L'assignació de sexe és la classificació del sexe d'un infant en néixer. En la majoria dels naixements, un parent, un obstetra, personal d'infermeria o un metge inspeccionen els genitals quan el bebè és lliurat i el seu sexe és assignat sense esperar ambigüitat. L'assignació també es pot fer abans del naixement mitjançant el discerniment prenatal del sexe.
L'assignació de sexe en néixer usualment s'alinea amb el sexe anatòmic i el fenotip de l'infant. El nombre de naixements on els bebès no encaixen en les definicions estrictes de mascle o de femella ascendeix aproximadament al 0,06%, dels quals un 0,02% es deu a genitals visiblement ambigus. Altres raons inclouen cromosomes, gònades o hormones atípiques.Aquestes condicions són col·lectivament anomenades intersexualitat o trastorns del desenvolupament sexual i poden complicar l'assignació de sexe. Reforçar les assignacions sexuals a través d'intervencions quirúrgiques o hormonals pot violar els drets humans.Involuntary or coerced sterilisation of intersex people in Australia, Australian Senate Community Affairs Committee, octubre 2013.
L'assignació comporta l'expectativa implícita que la futura identitat de gènere es desenvoluparà en alineació amb l'anatomia i la criança. En la majoria dels casos, l'assignació de sexe coincideix amb la identitat de gènere dels individus. Si l'assignació de sexe i la identitat de gènere no es corresponen, la persona pot ser transgènere o de gènere inconformeShaw, Alison; Ardener, Shirley (2005). Changing sex and bending gender, p. 21. Berghahn Books, L'assignació de sexe d'una persona intersexual també pot contradir la seva futura identitat de gènere.
Terminologia «Sexe assignat en néixer» es refereix a la classificació d'un infant com a mascle o femella. Tradicionalment, aquesta determinació te lloc sovint al moment del naixement, quan un parent o el personal mèdic declaren, per exemple, «és un nen» o «és una nena»
A canvi, el discerniment del sexe d'un infant sol considerar-se com una «observació» o «reconeixement» d'un aspecte inherent d'un bebè, ja que en la majoria de les persones l'assignació de sexe s'alinea, de manera més o menys consistent, amb les característiques biològiques del sexe, el sexe genotípic i el sexe fenotípic no sempre es corresponen
Les variacions en les característiques sexuals (és a dir, la intersexualitat), inclouen cromosomes, gònades, hormones sexuals o genitals que, d'acord amb l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, «no s'ajusten a les nocions binàries típiques dels cossos masculins o femenins». Això pot complicar l'assignació d'un nou nat i pot donar com a resultat una inconsistència entre sexe fenotípic i sexe genotípic.
D'aquí que quan, per exemple, existeix ambigüitat en els genitals, el sexe sovint és decidit pels pares o els metges tenint en compte diversos factors mèdics i socials.Tanmateix, pot passar que aquestes assignacions es donin de forma arbitrària, sobretot si són reforçades per cirurgies o tractament sense consentiment informat, i poden impactar negativament en la salut de l'individu; a més, consisteixen en una violació dels seus drets humans. Per reduir el dany, en cas de dubte no es recomana assignar el sexe sense un diagnòstic multidisciplinari i després de diversos exàmens externs e interns.
Assignació en casos d'infants amb trets intersexuals, o en casos de trauma L'observació o el reconeixement del sexe d'un infant pot complicar-se en el cas d'infants i nens intersexuals i en casos de trauma precoç. En aquests casos, l'infant pot ser assignat com a mascle o femella, i pot rebre cirurgia intersexual per confirmar aquesta assignació. Aquestes intervencions mèdiques s'han vist cada vegada més com una violació dels drets humans a causa de la seva naturalesa innecessària i el potencial de complicacions de per vida.
miniatura|El Phall-O-Meter satiritza les avaluacions clíniques de la longitud adequada del clítoris i del penis en néixer, i la definició de genitals ambigus. Es basa en la investigació publicada per Suzanne Kessler. Els casos de trauma inclouen el famós cas John/Joan, on el sexòleg John Money va afirmar haver reassignat amb èxit de mascle a femella un nen de 17 mesos el penis del qual va ser destruït durant una circumcisió. Tanmateix, més tard es va demostrar que aquesta afirmació era en gran part falsa. El subjecte, David Reimer, més tard es va identificar com un home.
El nombre de naixements amb genitals ambigus se situa en un rang d'1 entre 2.000 i 1 entre 4.500 (del 0,05% al 0,02%). Els exemples típics serien un clítoris inusualment prominent en una nena que d'altra manera semblaria típica, o una criptorquídia completa en un nen que d'altra manera semblaria típic. En la majoria d'aquests casos, s'assigna un sexe de manera provisional i es comunica als pares que es realitzaran proves per confirmar el sexe aparent. Les proves típiques en aquesta situació poden incloure una ecografia pèlvica per determinar la presència d'un úter, un nivell de testosterona o de 17α-hidroxiprogesterona, o un cariotip. En alguns d'aquests casos es consulta un endocrinòleg pediàtric per confirmar l'assignació provisional de sexe. L'assignació prevista se sol confirmar en un termini d'unes hores a pocs dies en aquests casos.
Alguns infants neixen amb prou ambigüitat perquè l'assignació esdevingui un procés més llarg de múltiples proves i d'educació intensiva dels pares sobre la diferenciació sexual. En alguns d'aquests casos, queda clar que el nen s'enfrontarà a dificultats físiques o a l'estigma social a mesura que creixi, i decidir el sexe d'assignació implica sospesar els avantatges i els desavantatges de qualsevol de les dues assignacions. Els activistes intersexuals han criticat els procediments de «normalització» realitzats en infants i nens, els quals no poden donar un consentiment informat.
Història En les societats europees, el dret romà, el dret canònic postclàssic i, més tard, el common law (dret comú anglosaxó), es referien al sexe d'una persona com a mascle, femella o «hermafrodita», amb drets legals com a mascle o femella depenent de les característiques que apareguessin com a més dominants. Sota el dret romà, un hermafrodita havia de ser classificat de manera obligatòria com a mascle o com a femella. El Decret de Gracià del segle XII afirma que «el fet que un hermafrodita pugui testificar en un testament depèn de quin sexe prevalgui». El fonament del common law, els Institutes of the Lawes of England del segle XVI, descrivien com un hermafrodita podia heretar «bé com a mascle o com a femella, d'acord amb aquell tipus de sexe que prevalgui».E Coke, The First Part of the Institutes of the Laws of England, Institutes 8.a. (1st Am. Ed. 1812) (16th European ed. 1812).
Al llarg dels segles s'han descrit casos legals on l'assignació de sexe es posava en dubte. Les investigacions suggereixen que dins de la common law de l'edat moderna, particularment a Anglaterra i a l'Amèrica colonial durant els segles disset i divuit, aquests casos es tractaven com a assumptes de determinació legal i no pas de diagnòstic mèdic, i es resolien mitjançant procediments probatoris als tribunals. En lloc d'aplicar un estàndard biològic fix, els tribunals consideraven un ventall de factors físics, de comportament i socials a l'hora d'assignar el sexe, sense distingir de manera nítida entre el que més tard es conceptualitzaria com a «sexe» i «gènere». Les decisions es basaven habitualment en testimonis i en el context social, reflectint la tradició més àmplia del dret comú de dependre dels jurats i del coneixement comunitari per a la determinació dels fets. Cap a finals del segle XVIII, amb la medicalització de la intersexualitat, les autoritats mèdiques i científiques van començar a exercir un paper més central en aquestes determinacions, marcant l'inici d'un canvi cap a la visió moderna del sexe com una categoria biològica i binària.
Abans de la dècada del 1950, l'assignació es basava gairebé totalment en l'aparença dels genitals externs. Tot i que els metges reconeixien que existien condicions en les quals els caràcters sexuals secundaris aparents podien desenvolupar-se de manera contrària al sexe de la persona, i condicions en què el sexe de les gònades no coincidia amb el dels genitals externs, la seva capacitat per comprendre i diagnosticar aquestes condicions en la infància era massa pobra per a intentar predir el desenvolupament futur en la majoria dels casos. A la dècada del 1950, els endocrinòlegs van desenvolupar una comprensió bàsica de les principals condicions d'intersexualitat, com ara la hiperplàsia suprarenal congènita (HSC), la síndrome d'insensibilitat als andrògens i la disgenèsia gonadal mixta. El descobriment de la cortisona va permetre per primera vegada la supervivència de nadons amb HSC greu. Les noves proves hormonals i els cariotips van permetre un diagnòstic més segur durant la infància i la predicció del desenvolupament futur. L'assignació de sexe va esdevenir quelcom més que triar un sexe de criança, ja que també va començar a incloure el tractament quirúrgic. Els testicles no descendits es podien recuperar. Un clítoris molt engrandit es podia amputar fins a la mida habitual, però els intents de crear un penis humà no tenien èxit. John Money i altres defensaven, de manera controvertida, que els nens tenien més probabilitats de desenvolupar una identitat de gènere que coincidís amb el sexe de criança que no pas amb el que poguessin determinar els cromosomes, les gònades o les hormones. El model mèdic resultant es va anomenar «model de gènere òptim». Els relats històrics indiquen que el desenvolupament de la cirurgia d'assignació de sexe va reforçar encara més la idea que el sexe es podia construir mèdicament i fixar de manera permanent, amb la intervenció quirúrgica funcionant com un mitjà per establir un estatus de sexe reconegut legalment.
Impugnacions als requisits d'assignació de sexe Les directrius del govern australià publicades el 2013 afirmaven que «es deuria donar a les persones l'opció de seleccionar M (mascle), F (femella) o X (indeterminat/intersexual/no especificat)» i que els «departaments i agències del govern continuaran recopilant informació sobre el sexe i/o el gènere per informar la prestació de serveis, exercir la seva funció específica o contribuir a propòsits estadístics o administratius més amplis del govern».
Un informe del 2014 per al Ministeri de Justícia i Seguretat neerlandès reconeixia que, tot i que moltes disposicions específiques de gènere en la legislació ja no existien, el registre del sexe, que s'havia introduït el 1811, encara era necessari per a una sèrie de funcions estatals importants: dret de família, proteccions de l'embaràs, instal·lacions segregades per gènere, polítiques d'acció afirmativa i «un nombre limitat de lleis i regulacions que s'adrecen específicament a homes o dones, com ara el servei militar». També va trobar que la majoria dels funcionaris públics preveien problemes si s'eliminaven les identificacions oficials de gènere o s'ampliaven més enllà de mascle i femella. Va assenyalar que el gènere «sembla que s'experimenta cada vegada més com a dades personals "sensibles", però encara no està protegit com a tal per les regulacions de privacitat», i va advocar per una major flexibilitat i menys sol·licituds oficials d'identificació de gènere
El 2015, activistes canadencs van presentar una petició al Tribunal de Drets Humans de la Colúmbia Britànica per obligar el govern a deixar de registrar el sexe dels nadons en els certificats de naixement per evitar el que els demandants anomenaven «certificats de naixement amb gènere erròniament assignat», els quals afirmaven que eren perjudicials per a les persones transgènere. El 2021, el Canadà va canviar la designació de «sexe» en l'enquesta del cens a «sexe en néixer» per reflectir que un petit nombre de canadencs canvien posteriorment el seu gènere.
Referències
Categoria:Sexologia