miniatura|300px|Membres de la promoció de 1915 de West Point "La classe sobre la qual van caure les estrelles" (anglès: The class the stars fell on) és una expressió que s'utilitza per descriure la classe de 1915 a l'Acadèmia Militar dels Estats Units a West Point, Nova York. A l'exèrcit dels Estats Units, la insígnia reservada als generals és una o més estrelles. Dels 164 graduats d'aquell any, 59 (36%) van assolir el rang d'oficial general, més que qualsevol altra classe en la història de l'acadèmia, d'aquí l'expressió.
A causa en gran part del moment de la Segona Guerra Mundial, dos graduats van assolir el rang de General de l'Exèrcit de cinc estrelles, dos van esdevenir generals de quatre estrelles, set tinents generals de tres estrelles, 24 majors generals de dues estrelles i 24 generals de brigada d'una estrella. Dwight D. Eisenhower, un dels generals de cinc estrelles, va arribar a ser el 34è president dels Estats Units. L'altre, Omar Bradley, va esdevenir el primer president de l'Estat Major Conjunt, sota els presidents Harry S. Truman i Eisenhower.
El terme s'havia aplicat anteriorment a la classe de 1886, que, a causa de la Primera Guerra Mundial, va produir un gran nombre d'oficials generals. D'aquesta classe, que inclou John J. Pershing, Charles T. Menoher i Mason Patrick, 25 de 77 (32%) van esdevenir generals.
Sobre la classe miniatura| L'equip de beisbol de West Point de 1914. Omar Bradley és el segon per l'esquerra. Tots els membres de l'equip que van romandre a l'exèrcit es van convertir en generals. |alt=Ten baseball players, standing in size order with the tallest on the left. They are wearing baseball uniforms without their caps. Uns 287 cadets van ingressar a l'Acadèmia Militar dels Estats Units a West Point (Nova York) el 1911, la classe plebea més gran (que entrava o era la més júnior) fins a aquella data. Aquell any, el Congrés dels Estats Units va canviar les normes pel que fa als nomenaments a l'Acadèmia. Anteriorment, els congressistes podien fer un nomenament cada quatre anys. Ara això es va augmentar a un cada tres anys.
Catorze cadets més van rebre nomenaments a la classe, a la qual es van incorporar sis setmanes tard, a l'agost de 1911, perdent-se així el famós període d'assetjament conegut com a Casernes de les Bèsties. Eren coneguts com els "Agustins" pel mes en què es van incorporar. Entre ells hi havia Omar Bradley. Només 164 cadets es van graduar i van ser nomenats sotstinents el 12 de juny de 1915, però aquesta va ser la classe graduada més gran fins aleshores. L'exèrcit dels Estats Units tenia 105 places disponibles per a ells.
El primer capità de la classe (el comandant de la brigada de cadets) va ser Roscoe B. Woodruff. Els 19 millors graduats van ingressar al Cos d'Enginyers de l'Exèrcit dels Estats Units. El primer de la classe va ser William E. R. Covell, que va superar Edwin R. Kimble per un marge molt estret. Covell va arribar a ser general durant la Segona Guerra Mundial. Kimble va servir durant la Primera Guerra Mundial com a major a França, on va morir el 9 d'abril de 1918 de sèpsia després d'una operació quirúrgica. El membre graduat més jove de la classe va ser Clyde R. Eisenschmidt, que va néixer el 30 de juliol de 1894. Es va retirar com a tinent coronel el 30 de juny de 1940.
El membre més gran de la classe va ser Robert B. Lorch, que va néixer el 18 de desembre de 1888. Després de servir a França com a major durant la Primera Guerra Mundial, va ser donat de baixa honorablement de l'exèrcit el 8 de desembre de 1922. Recollit durant la Segona Guerra Mundial, va assolir el rang de tinent coronel el 1950. En una classe amb molts atletes excel·lents, Thomas B. Larkin va guanyar el concurs de fitness i va ser designat "home fort" del Cos.
El membre de la classe amb el rang més baix, conegut com la "cabra" de la classe, va ser Charles C. Herrick. Després de servir a França com a major, va ser donat de baixa honorablement el 15 de desembre de 1922 i es va convertir en banquer d'inversions. Recollit al servei actiu durant la Segona Guerra Mundial, va assolir el rang de coronel. Entre la classe hi havia Luis R. Esteves, el primer porto-riqueny a assistir a West Point i el primer a graduar-se. Va ser el primer membre de la classe a ser nomenat general.
Setze membres de la classe eren fills de graduats de West Point. Tres eren fills i néts de graduats. Alexander P. Cronkhite era fill del major general Adelbert Cronkhite, de la classe de 1882, i nét del general de brigada Alexander C. M. Pennington, Jr., de la classe de 1860. Classificat en el 7è lloc de la classe, Cronkhite va morir en un misteriós accident de tir el 25 d'octubre de 1918. John F. Conklin era fill del coronel John Conklin, de la classe de 1884. El seu avi matern era el major general William H. French, de la classe de 1837.
Oscar Straub era fill del coronel Oscar I. Straub, de la promoció de 1887, i nét del general de brigada E. Van A. Andruss, de la promoció de 1864. El pare de John R. Mendenhall, John Ross Mendenhall, havia assistit a l'Acadèmia, però la va abandonar el 1881 sense graduar-se, i el seu avi, el coronel John Mendenhall, es va graduar de la promoció de 1851. Pearson Menoher era fill del major general Charles T. Menoher, que va ser membre de la promoció de 1886 i, després de comandar la 42a Divisió "Rainbow" a França durant la Primera Guerra Mundial, va servir com a primer cap del Servei Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units. miniatura|450px| L'equip de futbol americà de West Point de 1912. Dwight D. Eisenhower és el tercer per l'esquerra. Louis Merillat és el vuitè per l'esquerra, amb el jersei A. Omar Bradley és a l'extrem dret, a l'esquerra de Leland Hobbs. Douglas H. Gillette era fill del major Cassius E. Gillette de la promoció de 1884; Stafford LeRoy Irwin era fill del major general George LeRoy Irwin, de la promoció de 1889; Sydney Graves era fill del company de classe d'Irwin, William S. Graves; Vernon Evans era fill del tinent coronel William Pierce Evans, de la promoció de 1878; John E. Rossell era fill del coronel William T. Rossell, de la promoció de 1879; Donald A. Davison era fill de Lorenzo P. Davison, de la promoció de 1885; Henry McE. Pendleton era fill del company de classe de Rossell, el coronel Edwin P. Pendleton; Blackburn Hall era fill de William Preble Hall, un guardonat amb la Medalla d'Honor de la promoció de 1868; i Hubert R. Harmon era fill del coronel Millard F. Harmon Sr., de la promoció de 1880.
Harmon va ser precedit pels seus dos germans grans, Kenneth B. Harmon, de la promoció de 1910, i Millard F. Harmon, Jr., de la promoció de 1912. Hubert Harmon va ser expulsat quan es va descobrir que tenia dos germans a West Point, ja que es considerava que els contribuents no obtindrien el que val la pena educar tres fills de la mateixa família. Va ser readmès el juny de 1911 després que el seu pare pressionés nombrosos funcionaris del govern. Ara només tenia un germà a West Point, ja que Kenneth s'havia graduat l'any anterior. Tant Millard Jr. com Hubert es van convertir més tard en generals de tres estrelles.
A causa dels seus orígens com a escola d'enginyeria, el pla d'estudis de West Point emfatitzava les matemàtiques i altres assignatures tècniques rellevants per a aquesta especialitat en lloc de l'educació en temes militars. Gran part de l'entrenament militar que es proporcionava tractava sobre exercicis d'ordre tancat i equitació. Dels 25 millors graduats de la promoció de 1915, 24 van ser comissionats al Cos d'Enginyers. L'excepció, James A. Lester, que ocupava el lloc 23, va optar per entrar a l'artilleria de campanya. Va esdevenir major general.
Carreres professionals Dels 164 graduats de la promoció, 102 (62%) van servir a l'estranger durant la Primera Guerra Mundial abans de l'armistici de l'11 de novembre de 1918, i 56 (34%) van veure combat real. Això no era inusual. Gairebé el 60% dels oficials regulars de l'exèrcit no van servir a l'estranger. La creença generalitzada que aquells que havien servit a l'estranger rebrien un tracte preferencial, inclòs un ascens més ràpid, no es va confirmar pels esdeveniments posteriors.
L'ascens era per antiguitat i glacialment lent. Els oficials nomenats entre novembre de 1916 i novembre de 1918 representaven el 55,4% dels oficials de l'exèrcit el 1926. Aquesta "gepa" va constituir un problema important de personal que només es va resoldre amb la ràpida expansió de l'exèrcit després de 1940 en resposta a la Segona Guerra Mundial. Gran part de l'èxit de la classe s'atribueix a la sort d'estar just per davant de la gepa, però no massa gran per assumir càrrecs de gran responsabilitat durant la Segona Guerra Mundial.
Omar Bradley, per exemple, va ser ascendit a tinent l'1 de juliol de 1916, a capità el 15 de maig de 1917 i a major el 17 de juny de 1918. Havia tornat a ascendir al grau de capità el 22 de gener de 1920 i havia estat ascendit de nou a major l'1 de juliol de 1920, només per tornar a ser capità el 4 de novembre de 1922. Va ser ascendit a major per tercera vegada el 25 de juny de 1924, i ho va ser durant dotze anys abans de convertir-se en tinent coronel el 26 de juny de 1936. Va ser ascendit a general de brigada el febrer de 1941.
En el període d'entreguerres, els oficials portaven una "existència de club de camp". Tenien una posició social elevada, equivalent a la d'un professional de classe mitjana-alta. Normalment treballaven una setmana de 30 hores, cosa que els donava molt de temps per passar amb les seves famílies i per fer esports. Ells i les seves famílies tenien accés a atenció mèdica i dental gratuïta. Tenien assegurança de vida gratuïta i un salari adequat, que es podia ampliar perquè els economats de l'exèrcit i les borses de correus venien molts productes quotidians lliures d'impostos. Invariablement vivien a la base en bons habitatges i en comunitats molt unides i solidàries. Quan eren destinats a l'estranger, s'emportaven les seves famílies amb ells. Una feina segura i estable era molt apreciada durant els anys de la Gran Depressió, del 1929 al 1939, i les renúncies eren rares.
Hi havia dos nivells d'educació superior. El primer era l'Escola de Comandament i Estat Major General de Fort Leavenworth, que es concentrava en l'ensenyament als oficials de tasques de comandament i d'estat major relacionades amb cossos i divisions. Tot i que es considerava competitiva, gairebé tots els oficials finalment hi van assistir. Una enquesta de 1937 va mostrar que el 97% dels coronels de l'exèrcit i el 95% dels seus tinents coronels eren graduats. Hi havia dues escoles superiors, l'Escola de Guerra de l'Exèrcit i l'Escola Industrial de l'Exèrcit. L'Escola de Guerra de l'Exèrcit ensenyava el maneig de formacions superiors. L'Escola Industrial de l'Exèrcit ensenyava mobilització industrial.
El programa d'entrenament de l'exèrcit va rebre crítiques, tant en aquell moment com posteriorment. El 1937, el general de brigada George C. Marshall va considerar que, en fusionar la instrucció sobre tasques de comandament i d'estat major, l'Escola de Comandament i Estat Major havia descuidat les primeres en favor de les segones, preparant els oficials per a tasques d'estat major en temps de pau en lloc del caos del comandament en temps de guerra. El general de brigada Lesley J. McNair va dur a terme una enquesta als graduats el 1939 que va descobrir que la majoria considerava que hi havia massa èmfasi en habilitats obsoletes com l'equitació. Per aquest motiu, les passejades a cavall no eren del gust de l'estat major. Si bé la majoria considerava els exercicis de mapa la part més valuosa del currículum, alguns van assenyalar que els estudiants dedicaven temps a descobrir per si mateixos coses que se'ls podrien haver explicat.