La batalla del Cricaré fou la primera d'una sèrie de batalles entre portuguesos colonialistes i indis autòctons brasilers de l'àrea de la Capitania d'Espírito Santo que, més tard, es diria Guerra dels Aimorés. Va ocórrer en la confluència dels rius Sâo Mateus i Mariricu, a la rodalia del llavors poble del Cricaré, ara municipi de Sant Mateu. El combat ocorregué l'any de 1558.

Sis embarcacions i aproximadament dos-cents soldats van eixir de Porto Seguro rumb al poble del Cricaré i van combatre contra la població autòctona que es defensava en tres fortificacions. Després d'haver destruït dues fortificacions, l'atac colonialista portugués va perdre força i se'n retirà. La batalla va culminar amb la mort del principal comandant de la batalla, Fernão de Sá, fill del llavors governador general del Brasil, Mem de Sá.

Antecedents Travessar l'oceà Atlàntic per a anar a viure al Brasil, al segle XVI, era considerat una aventura, per les malalties tropicals, els animals salvatges i la lluita dels indis per no extingir-se. Els primers portuguesos, dirigits per Vasco Fernandes Coutinho, hi instauraren la capitania d'Espírito Santo el 23 de maig del 1535. Hi arribaren uns 60 colonitzadors portuguesos. esquerra|miniatura|Família de botucudos en marxa, per Jean-Baptiste Debret, 1834 L'arribada d'aquests invasors portuguesos estigué marcada per un escenari de guerra i resistència dels nadius que allí vivien. Indis aimorés, coneguts per la seua bravura, destresa en la guerra i per ser antropòfags van rebre els portuguesos amb fletxes i només van desistir quan aquests els atacaren amb canons i armes de foc. miniatura|Escut d'armes de Vasco Fernandes Coutinho Vasco Fernandes Coutinho hi fundà les viles d'Espírito Santo i de Vitória, i hi va desenvolupar l'agricultura de canya-de-sucre. Va combatre els aimorés, els quals es defensaven amb armes primitives, tals com arc i fletxa, i claves. Aquests eren esclavitzats per al treball i les índies violades. Moltes d'elles les feren esposes dels portuguesos. Els indis van començar a entendre que aquell poble poderós havia vingut per a romandre i van tractar de defensar-se com podien, ajuntant-se fins i tot amb nacions i tribus adverses per a enfrontar els invasors portuguesos.

Pocs anys després, pràcticament sol, amb la mateixa nau que havia vingut al Brasil, Vasco tornà al Regne de Portugal en recerca d'ajut o d'un soci disposat a compartir el projecte d'invasió del país brasiler. Uns 7 anys va ser a Portugal i, en tornar, trobà la Capitania devastada. Els autòctons de diverses tribus s'havien organitzat i, tot i ser enemics entre si, s'havien unit contra els invasors, i havien devastat tot el que aquests havien fet.

Vasco Fernandes Coutinho intentà portar de tornada els colons portuguesos que s'havien dispersat, per a unir forces amb els que havia dut amb si de Portugal. Tot i així eren pocs per a contenir els atacs dels autòctons i el 1557, persuadit de les seues poques forces i queixes dels seus, apel·là al tercer i darrer governador general del Brasil, Mem de Sá. Aquest, que va rebre la carta en el mateix moment en què Duarte de la Costa li transmetia el càrrec, va enviar el seu fill Fernão de Sá als colons d'Espírito Santo. miniatura|Maqueta d'una típica galera del segle XVI, al Museu Naval de Toló

Preludi El capità de l'expedició, Fernão de Sá, va deixar Salvador en el comandament de la galera Sant Simão. Al costat n'hi havia els capitans Diogo Morim, conegut com El Vell, que posteriorment va prendre el comandament de l'expedició, i Paulo Dias Adorno. Baltazar de Sá, cosí de Fernão, comandava la galera Concepció. A Porto Seguro s'ajuntaren a l'expedició els capitans Diogo Álvares i Gaspar Barbosa, amb les seues caravel·les.

A Porto Seguro, Fernão de Sá va rebre informació que la gran concentració d'indis que combatien Vasco Fernandes Coutinho era a l'àrea del Poble del Cricaré. A més d'això, la proximitat amb la llavors Capitania de Porto Seguro representava un risc imminent. La va deixar amb uns 200 soldats en 6 embarcacions i navegà rumb al riu Cricaré.

Entrant per la barra del riu Sâo Mateus, que desemboca a Concepció de la Barra, l'esquadra navegà cautelosament tement un atac sorpresa dels autòctons, durant quatre dies riu amunt, contra corrent, impulsada amb l'ajut de rems, fins a donar amb una fortificació, propera a la confluència dels rius Sâo Mateus i Mariricu, en què començà la batalla.

Batalla L'assalt començà abans del clarejar: posaren les proes de les embarcacions en terra, que, en el riu en què navegaven, era possible només amb la marea. Abans de tocar la platja van ser atacats pels autòctons, que per a intentar contenir el desembarcament, atacaren amb arcs i fletxes. Aquests primers moments de la trobada es van donar encara en el llit del riu. Aquest atac va ser respost per part dels portuguesos amb artilleria de bord, fent amb què els autòctons retrocedissen cap a l'interior de la fortalesa.

L'avanç contra la fortificació autòctona es feu a colps de destral i trets d'arma de foc. Trencada la barrera, possibilitant així l'assalt portugués, aquests són rebuts amb una descàrrega de fletxes, que va causar dues baixes. Aquest fet dugué a un combat cos a cos, en què els invasors, armats amb espases, van eixir victoriosos.

Mentrestant, feren que les embarcacions no quedassen encallades amb la marea baixa. A més, utilitzaren l'artilleria de bord, que des de l'inici de l'acció bombardejava el poble brasiler.

En terra, després dels fets en el primer front de batalla, i havent-hi més d'una desbandada autòctona, aquests es reagrupen en una segona fortificació, aviat tombada pels portuguesos, i es començà així un nou combat cos a cos. Els nadius més una vegada es van batre en retirada, fins a una tercera fortificació. En aquest punt, la sort del combat va bolcar en desfavor dels portuguesos, amb la retirada victoriosa de la resta de la tropa en direcció a la platja. En varien les versions per a justificar la maniobra, sens dubte no prevista en l'esquema del combat fins aleshores.

Avançant massa en la batalla, Fernão Sá, acompanyat d'altres nou combatents, gairebé va obtenir èxit a fer rendir la darrera fortalesa, només no ho va aconseguir pel fet d'haver-se quedat sense pólvora, i se'n retirà. Percebent els autòctons que els portuguesos es retiraven del camp de batalla, abandonaren la darrera fortalesa, i els perseguiren fins als marges del riu. Els portuguesos van comprovar que a la vora del Cricaré no es trobaven les embarcacions.

Fernão de Sá va morir juntament amb Manuel Álvares i Diogo Álvares, ambdós fills de Diogo Álvares Correia, el Caramuru –llamprea en tupí-NAVARRO, E. A. Método moderno de tupi antigo: a língua do Brasil dos primeiros séculos. Terceira edição. São Paulo: Global, 2005. p. 213. i tres soldats més; els altres se'n salvaren nadant.

Conseqüències Després d'aquest revés, l'esquadra portuguesa es va batre en retirada rumb a la vila de Vitória sota el comandament de Diogo Morim. Mem de Sá, més tard, envià el seu nebot Baltazar de Sá a la Capitania d'Espírito Santo, al comandament d'una nova esquadra, amb què realitzaren una gran matança de població autòctona, i es "pacificà" la Capitania per un breu període. A més, Mem de Sá va suggerir, en carta a la regent Caterina poder fundar una ciutat reial, a fi de protegir les Capitanies del sud, la qual cosa no va ocórrer, perquè es va fundar la ciutat de Rio de Janeiro.

Referències

Categoria:Batalles del segle XVI Categoria:Batalles de Portugal Categoria:Batalles del Brasil