir l'aixecament armat de Petrograd a l'octubre. D'acord amb el Reglament del Comitè Militar Revolucionari, aprovat pel Soviet de Petrograd el 12 d'octubre (25), incloïa representants del Comitè Central de Petrograd i a organitzacions militars dels partits socialrevolucionari d'esquerra i bolxevic, delegats del presídium i la secció de soldades del Soviet de Petrograd, representants de la caserna general de la Guàrdia Vermella, del Comitè Central de la Flota del Bàltic i de la Flota Central i comitès de fàbriques. El Reglament del Comitè Militar Revolucionari també va proclamar que tots els representants dels bolxevics i social-revolucionaris d'esquerra, tots els Guàrdies Vermells, els soldats de la guarnició de Petrograd i els mariners de la Flota Bàltica estan subordinats a aquest organisme.
En les condicions d'un aixecament obertament preparat a punt de començar, la Caserna General del Govern Provisional no va portar una sola unitat militar de soldats en defensa del govern. No es va dur a terme cap treball preparatori amb els junkers a les escoles militars, per la qual cosa va haver-hi pocs d'ells a la Plaça del Palau el 25 d'octubre, i haurien estat encara menys si els junkers no haguessin vingut sols. El fet que fossin els junkers, que no van participar en la defensa del Palau d'Hivern el 25 d'octubre, els qui van participar en l'acció de cadets antibolxevics el 29 d'octubre, parla de la desorganització total en la defensa del Govern Provisional. L'única unitat militar de la guarnició de Petrograd que va jurar lleialtat al Govern Provisional van ser els cosacs. Les principals esperances estaven posades en ells els dies d'agitació. El 17 d'octubre de 1917, el cap del Govern Provisional, Aleksandr Kérenski, va ser visitat per delegats del Cercle Militar de Cosacs del Don, els quals van notar la desconfiança dels cosacs cap al govern i van exigir que el govern restaurés a Alekséi Kaledín com a comandant de l'exèrcit, i a admetre obertament el seu error davant l'exèrcit del Don. Kérenski va reconèixer l'episodi amb Kaledín com un trist malentès i va prometre fer una declaració oficial desautoritzant l'episodi en els propers dies, però no va complir la seva paraula i no va donar cap explicació oficial. Només el 23 d'octubre, la Comissió de Recerca Extraordinària va emetre una decisió sobre la no participació del general Kaledin en el cop de Kornílov. En general, els cosacs de Petrograd van reaccionar passivament als següents esdeveniments: fins i tot, en un moment crític de la nit del 24 al 25 d'octubre, i malgrat les repetides ordres de la caserna general, els cosacs no van sortir sense rebre personalment garanties de Kérenski que “aquesta vegada la sang cosaca no serà vessada en va", com va ocórrer durant les Jornades de Juliol, quan no es van prendre mesures prou enèrgiques contra els bolxevics. Els cosacs estaven llestos per acudir en suport del Govern Provisional, sempre que els regiments estiguessin proveïts de metralladores; cada regiment, organitzat de centenars distribuïts entre les fàbriques, rebria vehicles blindats i les unitats d'infanteria marxarien juntament amb els cosacs. Sobre la base d'aquest acord, 200 cosacs i un equip de metralladores del 14è regiment van ser enviats al Palau d'Hivern. Els restants regiments s'unirien a ells, ja que el Govern Provisional va complir amb les demandes dels cosacs, garantint, en la seva opinió, que els seus sacrificis de juliol no es repetirien. En relació amb l'incompliment de les condicions proposades pels regiments cosacs, en una reunió diürna del consell de tropes cosaques amb representants dels regiments, es va decidir retirar els 200 cosacs enviats i no participar en la repressió de l'aixecament bolxevic.
El matí del 25 d'octubre (7 de novembre), petits destacaments dels Guàrdies Vermells van començar a ocupar els principals objectes de la ciutat: l'agència de telègrafs, les estacions de ferrocarril, la central elèctrica principal, els magatzems d'aliments, el banc estatal i la central telefònica. Aquests "operatius militars" eren com un "canvi de guàrdia", ja que no va haver-hi resistència als comissaris del Comitè Militar Revolucionari que venien i ocupaven tal o tal altra institució. En aquest moment, el Govern Provisional es va trobar pràcticament sense defensors: només tenia un destacament de soldats discapacitats, els junkers, i dones de xoc del 1r batalló de la mort de dones de Petrograd.
En absència d'una resposta efectiva per part del Govern Provisional, els bolxevics també van actuar amb una certa vacil·lació, malgrat la imatge de decisió absoluta que posteriorment difongué la propaganda soviètica. L'assalt al Palau d'Hivern no es va produir de manera immediata, ja que ni la major part dels treballadors ni el conjunt de la guarnició de Petrograd van participar activament en la insurrecció. Tot i que les fonts oficials parlaven de desenes de milers de membres de la Guàrdia Roja —només al districte de Vyborg se n'estimaven uns 10.000—, en realitat molts d'ells no van respondre a la crida del Comitè Militar Revolucionari (VRK). De la mateixa manera, la gran fàbrica Putilov, que teòricament disposava d'uns 1.500 Guàrdies Vermells organitzats, només va aportar un destacament d'uns 80 homes per participar en l'aixecament.
Al migdia, la majoria de les instal·lacions clau estaven ocupades per la Guàrdia Vermella sense resistència per part de les patrulles del Govern Provisional. El cap del Govern Provisional, Aleksandr Kérenski, va sortir de Petrograd en automòbil al voltant de les 11.00 hores, sense deixar instruccions al govern. Nikolái Kishkin, un ministre civil que va ser nomenat comissionat especial per a l'establiment de l'ordre a Petrograd. Per descomptat, de facto, els seus poders de "governador general" es limitaven únicament a l'autodefensa en el Palau d'Hivern. Convençut que les autoritats del districte no tenien desitjos d'actuar, Kishkin va destituir el Comandant en Cap del Districte Militar de Petrograd, Gueorgui Polkóvnikov, del seu càrrec i va confiar les funcions de comandant de les tropes al general Yákov Bagratuni. El dia 25 d'octubre, Kishkin i els seus subordinats van actuar amb bastant audàcia i eficiència, però fins i tot les habilitats enèrgiques i organitzatives de Kishkin no van poder fer gaire en les poques hores que quedaven a la seva disposició.
La posició adoptada pel govern provisional era bastant absurda i desesperançada: asseguts al Palau d'Hivern, on realitzaven les reunions, membres del govern esperaven l'arribada de les tropes del front. Comptaven amb la desconfiança i la desmoralització dels destacaments retirats pel Comitè Militar Revolucionari, amb l'esperança que "tal exèrcit es dispersaria i es rendiria al primer tir en blanc". A més, el govern no va fer res per a protegir el seu últim bastió, el Palau d'Hivern; no van subministrar municions ni aliments.
Durant la primera meitat del dia, els cadets de xoc del batalló de dones, un destacament de cosacs amb metralladores, una bateria de l'Escola d'Artilleria Mihaílovski, una escola d'alferes d'enginyeria i també diversos voluntaris es van unir als guàrdies junkers de les escoles de Peterhof i Oranienbaum. Per tant, en la primera meitat del dia, els membres del govern, molt probablement, no van intuir la tragèdia de la seva situació: alguna força militar es va reunir prop del Palau d'Hivern, potser suficient per a resistir fins a l'arribada de les tropes del front. La passivitat dels atacants també va confondre a la vigilància del Govern Provisional. Tota l'activitat del govern es va reduir a una crida a la població ja la guarnició amb una sèrie de crides tardanes, i per tant inútils.
Sortida de part dels defensors del Palau d'Hivern Durant la tarda del 25 d'octubre, les files dels defensors del Palau d'Hivern s'havien reduït considerablement: marxaven famolencs, enganyats i desanimats. Els pocs cosacs que restaven a Palau també se'n van anar, avergonyits pel fet que tota la infanteria del govern va resultar ser "dones amb armes". A la tarda, l'artilleria també va abandonar la residència del govern: van partir per ordre del seu cap, el cadet de l'Escola d'Artilleria Mihaílovski, encara que una petita part d'ells va desobeir l'ordre i es va quedar. De fet, l'artilleria va ser sostreta per engany amb l'ajuda del comissari polític de l'escola. També se'n van anar alguns dels junkers de l'escola Oranienbaum.
Carros blindats del Govern Provisional es van veure obligats a abandonar també la Plaça del Palau d'Hivern per falta de benzina.
Tarda del 25 d'octubre A la nit, els trets de pistola, fins ara esporàdics, van començar a ser més freqüents. Els guàrdies van respondre amb tirs a l'aire per als tirs en aquells casos en què multituds de Guàrdies Vermells s'acostaven al palau, i en bon principi va ser suficient.
A les 6.30 del vespre, tropes d'infanteria ciclista de la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pauu van arribar a la caserna dels assetjats amb un ultimàtum de Vladímir Antónov-Ovséyenko sobre la rendició del Govern Provisional i el desarmament de tots els seus defensors. En cas de negativa, els Guàrdies Vermells van amenaçar amb disparar des dels vaixells de guerra estacionats en el riu Nevà i des dels canons de la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau. El govern va decidir no entrar en negociacions amb el Comitè Militar Revolucionari.
Finalment, havent començat a adonar-se de la seva situació crítica, els ministres van decidir acudir a la Duma de la ciutat a la cerca de suport moral i van començar a buscar algun tipus d'ajuda física a través del telèfon. Algú fins i tot va ser a la Duma i va recórrer les seves faccions amb paraules de que s'aveïnava un desenllaç tràgic, i que era necessari sortir en defensa del govern i cridar també a la població. Però no va arribar cap ajuda. L'únic intent real d'ajudar al Govern Provisional va ser realitzat per Borís Sávinkov, i estava relacionat amb el nom del General Mijaíl Alekséyev. Sávinkov va trobar a l'ex comandant en cap suprem sol la nit del 25 al 26 d'octubre. Es va discutir la possibilitat de reunir almenys una petita força armada per a lluitar contra els bolxevics. Segons Sávinkov, el general fins i tot va esbossar un pla per a les properes operacions militars que, no obstant això, no es van dur a terme.