El clorur de sodi (antigament clorur sòdic) és un compost químic binari, de naturalesa iònica, constituït per cations sodi i anions clorur, la qual fórmula química és NaCl. És el principal component de la sal comuna. Els seus cristalls són incolors, lleugerament higroscòpics, solubles en aigua i poc solubles en etanol. Fon a 801 °C i bull a 1.413 °C. Hom l'obté per purificació de les seves formes naturals (halita, sal marina). Troba molt nombroses aplicacions, entre les quals cal esmentar l'obtenció del carbonat de sodi (procés Solvay), de l'àcid clorhídric, del clor i del sodi metàl·lic, en la indústria del vidre, en metal·lúrgia, com a agent de salat, com a conservador i condiment alimentari, en la preparació de mescles frigorífiques i com a agent regenerador de les resines de bescanvi iònic.
Estat natural L'aigua marina esquerra|miniatura|Composició de l'aigua de mar. L'aigua de mar conté entre un 1 % i un 5 % de sals, amb una mitjana d'un 3 %, essent el clorur de sodi el compost predominant amb un 77,76 % en massa. Les aigües dels oceans polars són les que en tenen menys i aigües tancades com la mar Mediterrània i la mar Roja contenen una proporció més elevada de sal que els oceans oberts a la mateixa latitud. S'ha calculat que si els oceans del món s'assecassin completament, produirien almenys 18,8 × 106 km³ de sal, o sigui, unes 14,5 vegades el volum de tot el continent d'Europa per sobre de la línia de marea alta.
Salmorres naturals La salmorra és aigua amb una alta concentració de sal. Les salmorres naturals d'interès comercial es troben a la Mar Morta, així com a Àustria, França, Alemanya, Índia, els Estats Units i el Regne Unit. La sal en les salmorres sempre està acompanyada de clorurs i sulfats de potassi, calci i magnesi; també sovint hi ha carbonats i l'element brom. esquerra|miniatura|L'alta concentració de sal de la Mar Morta permet surar fàcilment. La Mar Morta, amb una àrea de 1.020 km², conté aproximadament 12,65 × 10⁹ tones de sal. El riu Jordà, que conté només un 0,035 % de sal, hi afegeix 850 000 tones de sal cada any. La concentració de sals a la Mar Morta varia de 27 % a 30 % fins a una profunditat de 40 m; augmenta gradualment de 40 a 100 m i roman relativament constant a 33,2 % per sota dels 100 m. És una aigua relativament lliure de sulfats i amb una alta proporció de potassi i brom. Les condicions atmosfèriques afavoreixen l'evaporació per la llum solar durant uns vuit mesos a l'any, la qual cosa fa factible la producció de sal, potassi i brom. Les salmorres índies a Khārāghoda se semblen a l'aigua de mar quant a les sals dissoltes, però estan molt més concentrades i, en alguns casos, virtualment saturades; és a dir, han dissolt tota la sal que poden.esquerra|miniatura|Halita. La sal gemma o sal de roca és clorur de sodi cristal·lí, anomenat halita. Es troba àmpliament en forma de masses i capes rocoses i és abundant en roques de tots els períodes geològics. A causa de la seva gran solubilitat en aigua, es troba sota cobertures extremadament gruixudes en regions humides, però se situa prop de la superfície en regions àrides. miniatura|Interior de la mina de sal de Cardona. Tots els grans dipòsits de sal gemma van originar-se per l'evaporació de l'aigua de mar en algun moment del passat geològic. En evaporar-se també precipiten sulfat de calci i sals de potassi i magnesi. Es troben dipòsits en capes d'entre uns quants metres i moltes desenes de metres d'ample. Les edats d'aquestes capes varien en gran part del temps geològic. A causa que l'evaporació d'una gran quantitat d'aigua de mar deixa només una petita quantitat de sal, es teoritza que moltes capes extremadament gruixudes de sal de roca es dipositaren en braços parcialment tancats dels mars en els quals l'evaporació era més gran que l'afluència d'aigua salada. Una barrera al fons marí a l'entrada de la conca impedia la sortida de l'aigua salina concentrada. Aquests dipòsits de sal estratificada es troben a la Serralada de Sal del Panjab al Pakistan i a l'Iran; no obstant això, aquests dipòsits han estat poc explotats. Dipòsits similars als Estats Units i Canadà són extensament explotats per a ús industrial i domèstic. Altres importants dipòsits de sal gemma, generalment classificats per l'edat de la roca circumdant, es troben a Alemanya, Nova Escòcia, la regió subcarpàtica que s'estén des de Polònia a través d'Hongria i Romania, i la província de Sichuan a la Xina, on els pous de sal existeixen des de fa més de 2 000 anys. miniatura|Dom de sal. Un altre tipus de dipòsit de sal de roca econòmicament important són els doms de sal, que es van formar quan la pressió terrestre aixecà taps de sal de roca amb una mida aproximada d'una milla. Els doms semblen ser resultat de la pressió, que empeny la sal a través de les roques des de profunditats de fins a 15.000 m. Molts doms es troben a profunditats superficials i són extensament explotats. Els doms a la regió subcarpàtica d'Europa s'han explotat des de temps antics. La plana del nord d'Alemanya té molts doms explotats extensament i també són abundants a la costa estatunidenca del golf de Mèxic. La sal rocosa es pot obtenir dels doms pels mètodes d'explotació habituals o perforant pous a les capes de sal i bombant aigua per dissoldre la sal; la salmorra es torna a la superfície, on es processa com la salmorra natural.
Història Els primers registres escrits ja contenen referències al clorur de sodi. Un tractat xinès de farmacologia anomenat Peng-Tzao-Kan-Mu, datat de fa 4.700 anys, menciona 40 tipus diferents de sal juntament amb els mètodes d'extracció i el seu processament. L'art de l'antic Egipte representa la producció de sal i el seu ús en diversos procediments com la cura i la momificació. Moltes referències de l'Antic Testament de la Bíblia esmenten la sal. Així es diu que la dona de Lot es convertí en estàtua de sal com a punició per haver mirat la destrucció de Sodoma i Gomorra. En algunes cultures s'oferia junt amb el pa com un gest d'hospitalitat envers els hostes. Al Levític 2:13, Déu dona instruccions d'assaonar totes les ofrenes fent servir sal. miniatura|Transport de sal amb camells a Etiòpia.A mesura que els assentaments creixien i s'incrementava l'ús de la sal, diverses cultures empraren diferents mètodes per obtenir-la. Aquests consistien en la mineria en dipòsits subterranis poc profunds, l'evaporació de l'aigua marina i de llacs salins, la mineria d'evaporits de dipòsits de llacs assecats i el comerç. La ubicació de dipòsits de sal tengué una rellevància especial als emplaçaments d'assentaments humans, perquè la sal permet conservar aliments. Per aquest motiu es crearen rutes específiques per al mercadeig de sal (rutes de la sal) i s'han produït nombroses guerres per controlar-ne els dipòsits i els mercats. L'historiador grec Heròdot (484-425 aC) escriví extensament sobre la sal del Sàhara i la seva importància en el comerç africà. Per a subratllar la riquesa de la ciutat de Troia, Homer menciona que els herois sempre prenien la carn amb sal. miniatura|Mapa de les vies romanes. La via blava és la Via Salària. El clorur de sodi s'extreia de les basses a prop d'Òstia, l'antiga ciutat portuària de Roma situada a la desembocadura del Tíber, des de l'any 1400 aC. Ostia fou la principal font de sal per a Roma mentre es convertia en una de les principals ciutats del món antic. La Via Salària era una ruta de subministrament de sal que connectava la mar Adriàtica amb Roma. Venècia s'establí com a un dels principals centres de producció i comerç de sal ja al . Timbuctú, a Mali, es fundà com a important centre comercial de sal del Sàhara i d'or durant l'edat mitjana. La sal es transportava a través de rutes comercials fins a la zona amb camells. La sal tengué un paper important en l'economia i la política de moltes altres ciutats, com ho demostra la paraula «sal» en els seus noms, per exemple, Salzburg, Hallein i Hallstatt (salz és la paraula alemanya per «sal» i hall prové de l'antiga paraula cèltica per «sal»).miniatura|Salines de Llevant (Mallorca). miniatura|Marxa de la sal el 1930. La necessitat universal de clorur de sodi i el seu ús arreu del món convertí la sal en una moneda d'intercanvi comuna. La paraula «salari» ve del terme llatí salarium, derivat de sal. Un salarium era la compensació proporcionada en provisions i diners als legionaris romans. Com que una de les provisions més essencials era la sal, se subministrava directament o es proporcionava una assignació per a la sal. Adam Smith (1723-1790) fa diverses referències a la sal a "La riquesa de les nacions". Durant la major part de la història, la sal fou un signe de riquesa i proporcionà la base per a impostos, monopols i conflictes. A mesura que les ciutats i pobles es desenvolupaven, el comerç de la sal es regulava cada vegada més i es basava en una multitud de contractes comercials, impostos i llicències controlades per la reialesa i els comerciants. Els impostos sobre la sal de França i l'obligació de comprar una quantitat fixa de sal, coneguda com a gabella (el 1286 Carles d'Anjou implantà aquest impost a la Provença per finançar la conquesta del regne de Napòls), s'aplicà a escala nacional i en diverses formes a les seves províncies, simbolitzant l'opressió estatal. Les gabelles s'aplicaren de manera inconsistent en diferents regions per part de recaptadors d'imposts anomenats fermiers en un conjunt intricat de regulacions mentre la sal es movia entre fronteres regionals. Els impostos sobre la sal de França no eren únics; més aviat eren fonts comunes d'ingressos per als governs locals arreu del món. Les poblacions locals menyspreaven els impostos opressius sobre la sal, que en casos extrems portaren a revoltes; la gabella de França fou una de les causes de la Revolució Francesa i s'abolí el 1790, només per ser restablerta per Napoleó (1769-1821) per finançar les seves campanyes militars. Molts impostos sobre la sal de llarga durada existiren fins al . Per exemple, la famosa marxa de la sal de Mohandas Gandhi (1869-1948) a l'Índia Britànica el 1930 per obtenir sal de manera il·legal desafià el domini britànic i fou un esdeveniment important en el camí cap a la independència de l'Índia. França no abolí la seva gabella fins després de la Segona Guerra Mundial.
Sir Humphry Davy (1778-1829) separà per primera vegada la sal en els seus elements: el sodi i el clor, l'any 1807. Aleshores a ningú no se li va ocórrer com usar aquests dos elements, però posteriorment les seves propietats es van convertir en la base de moltes indústries manufactureres.
Propietats Propietats físiques miniatura|Esquema de l'estructura cristal·lina del clorur de sodi. El clorur de sodi és un compost iònic sòlid a temperatura ambient, que es presenta en forma de cristalls transparents o en forma de pols blanca. La seva densitat és de 2,17 g/cm³ entre 4 °C i 25 °C, el seu punt de fusió 800,7 °C i el d'ebullició 1.465 °C. És soluble en aigua (36 g en 100 g d'aigua a 25 °C) i, a 25 °C, lleugerament soluble en etanol (0,065 g/100 g), etilenglicol (7,15 g/100 g), àcid fòrmic (5,21 g/100 g), glicerol (10 g/100 g), amoníac líquid (2,15 g/100 g a −40 °C) i metanol (1,4 g/100 g). La densitat d'una dissolució saturada en aigua a 25 °C és d'1,202 g/cm³.
El clorur de sodi forma cristalls amb simetria cúbica. Els clorurs (ions més grans) formen un empaquetament cúbic compacte, mentre que els ions més petits de sodi omplen els espais octaèdrics entre els clorurs. Cada ió està envoltat per sis de l'altre element.
Propietats químiques