El Regne de França fou el sistema polític de la regió de l'actual França entre l'edat mitjana () i l'edat moderna (final del ) -la darrera corresponent al període conegut com l'antic règim- i precedeix la proclamació de la Primera República Francesa. Després de la partició en tres de l'Imperi carolingi -el Regnum Francorum (751-843)-, es constituí la Francia Occidentalis (843-987), que amb l'ascens al tron d'Hug Capet el 987 esdevingué el Regne de França. Va ser el 1204 que la paraula França significa, per primera vegada, el territori sobre el qual exerceix l'autoritat del rei dels francs, que llavors va començar a anomenar-se de manera esporàdica rei de França. El sistema de la monarquia feudal, a poc a poc, dona pas a una monarquia absoluta que va assolir l'apogeu als segles i XVIII. El 1791, després de la Revolució Francesa, fineix el sistema de monarquia absoluta, i el Regne de França esdevé una monarquia constitucional. Menys d'un any després, la Primera República Francesa hi fou proclamada.
Dinastia merovíngia
França deu el seu nom als francs. Després de la desaparició de l'últim emperador romà d'Occident el 476, els èxits militars i polítics d'aquest poble germànic i la conversió al cristianisme del seu rei, Clodoveu I, el 496 o el 498 van permetre als francs occidentals d'entrar al cor de la Gàl·lia. Un dels factors de llurs èxits va ser que llurs reis es van adherir a la mateixa religió catòlica romana que la puixant aristocràcia gal·loromana, mentre que els altres pobles bàrbars que es van establir a tot l'Europa occidental (principalment els burgundis i el visigots) es van convertir a l'arrianisme. Aquesta idea ha de ser, això no obstant, estudiada. La conversió excepcional de Clovis va ser explotada molt més tard pels capets per fer de França la "filla major de l'Església".
Contràriament a la idea estesa, Clovis no intentà pas germanitzar la Gàl·lia, sinó que va utilitzar els atributs romans que posseïa (els títols de patrici i de cònsol). Va ser confirmat amb el títol de rei per l'emperador romà d'Orient i pel papa.
Avui dia, i després d'una trentena d'anys, en la qüestió sobre la data del començament de l'edat mitjana tendeix a imposar la idea d'una antiguitat tardana, període de transició durant el qual les grans característiques de la civilització de la fi de l'antiguitat van perdurar, almenys fins al . La terra elegida per a la continuació de l'antiguitat seria França, que no coneixeria els anys foscos dels bretons insulars amb l'arribada dels anglosaxons. Com a símbol de la simbiosi entre els gal·loromans i els francs, Clovis va adoptar una llei que establia una igualtat estricta entre aquestes ètnies que componien el seu poble entre el 508 i 510. Va abolir, també, l'esclavatge antic.
Els límits del país evolucionaren arran de les guerres, crisis i herències: el regne de Clovis va ser ràpidament dividit en Nèustria i Austràsia, les quals, amb la Borgonya franca, foren les forces polítiques més importants de la Gàl·lia al . Els francs es van estendre cap a l'est.
A causa de la propaganda carolíngia que va fer tot el possible per ridiculitzar els merovingis, els historiadors creien que aquest era un període de gran decadència; el mite dels "reis mandrosos", en particular, va caracteritzar la fi del període merovingi. En realitat, a partir del començament del , el poder reial es va afeblir per a benefici de l'aristocràcia franca, sobretot dels "majordoms dels palaus" neutrians i austrasians. Un dels més famosos n'era Carles Martell, que va absorbir el ducat d'Aquitània i aturà el 732 l'expansió del califat de Damasc en la batalla de Tours. Els francs van veure així la fi de la conquesta musulmana d'Europa; després d'aquesta batalla, es van aprofitar de la confusió al sud del país per a instal·lar o reforçar la seva autoritat sobre aquestes zones i a dues bandes dels Pirineus.
Dinastia carolíngia
miniatura|esquerra|Coronació de Carlemany La dinastia carolíngia fou una família d'origen austrasià de la qual van sortir molts majordoms de palaus per als merovingis (com ara Carles Martell) abans de prendre la corona amb Pipí el Breu, el 751. Aquest rei va establir un regne de dimensions considerables i va intervenir també fora de les seves fronteres en crear, en particular, els estats papals, després d'una campanya contra els llombards.
El Regne dels francs (en llatí: Regnum Francorum), unificat pels primers carolingis, va conèixer la seva més gran expansió sota Carlemany que (elegit pels seus iguals) va ser coronat "emperador dels francs i dels romans", a Roma pel papa el Nadal del 800. Tota la pompa de l'antiga Roma, els títols sobre les vestimentes i els símbols, van ser utilitzats per tal de reforçar l'autoritat de l'emperador d'Occident.
Carlemany va estendre el seu regne fins a la Saxònia a l'est, Bretanya a l'oest i fins al sud dels Pirineus,Hom ha emprat sovint el terme Marca Hispànica per referir-se a aquesta entitat. En canvi, d'altres han assenyalat que el concepte no és adient: Sabaté 1998, pàg. 377.Sabaté 1998, pàg. 378 i es va convertir en l'anomenat Imperi Carolingi. Tanmateix, la coronació de Carlemany, malgrat el restabliment de la pompa imperial romana, representa la mort de l'antiguitat tardana. Carlemany va saber aprofitar-se d'una propaganda molt eficaç, però, els historiadors són, avui dia, molt crítics quant a aquest “imperi virtual”.
Calia, això no obstant, esperar gairebé 50 anys perquè la Frància, terme que va designar originalment els territoris del regne original dels francs, donés a llum França. Va ser, primerament, coneguda com la Frància occidental en oposició a la Frància oriental, sota el regne del fill petit de Carlemany, Carles II el Calb. El 842, els juraments d'Estrasburg seguits pel tractat de Verdun, el 843, van aconseguir establir la distinció entre els territoris que es convertirien en França (occident) i els territoris que es convertirien en la Germània (orient).
El 845, Nominoe, missus dominicus de la Bretanya (Princeps Veneticae civitatis) va derrotar les tropes de Carles el Calb en la batalla de Ballon. La independència de la Bretanya va ser reconeguda per Carles el Calb. Els francs van perdre Rennes, Nantes i el país de Retz. El 856, amb el tractat de Louviers, Erispoe va ser declarat oficialment rei de la Bretanya. El tractat d'Entrammes del 863 va cedir a la Bretanya la regió de Maine i una part de l'Anjou i el 868, el tractat de Compiègne li va cedir els drets sobre el Cotentin i l'Avranchin.
Dinastia Capet
miniatura|Bandera del Regne de França, dissenyada a finals del segle XIX miniatura|Escut del Regne de França miniatura|Flors de lis, símbol de la reialesa francesa La dinastia carolíngia va tenir la mateixa fi que la dinastia predecessora: després d'una lluita pel poder entre dues famílies, l'accessió d'Hug Capet, duc de França i comte de París va posar la dinastia capet sobre el tron, la qual, amb les seves branques valois i borbònica, van governar França per més de 800 anys.
L'era carolíngia va veure el sorgiment de les institucions que condicionarien el desenvolupament de França en els segles següents: el reconeixement per part de la corona de l'autoritat administrativa dels nobles als seus territoris a canvi de lleialtat i suport militar, un fenomen ja visible durant l'era de la dinastia Capet.
L'ordre antic va donar a la nova dinastia el control immediat d'un territori petit al voltant del Sena i els territoris adjacents, mentre que els senyors feudals, com ara els comtes de Blois dels segles i , van incrementar llurs territoris per mitjà de matrimonis planejats amb altres nobles a canvi de protecció i suport.
L'àrea al voltant del baix Sena, que va ser cedida als invasors normands com el ducat de Normandia el 911, es va convertir en la font de preocupació principal quan el duc Guillem va prendre possessió del Regne d'Anglaterra en la conquesta normanda de 1066, fent-se a si mateix i els seus hereus, iguals en rang al rei fora de França, encara que nominalment era el seu súbdit.
Una disputa perllongada sobre la successió entre els descendents de Guillem va acabar el 1154 amb la coronació d'Enric II d'Anglaterra. Enric havia heretat el ducat de Normandia i el comtat d'Anjou del seu pare, Jofré d'Anjou, i el 1152 havia contret matrimoni amb la que havia estat reina de França, divorciada, Elionor d'Aquitània, que governava gran part de la regió del sud de França. Després de vèncer una revolta encapçalada per Elionor i tres dels seus fills, Enric va empresonar Elionor, va fer del duc de Bretanya el seu vassall, i de fet, va governar la regió occidental de França, un regne molt més poderós que el tron francès. Tanmateix, les disputes entre els descendents d'Enric sobre la divisió dels territoris francesos, lligades amb l'absència perllongada de Ricard Cor de Lleó i el seu empresonament després del seu retorn de la Tercera Croada, va permetre que Felip II recuperés la seva influència sobre la majoria d'aquest territori. Després de la victòria francesa en la batalla de Bouvines el 1214, els monarques anglesos només conservarien el poder sobre la regió sud-oest del ducat d'Aquitània.
Al , la corona francesa obtingué importants victòries al sud, en què la croada papal-reial contra els heretges del catarisme (1209) va permetre la incorporació de Llenguadoc, amb la renúncia dels possibles drets de la dinastia bel·lònida. Felip IV va prendre possessió de parts del territori del comtat de Flandes (1300), però va perdre aquest territori després de la Batalla dels esperons d'or a Kortrijk.
La Guerra dels Cent Anys
miniatura|Joana d'Arc miniatura|esquerra|Lluís XI de França miniatura|França el 1435 La mort de Carles IV el 1328 sense cap hereu va permetre el sorgiment de la dinastia Valois, però, el net de Felip IV, Eduard III d'Anglaterra, va reclamar el tron francès, la qual cosa iniciaria una successió de conflictes coneguts com la Guerra dels Cents Anys. D'acord amb la llei sàlica, les dones eren excloses del tron (la filla de Felip IV era Isabel, mare d'Eduard III). Felip VI, fill de Carles de Valois, va ser coronat rei de 1328 a 1350. Això, i la interminable disputa dels drets sobre la Gascunya al sud de França, i la relació entre Anglaterra i els pobles belgues van alimentar la guerra. Durant un segle la guerra devastaria el territori amb revoltes camperoles tant a Anglaterra com a França, acompanyades del naixement del sentiment de nacionalisme a ambdós països.
Les derrotes militars franceses durant la primera fase del conflicte (1337-1360) van ser-ne revertides durant la segona (1369-1396); però la victòria d'Enric V en la batalla d'Agincourt el 1415 contra França, dividida entre les faccions d'Armanyac i Borgonya, va dur al reconeixement d'Enric VI com a rei a París set anys després amb el tractat de Troyes el 1420, amb el qual el senyoriu dels Valois va quedar reduït a les terres al sud del riu Loira.
La humiliació francesa va ser revertida el 1429 amb l'aparició d'un moviment de restauració encapçalat, moralment, per la camperola Joana d'Arc, que deia haver rebut direcció divina per dirigir la campanya amb la qual va acabar el Setge d'Orleans, i la coronació de Carles VII a la ciutat històrica de Reims. Va ser capturada, però, pels borgonyons, i lliurada a llurs aliats anglesos. Va ser executada el 1431, la qual cosa va donar més força a la causa francesa.
La reconciliació entre el rei i Felip de Borgonya (1435) va remoure l'últim obstacle per a la recuperació francesa; el rei francès va recuperar París (1436), Normandia (1450) i l'Aquitània (1453), reduint el poder anglès a un petit territori envoltant Calais (que perdria el 1558). Després de la victòria sobre Anglaterra, França va emergir com una monarquia nacional poderosa amb la "incorporació" oficial del ducat de Borgonya (1477) i Britànnia (1532), que havien estat estats independents.