Andrew Murray Burnham, conegut com a Andy Burnham (Aintree, aleshores al Lancashire, 7 de gener de 1970), és un polític britànic que exerceix de primer ministre del Regne Unit des del 20 de juliol de 2026. També és líder del Partit Laborista des del 17 de juliol del mateix any i diputat a la Cambra dels Comuns per la circumscripció de Makerfield des del juny del 2026.
Anteriorment havia estat diputat per Leigh entre el 2001 i el 2017 i alcalde del Gran Manchester entre el 2017 i el 2026. Durant els governs de Gordon Brown fou secretari en cap del Tresor, secretari d'Estat de Cultura, Mitjans de Comunicació i Esports i secretari d'Estat de Salut. A l'oposició ocupà, entre d'altres, els càrrecs de secretari d'Estat d'Educació, Salut i Interior del Gabinet a l'ombra del Regne Unit.
Com a alcalde del Gran Manchester va promoure la recuperació del control públic de la xarxa d'autobusos, la creació de la xarxa integrada de transport Bee Network i diversos programes contra el sensellarisme. La seva oposició al govern de Boris Johnson durant les restriccions de la pandèmia de COVID-19 li proporcionà projecció política nacional i contribuí a popularitzar el sobrenom de «rei del nord».
Primers anys i formació Burnham va néixer a Aintree, prop de Liverpool, i es va criar a Culcheth, al Cheshire. El seu pare, Roy Burnham, treballava com a tècnic de telefonia, mentre que la seva mare, Eileen, era recepcionista en un consultori mèdic. Era el segon de tres germans.
Va estudiar a la St Aelred's Catholic High School de Newton-le-Willows. Durant l'adolescència s'interessà per la política i el 1985 es va afiliar al Partit Laborista, influït, entre altres factors, pels efectes de la desindustrialització i l'atur al nord-oest d'Anglaterra.
Va cursar llengua i literatura angleses al Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, on es graduà el 1991. Durant l'etapa universitària va escriure articles esportius per a la publicació estudiantil Varsity i va conèixer Marie-France van Heel, amb qui posteriorment es casaria.
Després de graduar-se va treballar breument en publicacions professionals dedicades al transport i la indústria. Posteriorment fou assistent parlamentari de la diputada laborista Tessa Jowell, responsable parlamentari de l'organització sanitària NHS Confederation i administrador d'un grup de treball governamental sobre el futbol. També exercí d'assessor especial del secretari d'Estat de Cultura, Mitjans de Comunicació i Esports Chris Smith.
Carrera parlamentària i ministerial Diputat per Leigh A les eleccions generals del 2001 fou elegit diputat laborista per Leigh. Va conservar l'escó a les eleccions del 2005, el 2010 i el 2015.
Durant els primers anys a la Cambra dels Comuns fou secretari parlamentari privat del secretari d'Interior David Blunkett. Entre el 2005 i el 2006 exercí de subsecretari parlamentari al Ministeri de l'Interior i, entre el 2006 i el 2007, de ministre d'Estat al Departament de Salut.
Amb l'arribada de Gordon Brown al càrrec de primer ministre, Burnham entrà al gabinet. Fou secretari en cap del Tresor entre el 2007 i el 2008; secretari d'Estat de Cultura, Mitjans de Comunicació i Esports entre el 2008 i el 2009, i secretari d'Estat de Salut entre el 2009 i el 2010.
Com a titular de Cultura va participar en la preparació dels Jocs Olímpics d'Estiu de 2012 i va defensar un paper més actiu de l'Estat en la regulació dels continguts digitals i la protecció dels menors a Internet. Com a secretari de Salut va proposar la creació d'un servei nacional d'atenció social que complementés el Servei Nacional de Salut.
Desastre de Hillsborough Un dels episodis que més marcaren la seva trajectòria política fou la seva implicació en la reclamació de justícia per les víctimes del desastre de Hillsborough. L'abril del 2009, quan era secretari d'Estat de Cultura, fou escridassat durant l'acte del vintè aniversari de la tragèdia a l'estadi d'Anfield, on els assistents reclamaren una nova investigació.
Després de l'acte va plantejar el cas al gabinet de Gordon Brown i va contribuir a impulsar la creació del Hillsborough Independent Panel, anunciat el desembre del 2009. L'informe del grup, publicat el 2012, va revelar les deficiències de l'actuació policial i institucional i va conduir a la reobertura de les investigacions judicials. El 2016, una nova investigació forense va concloure que les víctimes havien mort il·legalment.
Burnham continuà donant suport a les famílies de les víctimes i defensà l'aprovació d'una «llei Hillsborough» que imposés als organismes públics un deure legal de sinceritat i transparència durant les investigacions.
Oposició i lideratge laborista Després de la derrota laborista a les eleccions del 2010, Burnham es presentà a les eleccions al lideratge del Partit Laborista de 2010. Va quedar en quarta posició, per darrere d'Ed Miliband, David Miliband i Ed Balls. Durant aquella campanya definí la seva proposta política com un «socialisme aspiracional».
Posteriorment fou secretari d'Estat d'Educació del gabinet a l'ombra entre el 2010 i el 2011 i secretari de Salut del gabinet a l'ombra entre el 2011 i el 2015.
Després de la derrota laborista a les eleccions generals del 2015 es presentà novament al lideratge del partit. Va quedar en segona posició, darrere de Jeremy Corbyn. Malgrat les diferències polítiques amb Corbyn, acceptà el càrrec de secretari d'Estat d'Interior del gabinet a l'ombra, que va ocupar entre el setembre del 2015 i l'octubre del 2016.
El 2016 fou escollit candidat laborista a les primeres eleccions directes a l'alcaldia del Gran Manchester. No es presentà a la reelecció com a diputat a les eleccions generals del 2017 i abandonà la Cambra dels Comuns el maig d'aquell any.
Alcalde del Gran Manchester Burnham va guanyar les eleccions a l'alcaldia del Gran Manchester del 4 de maig del 2017 amb 359.352 vots, el 63,4% dels vots de primera preferència. Fou reelegit el 2021 amb 473.024 vots, el 67,3%, i el 2024 amb 420.749 vots, el 63,4%.
Transport públic Una de les principals polítiques de la seva alcaldia fou la reforma del transport públic. El març del 2021 decidí aplicar un sistema de franquícies d'autobús que retornava a les institucions metropolitanes el control de les rutes, els horaris, les tarifes i els nivells de servei.
La reforma es va desplegar progressivament entre el setembre del 2023 i el gener del 2025. El Gran Manchester es convertí així en la primera regió anglesa fora de Londres que recuperava el control públic de tots els serveis locals d'autobús en gairebé quaranta anys. La xarxa, integrada sota la marca Bee Network, incloïa unes 577 rutes i 1.600 autobusos.
També va impulsar la integració dels autobusos, els tramvies, les bicicletes públiques i, progressivament, els serveis ferroviaris locals en una única xarxa de transport, inspirada en el model de Transport for London.
Sensellarisme i habitatge Burnham va situar la lluita contra el sensellarisme entre les prioritats de la seva alcaldia. El 2018 va crear el programa A Bed Every Night, destinat a proporcionar cada nit allotjament i suport personal a persones que dormien al carrer o que es trobaven en risc imminent de fer-ho.
Durant el tercer mandat també va anunciar plans per augmentar la construcció d'habitatge públic i assequible, inclòs l'objectiu de construir 10.000 habitatges municipals abans del 2028.
Pandèmia de COVID-19 Durant la pandèmia de COVID-19 es va enfrontar públicament al govern conservador de Boris Johnson per la imposició de restriccions de nivell 3 al Gran Manchester. Burnham no s'oposava a les mesures sanitàries, però considerava insuficient el suport econòmic ofert als treballadors i les empreses afectades.
L'octubre del 2020 va reclamar un paquet d'almenys 65 milions de lliures abans de l'aplicació de les restriccions. Les negociacions van fracassar i el govern britànic va imposar les mesures unilateralment. La defensa dels interessos de la regió li va donar projecció nacional i va originar el sobrenom de «rei del nord».
Pla de qualitat de l'aire La seva administració també va gestionar el controvertit projecte d'una zona de baixes emissions per al Gran Manchester. El pla inicial preveia cobrar als vehicles comercials més contaminants a partir del maig del 2022, però fou ajornat davant l'augment del preu dels vehicles i els problemes de subministrament posteriors a la pandèmia.
Les autoritats metropolitanes proposaren posteriorment un model sense tarifes basat en la renovació dels autobusos i els taxis. El govern britànic acceptà finalment que no era necessària una zona de pagament per assolir els límits legals de contaminació.
Retorn al Parlament El maig del 2026, la dimissió del diputat laborista Josh Simons va provocar unes eleccions parcials a Makerfield. Burnham fou elegit diputat el 18 de juny amb 24.927 vots, davant dels 15.696 obtinguts pel candidat de Reform UK. La seva elecció com a diputat era incompatible amb les funcions d'alcalde del Gran Manchester, que també incorporaven les competències de comissari de policia i delictes. Per aquest motiu, el càrrec d'alcalde quedà vacant el 19 de juny del 2026.
Després que Keir Starmer anunciés la seva dimissió com a primer ministre i líder laborista, Burnham es presentà a la successió. Va obtenir el suport de 379 diputats laboristes i de 23 organitzacions afiliades i fou proclamat líder del Partit Laborista en una conferència especial celebrada el 17 de juliol del 2026.
Primer ministre El 20 de juliol de 2026, Starmer presentà formalment la dimissió i el rei Carles III encarregà a Burnham la formació d'un nou govern. Es convertí així en primer ministre, primer lord del Tresor, ministre de la Funció Pública i ministre per la Unió. En el seu primer discurs com a primer ministre va defensar la descentralització del poder polític, un control públic més gran dels serveis essencials, la reindustrialització del país i la construcció d'habitatge municipal. També anuncià com a primera instrucció al govern l'elaboració d'una estratègia nacional per posar fi al sensellarisme de carrer.
Posicionament polític La posició de Burnham dins del Partit Laborista ha evolucionat al llarg de la seva trajectòria. Durant els governs de Tony Blair i Gordon Brown va estar vinculat al sector del Nou Laborisme, mentre que posteriorment adoptà posicions més pròximes a l'esquerra moderada i al comunitarisme.
En la campanya pel lideratge del 2010 parlà de "socialisme aspiracional" i defensà combinar la redistribució econòmica amb les aspiracions de les classes mitjanes i treballadores. Com a alcalde i posteriorment com a primer ministre ha posat l'accent en la descentralització, la recuperació del control públic dels serveis essencials, la intervenció de l'Estat en l'economia i la reducció de les desigualtats territorials.
Vida personal Està casat amb Marie-France van Heel, a qui va conèixer mentre estudiaven a Cambridge, i tenen tres fills. És seguidor de l'Everton Football Club i ha participat habitualment en iniciatives relacionades amb el futbol i la representació dels aficionats.
Referències
Categoria:Persones de Lancashire Categoria:Polítics anglesos del segle XXI Categoria:Membres del Partit Laborista britànic Categoria:Alumnes del Fitzwilliam College Categoria:Membres del Consell Privat del Regne Unit Categoria:Socialistes anglesos Categoria:Primers ministres del Regne Unit Categoria:Polítics anglesos del segle XX Categoria:Polítics britànics nascuts al segle XX Categoria:Persones de Merseyside