alt=Painting of Dionysus with garland, food and wine|miniatura|296x296px|Dionís a Bacus, de Caravaggio Els misteris dionisíacs eren un ritual religiós de l'antiga Grècia i Roma que utilitzava tècniques que indueixen el trànsit (com la dansa i la música) per eliminar les inhibicions. També va proporcionar certa alliberació a les persones marginades per la societat grega, com ara esclaus, proscrits i no ciutadans. En la seva fase final, els Misteris van canviar el seu èmfasi d'una orientació ctònica, del submón, a una de transcendental i mística, amb Dionís canviant la seva naturalesa en conseqüència.
Per la seva naturalesa com a religió mistèrica reservada als iniciats, molts aspectes del culte dionisíac romanen desconeguts i es van perdre amb el declivi del politeisme grecoromà. El coneixement modern dels Misteris es deriva de descripcions, imatges i estudis interculturals.
Orígens miniatura|El cràter de Derveni, alçada: 90,5 cm, segle IV aC Es creu que els misteris dionisíacs de la Grècia continental i l'Imperi Romà van evolucionar a partir d'un culte iniciàtic més primitiu d'orígens desconeguts. Es va estendre per tota la regió mediterrània a l'inici del període grec clàssic. La seva propagació es va associar amb la disseminació del vi, un sagrament o enteògen (tot i que l'aiguamel pot haver estat el sagrament original). Començant com un simple ritu, va evolucionar ràpidament a la cultura grega fins convertir-se en una religió mistèrica popular, que va absorbir una varietat de cultes similars (i els seus déus) en una síntesi típicament grega a través dels seus territoris; una forma tardana van ser els misteris òrfics. Tanmateix, totes les etapes d'aquest espectre de desenvolupament semblen haver continuat en paral·lel per tota la Mediterrània oriental fins a finals de la història grega i la cristianització forçosa.
Culte primerenc de Dionís Originalment es va pensar que el culte extàtic de Dionís havia arribat tardanament a Grècia des de Tràcia o Àsia Menor, a causa de la seva popularitat en ambdós llocs i la no integració de Dionís al Panteó Olímpic. Tanmateix, després que es descobrís el nom de la deïtat a les tauletes micèniques del lineal B, aquesta teoria es va abandonar i el culte es considera indígena, anterior a la civilització grega clàssica. L'absència d'un Dionís olímpic primerenc s'explica avui dia per patrons d'exclusió social i la marginalitat del culte, més que no pas per la cronologia.
La qüestió que el culte es va originar a la Creta minoica (com a aspecte d'un antic Zagreu) o a l'Àfrica o a Tràcia o Àsia, com a proto-Sabazi— és irresoluble, a causa de la manca de proves. Alguns estudiosos creuen que va ser un culte adoptat que no era natiu de cap d'aquests llocs i que pot haver estat un culte eclèctic en la seva història més antiga, tot i que gairebé amb tota seguretat va obtenir molts trets familiars de la cultura minoica.Rostovtzeff, M. Rome (translated from the Russian by J. D. Duff). London: Oxford University Press (1960), p. 93–94.
El paper del vi miniatura|Suport de taula de marbre adornat per un grup que inclou Dionís, Pan i un sàtir. Dionís sosté un rhyton (recipient per beure) en forma de pantera. Es conserven traces de color vermell i groc als cabells de les figures i a les branques. D'un taller de l'Àsia Menor, 170–180 dC, Museu Arqueològic Nacional, Atenes, Grècia. El ritu original de Dionís s'associa amb un culte al vi (semblant als cultes enteogènics de l'antiga Amèrica Central), relacionat amb el cultiu de la vinya i la comprensió del seu cicle de vida (es creia que la vinya encarnava el déu vivent) i la fermentació del vi a partir del seu cos esquarterat (associat amb l'essència del déu al món subterrani). Els efectes embriagadors i desinhibidors del vi es consideraven causats per la possessió per l'esperit del déu. També es vessava vi sobre la terra i els ceps en creixement, completant el cicle. El culte no només es preocupava per la vinya en si, sinó també pels altres components del vi. El vi incloïa altres ingredients (herbals, florals i resinosos) que augmentaven la seva qualitat, sabor i propietats medicinals.
Alguns acadèmics han suggerit que, donat el baix contingut alcohòlic del vi primitiu, els seus efectes podrien haver estat deguts a un ingredient psicoactiu addicional en la seva forma sacramental, recolzat per la iconografia que mostra herbes barrejades amb el vi als craters, especialment abans del comportament extàtic. La rosella, de la qual s'extreu l'opi, és una candidata probable, ja que de vegades el déu la porta com a corona en l'art. A més, sovint s'afegia mel i cera d'abella al vi, introduint una beguda encara més antiga (l'aiguamel). Károly Kerényi va postular que aquesta tradició sobre el vi va substituir (i va absorbir parcialment) la tradició anterior sobre l'aiguamel del neolític, que implicava eixams d'abelles associats pels grecs amb Dionís. L'aiguamel i la cervesa (amb la seva base de cereals) es van incorporar al domini de Dionís, potser a través de la seva identificació amb la deïtat tràcia del blat de moro Sabazius.
Altres plantes que es creia que tenien importància vitivinícola també s'incloïen en la tradició vinícola, com l'heura (que es creia que contrarestava la embriaguesa —i per tant, era el contrari de la vinya— i es considerava que floreix a l'hivern en lloc de l'estiu); la figa (un purgant de toxines) i el pi (un conservant del vi). El toro (de la banya del qual es bevia vi) i la cabra (la pell de la qual proporcionava recipients per al vi i el pasturatge de la qual netejava les vinyes) també formaven part del culte, i finalment es van veure com a manifestacions de Dionís.
Algunes d'aquestes associacions s'havien relacionat amb deïtats de la fertilitat (com Dionís) i es van convertir en part del seu nou paper. La comprensió de la tradició vitivinícola i el seu simbolisme és clau per entendre el culte que en va sorgir, assumint un significat diferent de la vinificació que abastaria la vida, la mort i el renaixement i proporcionaria informació sobre la psicologia humana.
Ritus esquerra|miniatura|Un mosaic grec hel·lenístic que representa el déu Dionís com un dèmon alat muntat sobre un tigre, de la Casa de Dionís a Delos (que abans estava controlada per Atenes) a la regió del sud de l'Egeu de Grècia, finals del segle II aC, Museu Arqueològic de Delos Els ritus es basaven en un tema estacional cíclic de mort i renaixement, comú entre els cultes agrícoles com els Misteris d'Eleusis . Els Misteris d'Osiria eren paral·lels als dionisíacs, segons observadors grecs i egipcis contemporanis. La possessió d'esperits implicava l'alliberament de les regles i restriccions de la civilització. Celebrava allò que estava fora de la societat civilitzada i un retorn a la naturalesa primordial, que més tard assumiria connotacions místiques. També implicava l'escapament de la personalitat i l'ego socialitzats cap a un estat extàtic i deificat o el ramat primari (de vegades tots dos). En aquest sentit, Dionís era el déu-bèstia interior, o la ment inconscient de la psicologia moderna.Aziz, Robert (1990). C.G. Jung's Psychology of Religion and Synchronicity (10 ed.). The State University of New York Press. . Aquesta activitat s'ha interpretat com a fertilitzant, revigorant, catàrtica, alliberadora i transformadora, i per tant atreia els que estaven al marge de la societat: dones, esclaus, proscrits i "estrangers" (no ciutadans, a la democràcia grega). Tots eren iguals en un culte que invertia els seus papers, similar a les Saturnals romanes.
La inducció al trànsit, central en el culte, implicava no només la quimiognosi (un estat alterat causat pel consum de drogues), sinó també una "invocació de l'esperit" amb el bram i la dansa comunitària al so del tambor i la gaita. Els trànsits es descriuen en termes antropològics familiars, amb moviments característics (com ara el moviment del cap cap enrere que es troba en tots els cultes que indueixen el trànsit que es troben avui dia en el vudú afroamericà i els seus homòlegs). Com en els ritus vudú, certs ritmes s'associaven amb el trànsit. També es troben ritmes conservats en la prosa grega que fa referència als ritus dionisíacs (com ara Les bacants d'Eurípides). Aquesta col·lecció de cites clàssiques descriu ritus a la campinya grega a les muntanyes, als quals es feien processons els dies de festa: Seguint les torxes mentre s'endinsaven i es balancejaven en la foscor, pujaven per camins de muntanya amb el cap enrere i els ulls vidriosos, ballant al ritme del tambor que els agitava la sang [o 'trontollaven embriagats amb el que es coneixia com la marxa de Dionís']. 'En aquest estat d'èxtasi o entusiasme, es van abandonar, ballant salvatgement i cridant 'Euoi!' [nom del déu] i en aquell moment d'intens èxtasi es van identificar amb el mateix déu. Es van omplir del seu esperit i van adquirir poders divins.Hoyle, Peter, Delphi, London : Cassell, 1967. Cf. p. 76.
Aquesta pràctica queda demostrada en la cultura grega per les bacanals de les mènades, les tiíades i les bacants; molts governants grecs consideraven el culte una amenaça per a la societat civilitzada i volien controlar-lo (si no suprimir-lo del tot). Aquests últims van fracassar; els primers reeixirien en la fundació d'un dionisiacisme domesticat com a religió estatal a Atenes. Aquesta no era més que una forma de dionisiacisme, un culte que assumia formes diferents en diferents localitats (sovint absorbint divinitats indígenes i els seus ritus, com feia el mateix Dionís). Els bacants grecs afirmaven que, com el vi, Dionís tenia un sabor diferent en diferents regions; reflectint el seu sòl mític i cultural, apareixia sota diferents noms i aparences en diferents regions.
Parafernàlia dionisíaca Kantharos (Càntar) copa per beure amb nanses grans, originalment el rhyton (banya per beure d'un toro), més tard un kylix, o copa de vi Thyrsus (Tirs), vareta llarga amb una pinya a la part superior, portada pels iniciats i els posseïts pel déu Bastó, abans fos a terra per marcar l'espai ritual Krater (Crater), bol per barrejar Flagellum, un flagell Destral doble minoica, antigament utilitzada per a ritus de sacrifici, més tard substituïda per la grega kopis (daga corba) Retis, xarxa de caçador Corona i capa de llorer, túnica porpra, o nebix de pell de lleopard o cervatell Botes de caça Màscares de persona Brunzidor Salpinx, trompeta llarga i recta Flauta de Pan Tympanon, un tambor de marc Liknon, cistella sagrada amb figa
Ofrenes tradicionals a Dionís Mesc, encens, estorax, heura, raïm, pi, figa, vi, mel, pomes, cànem indi, arrel d'orquis, card, tots els arbres silvestres i domèstics.
Animals sagrats per a Dionís Dionís té nombrosos animals sagrats, com el lleopard o el toro. Altres animals sagrats inclouen: lleons i altres grans felins, cabres, ases i serps.
El toro i la cabra i els seus "enemics", la pantera (o qualsevol gran felí (després que els grecs colonitzessin part de l'Índia, el tigre de Shiva a vegades substituïa la pantera o el lleopard tradicionals) i la serp (probablement derivada de Sabazius, però també es troba en cultes nord-africans); a més, el dofí, el lleó i l'abella.
Bous
L'associació de Dionís amb els bous o toros es troba en múltiples epítets. A Les Bacants, Penteu, que s'oposava al seu culte a la ciutat d'origen del déu, Tebes, va veure banyes al cap de Dionís quan va començar a tornar-se boig.
Els epítets de Dionís relacionats amb els toros són els següents:
Taurokephalos/Taurokranos/Taurometôpos Grec: Ταυροφαγος; un cognom de Dionís en els misteris òrfics. (Orf. Himne. 51. 2.) També apareix com a cognom dels rius i l'oceà, que es representaven simbòlicament com a toros, per indicar el seu efecte fertilitzant sobre els països. (Eurip. Iphig. Aul. 275, Orest. 1378; Aelian, VH ii. 33; Horat. Carm. iv. 14, 25.)
Tauros; un toro, apareix com a cognom de Dionís. (Eurip. Bacch. 918; Atenes. xi. p. 476; Plut. Quaest. Graec. 36; Lycoph. Cass. 209.)