En macroeconomia, l'objectiu d'inflació és una política monetària en què un banc central segueix un objectiu explícit per a la taxa d'inflació a mitjà termini i anuncia aquest objectiu d'inflació al públic. Es diu que el millor que pot fer una política monetària per donar suport al creixement a llarg termini de l'economia és mantenir l'estabilitat de preus, i l'estabilitat de preus s'aconsegueix controlant la inflació. Un banc central utilitza els tipus d'interès a curt termini com el seu principal instrument monetari.
Un banc central amb objectiu d'inflació establert augmentarà o reduirà els tipus d'interès en funció de si la inflació es troba per sobre o per sota de l'objectiu, respectivament. La saviesa convencional sosté que augmentar els tipus d'interès sol refredar l'economia per frenar la inflació; reduir els tipus d'interès sol accelerar l'economia, impulsant així la inflació. Els tres primers països a implementar plenament un sistema d'objectius d'inflació van ser Nova Zelanda, el Canadà i el Regne Unit a principis dels anys noranta, tot i que Alemanya havia adoptat molts elements d'aquest sistema anteriorment. El 2024, 45 estats més tots els integrants de la zona euro tenien un objectiu d'inflació definit en el marc de la seva política monetària.
Història Les primeres propostes de sistemes monetaris orientats a un objectiu de nivell de preus o de taxa d'inflació, en comptes del tipus de canvi, van seguir a la crisi general del patró or després de la Primera Guerra Mundial. Irving Fisher va proposar un sistema de "dòlar compensat" en què el contingut d'or del paper moneda variaria segons el preu dels béns en relació amb l'or, de manera que el nivell de preus en paper moneda es mantingués fix. La proposta de Fisher va ser un primer intent de fixar objectius de preus mantenint el funcionament automàtic del patró or. En el seu Tractat sobre la reforma monetària (1923), John Maynard Keynes va defensar el que avui anomenaríem un esquema d'objectius d'inflació. En el context d'inflacions i deflacions sobtades en l'economia internacional immediatament després de la Primera Guerra Mundial, Keynes va recomanar una política de flexibilitat del tipus de canvi, revaluant la moneda com a resposta a la inflació internacional i devaluant-la quan hi hagués forces deflactistes internacionals, de manera que els preus interns es mantinguessin més o menys estables. L'interès pels objectius d'inflació va disminuir durant l'era de Bretton Woods (1944–1971), ja que eren incompatibles con els tipus de canvi fixos que van prevaler durant les tres dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial.
Nova Zelanda L'estratègia de l'objectiu d'inflació va ser pionera a Nova Zelanda l'any 1990. El govern i el Banc de Reserva de Nova Zelanda van adoptar un Acord d'Objectius de Política (PTA, per les seves sigles en anglès) el març de 1990, pel qual el Banc de Reserva de Nova Zelanda buscaria un rang d'objectiu d'inflació de l'0 al 2 per cent.
Canadà El Canadà va ser el segon país a adoptar formalment l'objectiu d'inflació, el febrer de 1991.
Regne Unit El Regne Unit va adoptar l'objectiu d'inflació l'octubre de 1992, després de sortir del Mecanisme de Tipus de Canvi Europeu. El Comitè de Política Monetària del Banc d'Anglaterra va rebre la responsabilitat exclusiva el 1998 de fixar els tipus d'interès per complir l'objectiu d'inflació de l'Índex de preus al detall (RPI) del Govern, establert en el 2,5%. L'objectiu va canviar al 2% el desembre de 2003, quan l'índex de preus al consum (IPC) va substituir l'Índex de preus al detall com a índex d'inflació de la Tresoreria del Regne Unit. Si la inflació supera o queda per sota de l'objectiu en més d'un 1%, el governador del Banc d'Anglaterra ha d'escriure una carta al Canceller de l'Erari explicant-ne els motius i com posarà remei a la situació.; L'èxit dels objectius d'inflació al Regne Unit s'ha atribuït al focus del banc en la transparència. El Banc d'Anglaterra fou pioner en produir un Informe d'Inflació, el qual ha estat imitat per molts altres bancs centrals.
Banc Central Europeu Tot i que el BCE no es considera a si mateix un banc central amb objectius d'inflació estrictes, des de la creació de l'euro el gener de 1999, l'objectiu del Banc Central Europeu (BCE) ha estat mantenir l'estabilitat de preus dins de l'Eurozona.wikisource consolidation El Consell de Govern del BCE, l'octubre de 1998,THE EUROPEAN CENTRAL BANK HISTORY, ROLE AND FUNCTIONS BY HANSPETER K. SCHELLER SECOND REVISED EDITION 2006, (print) (online) page 81 at the pdf online version va definir l'estabilitat de preus com una inflació inferior al 2%, concretament com "un increment interanual de l'Índex harmonitzat de preus de consum (IHPC) per a la zona de l'euro inferior al 2%", i va afegir que l'estabilitat de preus "s'havia de mantenir a mitjà termini". El Consell de Govern va confirmar aquesta definició el maig de 2003 després d'una avaluació exhaustiva de l'estratègia de política monetària del BCE. En aquella ocasió, el Consell de Govern va aclarir que "en la recerca de l'estabilitat de preus, l'objectiu és mantenir les taxes d'inflació per sota, però a prop, del 2% a mitjà termini". Des de llavors, l'objectiu numèric del 2% s'ha tornat habitual per a les principals economies desenvolupades, inclosos els Estats Units (des de gener de 2012) i el Japó (des de gener de 2013). El 8 de juliol de 2021, el BCE va canviar el seu objectiu d'inflació a un 2% simètric a mitjà termini. La simetria en l'objectiu d'inflació significa que el Consell de Govern considera igualment indesitjables les desviacions negatives i positives de la inflació respecte a l'objectiu.
Mercats emergents L'any 2000, Frederic S. Mishkin va concloure que "tot i que l'objectiu d'inflació no és una panacea i pot no ser adequat per a molts països de mercat emergent, pot ser una estratègia de política monetària altament útil en diversos d'ells". D'altra banda, l'FMI afirma que l'estratègia d'objectius d'inflació és bona per a les economies en desenvolupament, tot i que requereix molta informació per a la realització de previsions.
Armènia El Banc Central d'Armènia (CBA) va anunciar el 2006 que implementaria una estratègia d'objectius d'inflació. Se suposava que el procés de transició total acabaria el 2008. S'havien de complir condicions prèvies operatives, macroeconòmiques i institucionals per garantir una transició completa.Kemme, David & Banaian, King & Sargsyan, Grigor. (2008). Inflation Targeting in Armenia: Monetary Policy in Transition. Comparative Economic Studies. 50. 421-437. 10.1057/ces.2008.22. El Banc Central va continuar aplicant una política d'enduriment de les condicions monetàries durant el període de referència, augmentant el tipus d'interès oficial en un total de 2,75 punts percentuals. Al mateix temps, prop de la meitat de l'enduriment, 1,25 punts percentuals, es va dur a terme el març de 2022, reaccionant a la situació d'alta inflació generada en un context d'incerteses sense precedents.INTERNATIONAL MONETARY FUND. Republic of Armenia: Sixth Review under the Stand-by Arrangement-Press Release; and Staff Report.
Xile A Xile, una taxa d'inflació del 20% va empènyer el Banc Central de Xile a anunciar a finals de 1990 un objectiu d'inflació per a la taxa d'inflació anual de l'any que acabava el desembre de 1991. No obstant això, Xile no va ser considerat un país amb un sistema d'objectius d'inflació plenament consolidat fins a l'octubre de 1999. Segons Pablo García Silva, membre del consell del Banc Central de Xile, això va permetre atenuar la inflació. García Silva n'exemplifica l'èxit amb la inflació limitada registrada a Xile durant les Eleccions generals del Brasil de 2002 i la Gran Recessió de 2008–2009.
República Txeca El Banc Nacional Txec (CNB) és un exemple de banc central amb objectiu d'inflació en una economia petita i oberta amb una història recent de transició econòmica i convergència real cap als seus homòlegs d'Europa Occidental. Des de 2010, el CNB utilitza el 2 per cent amb un rang de +/- 1 punt percentual al seu voltant com a objectiu d'inflació.Vegeu el lloc web del Banc Nacional Txec
El 2012 es preveia que la inflació cauria molt per sota de l'objectiu, fet que va portar el CNB a reduir gradualment el nivell del seu instrument bàsic de política monetària, el tipus repo a 2 setmanes, fins a assolir el límit inferior zero (efectivament el 0,05 per cent) a finals de 2012. Davant l'amenaça d'una caiguda més profunda de la inflació i, fins i tot, d'un període prolongat de deflació, el 7 de novembre de 2013 el CNB va declarar el compromís immediat de debilitar el tipus de canvi fins al nivell de 27 corones txeques per 1 euro (un debilitament inter diari d'aproximadament el 5 per cent) i d'evitar que la moneda s'enfortís més enllà d'aquest valor fins almenys a finals de 2014 (posteriorment modificat fins a la segona meitat de 2016). D'aquesta manera, el CNB va decidir utilitzar el tipus de canvi com una eina suplementària per assegurar que la inflació tornés al nivell objectiu del 2 per cent. Aquest ús del tipus de canvi com a eina dins del règim d'objectius d'inflació no s'ha de confondre amb un sistema de tipus de canvi fix o amb una guerra de divises.Ali Alichi, Jaromir Benes, Joshua Felman, Irene Feng, Charles Freedman, Douglas Laxton, Evan Tanner, David Vavra, and Hou Wang (2015): "Frontiers of Monetary Policymaking: Adding the Exchange Rate as a Tool to Combat Deflationary Risks in the Czech Republic", International Monetary Fund, Working Paper No. 15/74.Michal Franta, Tomas Holub, Petr Kral, Ivana Kubicova, Katerina Smidkova, Borek Vasicek (2014): "The Exchange Rate as an Instrument at Zero Interest Rates: The Case of the Czech Republic", Czech National Bank, Research and Policy Note No. 3/2014.Skorepa, M., and Hampl, M. (2014): "Evolution of the Czech National Bank’s holdings of foreign exchange reserves", BIS Papers No. 78, p. 159-169.
Estats Units En un canvi històric el 25 de gener de 2012, el llavors president de la Reserva Federal dels Estats Units, Ben Bernanke, va fixar una taxa d'inflació objectiu del 2%, alineant la Fed amb molts dels altres grans bancs centrals del món. Fins aleshores, el comitè de política de la Fed, el Comitè Federal de Mercat Obert (FOMC), no tenia un objectiu d'inflació explícit, sinó que anunciava regularment un rang d'objectiu desitjat per a la inflació (normalment entre l'1,7% i el 2%) mesurat per l'índex de preus de les despeses de consum personal.
Abans de l'adopció de l'objectiu, alguns autors argumentaven que un objectiu d'inflació donaria a la Fed massa poca flexibilitat para estabilitzar el creixement i/o l'ocupació en cas de produir-se un xoc econòmic extern. Una altra crítica era que un objectiu explícit podria convertir els banquers centrals en el que Mervyn King, antic governador del Banc d'Anglaterra, havia qualificat el 1997 com "bojos de la inflació" (en anglès, inflation nutters)Tal com es cita a la pàgina 158 de Poole, W. (2006), "Inflation targeting", discurs pronunciat davant Junior Achievement of Arkansas, Inc., Little Rock, Arkansas, 16 de febrer de 2006. Publicat a la Federal Reserve Bank of St. Louis Review, vol. 88, núm. 3 (maig-juny 2006), pàg. 155-164.—és a dir, banquers centrals que es concentren en l'objectiu d'inflació en detriment del creixement econòmic estable, l'ocupació i/o els tipus de canvi. Més tard, King va ajudar a dissenyar la política d'objectius d'inflació del propi banc d'Anglaterra. L'antic president Alan Greenspan, així com altres antics membres del FOMC com Alan Blinder, solien estar d'acord amb els beneficis de fixar un objectiu d'inflació, però eren reticents a acceptar la pèrdua de llibertat que implicava; Bernanke, en canvi, en va ser un reconegut defensor.