Luis Méndez de Haro y Guzmán, VI marquès del Carpio, I duc de Montoro i IV comte-duc d'Olivares (Valladolid, 17 de febrer de 1598-Madrid, 26 de novembre de 1661), va ser un general i figura política espanyola.

Origen familiar Els regnes d'Andalusia. La família d'Haro, els Carpio, tenia vastes propietats i influència al de regne de Còrdova, que es va acréixer durant la privadesa de Luis.|miniatura Va ser batejat el 15 de març de 1603 a l'església de San Lorenzo de la ciutat de Valladolid, sent els seus padrins Álvaro Enríquez d'Almansa, marquès d'Alcañices, i María de Velasco i Zúñiga, filla del comte de Monterrey.Arxiu Diocesà de Valladolid, llibre de batejats 1601-1670, fol. 34r. Es desconeix la seva data de naixement, si bé es creu que degué ser a penes uns dies anterior a la del bateig. Era el fill de Diego Méndez de Haro, V marquès de Carpio, i de Francisca de Guzmán, germana de Gaspar de Guzmán y Pimentel, I comte-duc d'Olivares. Si bé va néixer a Valladolid, la família —els Carpio— tenia el seu solar i el gruix de les seves possessions al regne de Còrdova. La influència de la família materna —una branca menor dels Guzmán— a la cort li hi va atorgar una posició privilegiada, en la qual va començar com a company de jocs del qual després seria Felip IV. Aleshores la família Carpio era una de les més importants d'Andalusia i hi havia augmentant les seves possessions en aquesta regió des de finals del segle XV. Com a successor dels dues cases, Haro va heretar un vast patrimoni.

Cortesà sense poder polític Va ser testimoni de primera mà del famós assassinat del comte de Villamediana el 21 d'agost de 1622, perquè l'acompanyava en el seu carruatge quan va ser mort. Malgrat ser nebot del comte-duc d'Olivares, les seves relacions amb ell no van ser bones a partir de 1624, quan l'única filla del valgut es va casar amb el marquès de Toral, matrimoni que va disgustar als Carpio. L'hostilitat del comte-duc cap al seu nebot es va compensar per la simpatia constant que li va professar el rei. Fins que va aconseguir la privadesa al començament de la dècada de 1640 no va exercir càrrecs que no fossin cortesans, excepte la reeixida reunió de les Corts de València de 1626. El seu acompliment en aquesta sessió, en la qual va obtenir una modesta però inesperada contribució del regne, va disgustar al seu oncle, si bé va deixar bon record per la seva actitud ferma al mateix temps que cortesana. Va ser, però, company constant del monarca com a membre del seu seguici. No va tenir, per contra, pes polític, per la marginació a la qual el va sotmetre el seu oncle el comte-duc.

Aquest només el va emprar tardanament, al setembre de 1641, per portar a Madrid al traïdor duc de Medina Sidonia, al qual se li va donar ordre d'enverinar si no s'avenia a partir cap a la cort. L'hàbil gestió d'Haro va preocupar el comte-duc, perquè el va eclipsar en la seva pròpia regió. La missió a Andalusia va suposar la reaparició política d'Haro en vespres de la caiguda d'Olivares.

Privat discret miniatura|300px|Luis de Haro darrere Felip IV, a l'entrevista que les Corts espanyola i francesa van mantenir amb motiu del Tractat dels Pirineus. Va fer carrera en la cort espanyola durant la privadesa del seu oncle l'I comte-duc d'Olivares, al qual va succeir com privat del rei Felip IV quan aquell va ser expulsat en 1643, sent des de 1648 el seu cavallerís major. Aquest mateix any va heretar el títol de marquès del Carpio, en morir el seu pare i amb ell un enorme conjunt de propietats i la xarxa clientelista paterna. En la seva època va fer de les possessions familiars a Còrdova el major senyoriu d'aquest regne. era també comte-duc d'Olivares i per això gran d'Espanya des de la mort el seu oncle en 1645, però va continuar referint-se a ell modestament com el «senyor don Luis». En 1660 se li va fer també duc de Montoro.

L'ostracisme polític de quinze anys a què l'havia sotmès el comte-duc d'Olivares va suposar un paradoxal avantatge: quan aquest va caure en desgràcia, Haro es va trobar en una posició molt avantatjosa, la d'algú pròxim a la família del privat deposat i alhora no massa associat al seu règim i acceptable a les altres camarilles cortesanes. La seva situació era la d'una figura conciliadora entre partidaris i detractors d'Olivares que havia tractat discretament amb tots dos durant els seus llargs anys sense exercir càrrecs polítics, però sense deixar en cap moment la proximitat al monarca. Aquest el va triar com privat per la seva capacitat d'evitar un enfrontament entre els grups palatins rivals en un moment en el qual la Monarquia Hispànica passava greus dificultats. Quan Haro va assumir la privadesa hi havia guerres a Flandes i Itàlia i rebel·lions a Catalunya i Portugal, a les quals després es van sumar les de Sicília i Nàpols en 1647 i la del duc d'Híjar en 1648.

La crisi de 1647-1648 van eliminar qualsevol possibilitat d'emprendre reformes de gran importància o d'assumir un estil de govern més autoritari com els de Lerma i Olivares. El seu estil va ser, en efecte, molt diferent: malgrat la gran ambició política d'Haro, va mantenir aparença de discret cortesà, de suport i no de substitut del rei, evitant acuradament tota imatge de suplantació reial i de repetició d'aspre estil d'Olivares. Un altre aspecte en el qual es va distingir del seu predecessor en el lloc va ser en què Haro va ser un privat viatger, soldat i negociador. La seva actitud era modesta; era cortès, humil i prudent, en contrast amb els privats que els havien precedit. Un senyal d'aquesta modèstia aparent és l'escassetat de retrats seus: no es conserva cap oli que el representi i els sis que existeixen són tots d'autoria anònima. La modèstia d'Haro i la seva insistència a estar actuant en tot moment com a mer agent de l'autoritat real no van evitar que es mostrés personal i puntualment autoritari en qüestions fiscals i militars, moments en els quals més recordava al seu oncle i a Lerma. La seva breu experiència de 1626 el va convèncer, però, de la conveniència de tractar en la mesura del possible directament amb els súbdits per a obtenir concessions, la qual cosa després es va reflectir en els seus nombrosos viatges. Aquests van incloure visites anuals a Saragossa i Lleida durant les campanyes catalanes entre 1642 i 1646; visites a Còrdova, Sevilla i Cadis en la tardor de 1645 i l'hivern de 1646; viatges a Pamplona i Saragossa al març i novembre de 1646; trasllats al capdavant portuguès a Mèrida i Badajoz a l'agost de 1658 i gener de 1659; i a Irun entre juliol i novembre de 1659 i entre maig i juny de 1660, per a tractar amb França.

El seu principal objectiu va ser frenar el desprestigi reial i restaurar en la mesura del possible l'autoritat del sobirà en un moment en el qual tan sols la península ibèrica ja es trobava partida en tres. Una mesura adoptada en aquest sentit van ser els viatges d'Haro, tant solo com acompanyat de Felip IV, que van començar ja en 1642 amb la visita a Saragossa.

Tres dels seus principals triomfs polítics i militars van ser la recuperació de Lleida en 1644, la de Barcelona en 1652 i la pacificació d'Andalusia aquest mateix any. Per contra, el bienni 1647-1648 va ser dels pitjors del seu ministeri: a les guerres existents a Portugal i Catalunya es van sumar les revoltes al sud d'Itàlia, la conjura frustrada del duc d'Híjar i la segona suspensió de pagaments del regnat (1647). Va assumir el comandament de les operacions militars contra Portugal l'estiu de 1658 i va aconseguir l'aixecament del setge portuguès a Badajoz.

Mai va arribar a tenir la mateixa influència i control que el seu oncle, principalment perquè Felip IV també confiava en la germana Maria d'Ágreda. Ella va convèncer al rei perquè abolís el càrrec de privat.

Luis de Haro va ser el principal negociador espanyol del Tractat dels Pirineus a l'illa dels Faisans en 1659. No va aconseguir evitar un resultat negatiu, ni una aliança antiespanyola amb Oliver Cromwell. El tractat estava acompanyat del matrimoni entre Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria. Luis de Haro va exercir la part de la contraent en el matrimoni per poders que va tenir lloc a Hondarribia el 3 de juny de 1660.

El seu èxit principal va ser la victòria contra la insurrecció de part de Catalunya i la recuperació de Barcelona en 1652. La Guerra de Restauració portuguesa, per contra, va ser un complet fracàs. Luis de Haro va manar personalment les tropes espanyoles a la batalla de les Línies d'Elvas en 1659, que van acabar en una completa derrota.

Va morir a Madrid el 16 de novembre de 1661.

Un retrat de Luis de Haro, pintat en format de cos sencer per Juan Carreño de Miranda, es conserva en el Museu Jacquemart-André de París.

Col·leccionisme d'art Després de l'execució de Carles I d'Anglaterra i la dispersió de la seva col·lecció d'art, Luís de Haro va encomanar a Alonso de Cárdenas, ambaixador d'Espanya a Londres, la compra de no poques de les obres més valuoses. Cárdenas va comprar en condicions avantatjoses més d'un centenar de pintures en la almoneda organitzada pel Parlament, la coneguda com almoneda de la Commonwealth. Entre elles figuraven moltes de les més benvolgudes de la col·lecció, amb les quals el marquès del Carpio va obsequiar a Felip IV, com El Trànsit de la Verge, d'Andrea Mantegna, l' Autoretrat, d'Albrecht Dürer, la Sagrada Família, coneguda com La Perla, de Rafael, La Verge amb el Nen, sant Mateu i un àngel d'Andrea del Sarto, El lavatori, de Tintoretto, i Moisès salvat de les aigües de Paolo Veronese, totes elles actualment al Museu del Prado,Brown, Jonathan, «Colección de Carlos I de Inglaterra», Enciclopedia, Fundación de Amigos del Museo del Prado. així com la sèrie dels Emperadors romans de Tiziano, destruïda en l'incendi del Alcàsser de 1734.Brown (2005), pàg. 56-58.

També Cárdenas va actuar com a agent d'Haro a la subhasta pública dels béns del comte d'Arundel, conegut col·leccionista, en la qual va adquirir Jesús i el centurió de Veronese (Museu del Prado). Com diverses de les abans citades l'obra va passar al monestir d'El Escorial on el pare Santos la descriu en el capítol prioral, dient d'ella que «bastava sola» per a fer cèlebre al pintor.Bassegoda, p. 164.

Matrimoni i descendència Es va casar an Barcelona el 26 d'abril de 1625 amb Catalina Fernández de Còrdova i Aragó (26 d'abril de 1610-19 de novembre de 1647), filla menor d'Enric d'Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera, i va tenir sis fills: Gaspar, (1629-1687), el seu successor al capdavant de la casa del Carpio i virrei de Nàpols. Juan Domingo (1640-1716), governador dels Països Baixos dels Habsburg i virrei de Catalunya, que va casar a Madrid (San Juan) el 7 de febrer de 1657 amb Inés Francisca de Ayala y Zúñiga, comtessa d'Ayala i de Monterrey, de la que no tuvo sucesión. Francisco Manuel (1647-1653). Antonia, casada amb Gaspar Juan Pérez de Guzmán, X duc de Medina Sidonia. Manuela, casada amb Gaspar Vigil de Quiñones Alonso Pimentel y Benavides, X comte de Luna. María Fernández-Méndez (c. 4 d'octubre de 1644-c. 10 de febrer de 1693), casada amb Gregorio de Silva y Mendoza, V duc de Pastrana.

Referències

Bibliografia

Categoria:Polítics val·lisoletans Categoria:Generals espanyols Categoria:Marquesos Categoria:Comtes d'Espanya Categoria:Cavallerissos majors del rei Categoria:Militars castellanolleonesos Categoria:Nascuts el 1598