El capità Frederic John Walker CB, DSO i Tres Barres (3 de juny de 1896 - 9 de juliol de 1944) (el seu nom de pila apareix com a Frederick a lOxford Dictionary of National Biography i en algunes entrades de la London Gazette) va ser un oficial de la Royal Navy britànica conegut per les seves gestes durant la Segona Guerra Mundial. Walker va ser el comandant de guerra antisubmarina més reeixit durant la Batalla de l'Atlàntic, i era conegut popularment com a Johnnie Walker (en honor a la marca de whisky Johnnie Walker).
Biografia Walker va néixer a Plymouth, fill de Frederic Murray i Lucy Selina (de soltera Scriven) Walker. Es va unir a la Royal Navy com a cadet el 1909 i es va educar Royal Naval Colleges d'Osborne i Dartmouth, on va destacar. Primer va servir al cuirassat com a guardiamarina, Walker com a sotstinent va passar a unir-se als destructors i in el 1916 i el 1917 respectivament. Després del final de la Primera Guerra Mundial, Walker es va unir al cuirassat de la classe Queen Elizabeth. Es va casar amb Jessica Eileen Ryder Stobart, amb qui va tenir tres fills i una filla.
Període d'entreguerres, anys 1920-1930 Durant el període d'entreguerres, Walker va entrar en el camp de la guerra antisubmarina. Va fer un curs a la recentment fundada escola d'entrenament de guerra antisubmarina del HMS Osprey, a l'illa de Portland, que es va establir el 1924. En conseqüència, Walker es va convertir en un expert en aquest tipus particular de guerra i va ser nomenat per a un càrrec especialitzat en aquest camp, servint en diversos vaixells importants. El maig de 1933 va ser ascendit a comandant i es va fer càrrec del destructor de la Primera Guerra Mundial . El desembre de 1933, Walker va assumir el comandament del balandre de la classe Shoreham, amb base a l'Estació de Xina. L'abril de 1937, Walker es va convertir en el comandant experimental del HMS Osprey .
Segona Guerra Mundial El 1940, va ser nomenat oficial d'estat major d'operacions del vicealmirall Sir Bertram Ramsay. Tot i això, Walker encara no havia rebut el comandament, malgrat la seva experiència en la guerra antisubmarina que sens dubte seria indispensable a la batalla de l'Atlàntic. Durant el temps de Walker en aquest càrrec, va tenir lloc l'evacuació de l'Operació Dinamo des de Dunkerque, en la qual la Força Expedicionària Britànica (BEF) va ser evacuada de França. L'evacuació va ser un èxit, amb més de 338.000 soldats britànics i francesos rescatats i portats de tornada a Anglaterra. Va ser esmentat en els despatxos pel seu treball durant aquesta operació.
36è grup d'escortes Walker va rebre el seu propi comandament a l'octubre de 1941, prenent el control del 36è Grup d'Escorta, comandant des del balandre de la classe Bittern. El grup d'escorta, que consistia en dos balandres (el i el , a Youtube video) i sis corbetes, tenia la base a Gladstone Dock, Bootle, a prop de la seu del Comandament d'Aproximacions Occidentals. Inicialment, el seu Grup s'utilitzava principalment per escortar combois cap a i des de Gibraltar.
La primera oportunitat de Walker per provar els seus mètodes innovadors contra l'amenaça dels submarins va arribar el desembre de 1941, quan el seu grup va escortar el comboi HG 76 (32 vaixells). Durant el viatge, cinc submarins van ser enfonsats, quatre pel grup de Walker, inclòs l'U-574, que va ser atacat amb càrregues de profunditat i estavellat pel propi vaixell de Walker el 19 de desembre de 1941. Les pèrdues de la Royal Navy durant la batalla pel HG 76 van ser un portaavions d'escorta, el , anteriorment el vaixell alemany Hannover; un destructor, el , i dos vaixells mercants. De vegades es descriu aquesta victòria com la primera veritable victòria d'un comboi aliat a la batalla de l'Atlàntic. Va rebre l'Orde del Servei Distingit (DSO) el 6 de gener de 1942, "Per la seva audàcia, habilitat i determinació mentre escortava a aquest país un valuós comboi davant dels atacs implacables de l'enemic, durant els quals tres dels seus submarins van ser enfonsats i dos avions van ser destruïts per les nostres forces". El grup de Walker va aconseguir enfonsar almenys tres submarins més durant el seu mandat com a comandant del 36è Grup d'Escorta. El juny de 1942, Walker va ser ascendit a capità a partir del 30 de juny de 1942 i va ser guardonat amb la primera barra del seu DSO el juliol de 1942.
2n Grup de Suport miniatura| L'octubre de 1942, Walker va deixar el 36è Grup d'Escorta i es va convertir en capità (D) Liverpool, cosa que li va donar temps per recuperar-se. Finalment va tornar al comandament d'un vaixell quan va esdevenir comandant del 2n Grup de Suport el 1943, format per sis balandres, que tenia la base a Gladstone Dock, Bootle. Walker liderava des de , una balandra de la classe Black Swan recentment comissionada. El grup estava destinat a actuar com a reforç als combois atacats, amb la capacitat de caçar i destruir activament submarins, en lloc de limitar-se a escortar combois. Walker havia suggerit la idea innovadora al comandant en cap de les Aproximacions Occidentals, Sir Max Horton. La combinació d'un grup de caça actiu i un especialista antisubmarí decidit i innovador com Walker va resultar ser una força potent. Un aspecte excèntric de la seva naturalesa carismàtica va ser la interpretació de la melodia A Hunting We Will Go sobre el Tannoy del vaixell quan tornava a la seva base.
El juny de 1943, el propi vaixell de Walker, l'Starling, va ser responsable de l'enfonsament de dos submarins. El primer, l'U-202, va ser destruït el 2 de juny de 1943 per càrregues de profunditat i trets d'artilleria, i el segon, l'U-119, el 24 de juny de 1943 per càrregues de profunditat i impactes. Un altre submarí, l'U-449 , va ser enfonsat pel seu grup el mateix dia. El 30 de juliol de 1943, el grup de Walker es va trobar amb un grup de tres submarins a la superfície (dos eren vaixells de reabastiment tipus XIV coneguts com a "Vaques lleteres") mentre eren al Golf de Biscaia. Va fer el senyal de la "General Chase" al seu grup i va disparar contra els submarins, causant danys que els van impedir submergir-se. Dos d'ells, l'U-462, un tipus XIV, i l'U-504, un tipus IX/C40, van ser enfonsats pel grup de Walker, i el segon tipus XIV, l'U-461, per un hidroavió Short Sunderland australià. miniatura|esquerra|Walker utilitzant un megafonia sorollós per animar un dels vaixells sota el seu comandament durant un atac a un submarí a principis de 1944 En tornar a Gladstone Dock, Walker va ser informat que el seu fill, Timothy Walker, havia mort quan el submarí es va perdre a principis d'agost de 1943 al mar Mediterrani. El 14 de setembre de 1943, Walker va ser nomenat Company de l'Orde del Bany (CB) "pel seu lideratge i audàcia al comandament del HMS Starling en accions reeixides contra submarins enemics a l'Atlàntic". miniatura|El HMS Kite del Grup d'Escorta 2 realitzant un atac amb càrrega de profunditat El 6 de novembre de 1943, el grup de Walker va enfonsar l'U-226 i l'U-842. A principis de 1944, el grup de Walker va demostrar la seva eficiència contra els submarins enfonsant-ne sis en una sola patrulla. El 31 de gener de 1944, el grup de Walker va aconseguir la seva primera victòria de l'any quan va enfonsar l'U-592. El 9 de febrer, el seu grup va enfonsar els U-762, U-238 i U-734 en una sola acció, i després va enfonsar l'U-424 l'11 de febrer i l'U-264 el 19 de febrer. El 20 de febrer de 1944, un vaixell del grup de Walker, el , va ser torpedinat i es va enfonsar set dies després mentre era remolcat a casa. Tota la seva tripulació es va salvar. Van tornar a la seva base al moll de Gladstone amb l'alegria dels habitants locals i de l'Almirallat. El Primer Lord de l'Almirallat era present per saludar Walker i els seus vaixells. L'antiguitat de Walker com a capità es va aplicar amb data retroactiva del 30 de juny de 1942 al 30 de juny de 1940 i se li va atorgar una segona barra al seu DSO.
El març de 1944, el grup de Walker va proporcionar part de la força d'escorta de 32 vaixells per a un comboi àrtic de 49 vaixells mercants, amb nom en clau Comboi JW 58. La potent escorta també incloïa dos portaavions d'escorta i dues flotilles de destructors de la flota, així com el creuer lleuger de l'armada dels Estats Units , que es dirigia a Rússia com a part del programa de préstec i arrendament. Tota la força estava comandada pel contraalmirall Frederick Dalrymple-Hamilton al creuer , que inicialment va intentar dirigir els vaixells de Walker cap a una pantalla tancada, però aviat li va permetre comandar independentment els dos grups de suport del Comandament Occidental.Burn, p. 147–148 El propi vaixell de Walker, Starling, va enfonsar l'U-961 el 29 de març, el primer dia del grup amb el comboi, ,Burn, p. 149 i posteriorment els vaixells sota el seu comandament van enfonsar l'U-360 i l'U-288 abans que arribessin a Múrmansk sense la pèrdua de ni un sol vaixell.Burn, p. 152–153 Els grups van tornar amb el comboi de 36 vaixells RA 58, però malgrat la informació que s'havien trobat 16 submarins en el seu camí, no es van establir contactes a causa de les condicions adverses que afectaven l'ASDIC (sonar).Burn, p. 155
L'últim deure de Walker va ser protegir la flota dels submarins durant el desembarcament de Normandia, la immensa invasió aliada de França. Ho va fer amb èxit durant dues setmanes; cap submarí va aconseguir passar per davant de Walker i els seus vaixells, i molts submarins van ser enfonsats o danyats en el procés. Durant aquest esforç concertat, la dedicació de Walker a les seves tasques va ser tremenda; no va prendre cap descans de les seves obligacions, cosa que finalment va contribuir a la seva mort. Al maig, el comandant en cap dels Aproximacions Occidentals el va informar que havia de prendre un descans de dos mesos a partir de l'agost i posteriorment prendre el comandament d'un portaavions. Més tard aquell mateix any, un cop acostumat als procediments aeris, va ser ascendit al rang de bandera i se li va donar el comandament d'una força especial de portaavions que seria portada al Pacífic. Va ser guardonat amb la tercera barra del seu DSO el 13 de juny de 1944, i va ser novament esmentat en despatxos el 20 de juny de 1944.
Mort Walker va patir una trombosi cerebral el 7 de juliol de 1944 i va morir dos dies després al Reial Hospital Naval de Seaforth, Merseyside, als 48 anys. La seva mort es va atribuir a l'excés de treball i l'esgotament.
El seu funeral, al qual van assistir unes 1.000 persones, va tenir lloc a la catedral de Liverpool amb tots els honors navals. A continuació, va tenir lloc una processó naval que va escortar el taüt pels carrers de la ciutat fins al Pier Head, al costat del riu Mersey, on va ser embarcat a bord del destructor , per a un enterrament al mar. Com que el Grup de Walker ja havia sortit per al combat, la majoria del personal naval que va formar la processó fúnebre era de la Marina Reial Canadenca.
Un darrer honor va ser una Menció pòstuma als Despatxos l'1 d'agost de 1944. miniatura| Estàtua de Frederic John Walker al Pier Head, Liverpool Mètodes Una tàctica molt reeixida emprada per Walker va ser l'atac gradual, en què dos vaixells treballaven junts per mantenir el contacte amb un submarí mentre atacaven. Un altre enfocament va ser l'atac de barrera, en què tres o més balandres en línia llançaven càrregues de profunditat per saturar la zona on podria estar el submarí. Walker també era expert en la "retenció": després de fer contacte amb un submarí, mantenir-lo a una profunditat per sota del rang de detonació de la càrrega de profunditat fins que es veia obligat a sortir a la superfície i es tornava susceptible a un atac en quedar-se sense aire o bateria.
Èxits Walker va ser el comandant antisubmarí amb més èxit de la Segona Guerra Mundial, i se li atribueix la destrucció de 20 submarins des de diversos vaixells.Niestle p.283
Llegat