The Closing of the American Mind: How Higher Education Has Failed Democracy and Impoverished the Souls of Today's Students (en català: El tancament de la ment americana: com l'educació superior ha fallat a la democràcia i ha empobrit les ànimes dels estudiants d'avui) és un llibre de 1987 del filòsof Allan Bloom, en el qual l'autor critica l'obertura del relativisme, tant a l'acadèmia com a la societat en general, argumentant que condueix paradoxalment al gran tancament al qual fa referència el títol de l'obra. Segons Bloom, l'obertura afebleix el pensament crític i elimina el punt de vista que defineix les cultures. El llibre es va convertir en un èxit de vendes inesperat, arribant a vendre prop de mig milió d'exemplars en tapa dura.
Resum Bloom fa una crítica de l'educació superior contemporània als Estats Units i de com considera que està fallant als seus estudiants, criticant els moviments moderns en la filosofia i les humanitats. Al llarg del llibre, ataca el relativisme moral que, segons ell, s'ha apoderat de les universitats americanes per la barrera que construeix davant de les nocions de veritat, pensament crític i coneixement autèntic. Bloom afirma que els estudiants de la dècada de 1980 van prioritzar la relegació immediata i cega del prejudici com si fos una inferioritat de pensament, i per tant van tancar les seves ments, tal com suggereix el títol, a fer les preguntes correctes, de manera que el prejudici es pogués erradicar mitjançant la lògica i el pensament crític, en lloc d'un instint buit i sense fonament. Bloom escriu: "Els prejudicis, els prejudicis forts, són visions sobre com són les coses... L'error és, en efecte, el nostre enemic, però només ell assenyala la veritat i, per tant, mereix el nostre tractament respectuós. La ment que no té prejudicis al principi està buida."
Estudiants A la primera part, titulada Estudiants, Bloom detalla com la mentalitat dels joves nord-americans, els llibres, la música, les relacions i altres aspectes de la cultura popular dels Estats Units contribueixen a la hipocresia del que ell percep com a ments avorrides i nues a les universitats americanes actuals. Bloom sosté que la "taula rasa" amb la qual els estudiants entren a les universitats, al principi els feia més susceptibles d'abraçar genuïnament els estudis de filosofia i lògica. Ben aviat, a causa de "[l']educació millorada de la classe mitjana àmpliament expandida [que] va afeblir l'autoritat de la família", es va produir un "aquietament gradual dels vells ecos polítics i religiosos" en els estudiants que Bloom va trobar més endavant en la seva carrera docent. Ell atribueix l'estrenyiment i l'aplanament de l'experiència universitària americana a aquests fenòmens.
A continuació, Bloom aprofundeix en el que considera que és el dilema dels grans llibres. Creu que els grans llibres del pensament occidental s'han desvalorat com a font de saviesa, però el que és més important, que "els nostres estudiants han perdut el costum i el gust de llegir". A causa d'això, els estudiants són incapaços d'extreure les seves creences de les evidències, dels textos centrals o de qualsevol font escrita. Bloom sosté que sense una comprensió dels textos antics importants, com ara la República de Plató o El príncep de Nicolau Maquiavel, els estudiants moderns manquen de qualsevol punt de referència amb el qual puguin pensar críticament o abordar els esdeveniments actuals. En canvi, els estudiants es queden amb idees vagues i abstractes del "bé" i del "mal".
Bloom assenyala que l'adscripció i "addicció a la música" que observa en els estudiants moderns no té precedents, i ha estat així durant segles. Però fins i tot això, diu, contribueix al tancament de la ment dels joves americans. Assenyala que cada cop són menys els estudiants que tenen una comprensió superficial, i encara menys matisada, de la música clàssica, i que, en canvi, "la música rock és tan indiscutible i lliure de problemes com l'aire que respiren els estudiants." Creu que la música pop utilitza imatges i llenguatge sexuals per encisar els joves i convèncer-los que la seva rebel·lia insignificant és política autèntica, quan, de fet, estan sent controlats pels gestors financers als quals serveixen silenciosament intèrprets d'èxit com Mick Jagger. Considera la ubiqüitat dels tons excessivament sexuals en la música rock dels anys vuitanta, i el que percep com una corrupció posterior de les ments joves, com un senyal de "la pèrdua de control dels pares sobre l'educació moral dels fills en un moment en què ningú més se'n preocupa seriosament." La conclusió de Bloom sobre els efectes de la música en l'educació és que la seva sobresexualització a finals del segle XX fa que sigui "molt difícil per a [els estudiants] tenir una relació apassionada amb l'art i el pensament que són la substància de l'educació liberal, [ja que] només indueix artificialment l'exaltació vinculada a la finalització dels esforços més grans ... com el descobriment de la veritat." Els estudiants ja no busquen el plaer en la recerca de l'aprenentatge.
Bloom conclou a "Estudiants" que a causa de les relacions que els estudiants mantenen con la cultura popular, la seva família i els seus companys, ja no arriben a la universitat fent preguntes, buscant instrucció o amb imaginació.
"Nihilisme a l'estil americà" Bloom titula la segona part del llibre "Nihilisme a l'estil americà". Introdueix amb més detall el concepte de "relativisme dels valors", esmentat anteriorment només a la introducció. El relativisme dels valors, diu, afecta la majoria de les institucions d'elit d'educació superior. Per a Bloom, esto va acabar dissolent-se en el nihilisme. S'adona que els estudiants segueixen el camí de la menor resistència a l'hora de desenvolupar els seus valors. Per als estudiants, escriu, "els valors no es descobreixen mitjançant la raó, i és infructuós buscar-los per trobar la veritat o la bona vida." Irònicament, en recórrer aquest camí sense la raó, Bloom escriu que els estudiants igualment "adopten postures fortes i resolucions fanàtiques."
Bloom també critica els seus col·legues professors de filosofia, especialment els implicats en l'anàlisi del llenguatge ordinari o el positivisme lògic, per ignorar qüestions ètiques i polítiques "humanitzadores" importants i no aconseguir despertar l'interès dels estudiants. Els professors de literatura implicats en el desconstructivisme promouen l'irracionalisme i l'escepticisme envers els estàndards de la veritat, i d'aquesta manera dissolen els imperatius morals que es comuniquen a través de la filosofia autèntica i que eleven i amplien l'intel·lecte d'aquells que s'hi comprometen. En gran manera, la crítica de Bloom s'estén més enllà de la universitat per parlar del que ell caracteritza com una crisi general de la societat nord-americana. Estableix analogies entre els Estats Units i la República de Weimar. La filosofia liberal moderna, diu, consagrada en el pensament de l'Il·lustració de John Locke —que una societat justa es podia basar únicament en l'interès propi—, juntament amb l'aparició del relativisme en el pensament americà, havia portat a aquesta crisi. Bloom cita les accions de Friedrich Nietzsche en dir-li a "l'home modern que estava caient en lliure aldarull en l'abisme del nihilisme", i continua recolzant el comentari de Nietzsche segons el qual el nihilisme en la nostra democràcia contemporània neix del relativisme dels valors.
La Universitat Bloom sosté que el fracàs de l'educació liberal contemporània condueix als hàbits socials i sexuals estèrils dels estudiants moderns, i a la seva incapacitat de forjar-se una vida per si mateixos més enllà de les ofertes mundanes que es promocionen com a èxit. Bloom argumenta que les activitats comercials han passat a ser més valorades que l'amor, la recerca filosòfica de la veritat o les aspiracions civilitzades d'honor i glòria. A "La Universitat", analitza com l'entorn de les institucions d'elit ha cultivat la mera ambició per damunt de la recerca de la veritat. Diu que proclamar una afinitat per la raó no defineix per si sol el valor d'una universitat, ja que la declaració sola no constitueix un compromís real amb les activitats escolàstiques en nom d'una veritat més gran. Sosté que "el mer anunci del domini de la raó no crea les condicions per al ple exercici de la racionalitat". Les universitats serveixen com a reflex del públic i de la democràcia en general. Per aquest motiu, estan modelades per l'opinió pública (segons Alexis de Tocqueville). L'opinió pública actua com el guardià final i el botxí final de qualsevol moviment que la universitat intenti implementar realment per avançar en la recerca del pensament crític.
Bloom també explica el que creu que és la dicotomia entre l'"esperit de la universitat" i la universitat mateixa. "La vida filosòfica no és la universitat." Fa al·lusió als primers filòsofs, des de Sòcrates (a qui creu fermament que és "l'essència del concepte de universitat") fins al segle xix, dels quals afirma que mai van fer ús d'aquestes institucions. Bloom planteja que potser, després de tot, el pensament lliure i el compromís amb una veritat més gran no han d'existir necessàriament dins de les quatre parets metafòriques d'una universitat. El que realment importa, diu, el que és "únicament humà", és l'"experiència filosòfica".
Bloom també detecta una tendència en la qual els estudiants noten la devaluació del pensament lliure a les universitats. Escriu sobre els estudiants de la Universitat de Cornell, explicant que "aquests estudiants van discernir que els seus professors no creien realment que la llibertat de pensament fos necessàriament una cosa bona i útil, sinó que sospitaven que tot això era una ideologia que protegia les injustícies del nostre 'sistema'". Bloom afirma que els professors americans dels anys seixanta "no eren conscients del que ja no creien" i que aquesta noció va posar en greu perill qualsevol capacitat de progrés cap al pensament lliure. Bloom insisteix que exigir a les universitats valors buits com "més obertura", "menys rigidesa" i "llibertat davant de l'autoritat" són només modes i no tenen cap contingut substantiu. I davant dels creixents conflictes pels drets civils, les universitats tenen el deure, en canvi, de perseguir activament la tasca d'"obrir les ments americanes". No n'hi ha prou, sosté Bloom, que les universitats "no vulguin problemes". No n'hi ha prou que les universitats només considerin la reputació com el valor suprem davant dels disturbis del campus, i que només de nom defensin el pensament lliure i la veritat. Aquesta "desgraciada barreja de covardia i moralisme" desbancarà l'esperit de la universitat. Bloom conclou recordant als lectors que l'amor per la saviesa i la veritat s'ha de mantenir viu a les universitats, especialment en aquest moment de la història mundial.
Publicació