Santi Nereo e Achilleo és un lloc de culte catòlic de Roma, situat al districte del Celio , a poca distància de les Termes de Caracal·la.
Construïda al i dedicada als sants màrtirs romans Nereu i Aquil·leu, actualment és una rectoria pertanyent a la parròquia de Santa Maria in Vallicella, confiada a la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri, i sobre ella insisteix el títol cardenalici del mateix nom, antigament anomenat titulus Fasciolae.
Història Una inscripció de l'any 377 a Sant Pau Extramurs celebra un tal Cinammius, lector del titulus Fasciolae, que es va construir al lloc on, segons la tradició, Sant Pere havia perdut una bena al peu (fasciola) durant la seva fugida de Roma per evitar el martiri.
En les actes del sínode convocat pel papa Símmac el 499, es registra el titulus Fasciolae, servit per cinc preveres. El 595, però, s'esmenta el titulus Sanctorum Nerei et Achillei en lloc dels Fasciolae: la dedicació als dos sants, per tant, devia tenir lloc durant el .
El 814, el papa Lleó III va reconstruir la basílica prop de l'antic títol per albergar les relíquies dels dos màrtirs traslladats des de les catacumbes de Domitila. Al llarg dels segles, la basílica va patir una decadència, fins al punt que al catàleg de Torí de 1320 apareix registrada com a títol presbiterial sense sacerdots assignats. Amb motiu del jubileu de 1475 , com a part del programa d'edificació dut a terme pel papa Sixt IV, la basílica va ser reconstruïda per primera vegada, mentre que l'última de les grans renovacions data del jubileu de 1600, finançada pel cardenal Cesare Baronio, durant el qual, a petició del mateix client, es va crear el mobiliari del presbiteri (altar, plúteus, ambons, càtedra) reutilitzant el que quedava de l'antic mobiliari paleocristià. Durant aquesta restauració, també es van crear els frescos que encara adornen l'interior de la basílica i els altars laterals. Al , es va restaurar l'antic mosaic de l'arc absidal, que data del .
Descripció Exterior La façana de la basílica, que dóna a un petit cementiri al Viale delle Terme de Caracalla, encara conserva l'aspecte que li van conferir les restauracions del papa Sixt IV. Presenta trets destacats i decoracions geomètriques creades en esgrafiat per Girolamo Massei a instàncies del cardenal Cesare Baronio. La tècnica de l'esgrafiat es va començar a utilitzar àmpliament cap a mitjans del , trobant aplicació principalment en edificis civils més que no pas en llocs de culte. Per aquesta mateixa raó, la façana de la Basílica dels Sants Nereu i Aquil·leu representa un exemple únic. És probable que l'elecció d'emprar aquesta tècnica fos dictada per necessitats pràctiques, com ara l'escassetat de temps i recursos econòmics, que feien impossible crear una façana de travertí. L'esgrafiat és una tècnica decorativa basada en l'ús de dues capes de guix superposades: la primera, més profunda, sol ser fosca, mentre que la segona, més fina, és clara. La imatge es crea eliminant amb precisió la segona capa corresponent al dibuix, fent així emergir la capa subjacent i produint un efecte de contrast de clarobscur sobre tota la superfície.
La restauració de la façana el 2025, precedida i acompanyada d'una exhaustiva investigació d'arxiu -constantment verificada in situ i utilitzada com a guia durant la intervenció-, ha permès treure a la llum grans i significatives seccions decoratives, parcialment compromeses pel temps. La façana de la basílica, configurada segons un traçat renaixentista clàssic amb ordres superposats, està marcada per una cordada i conclosa lateralment per elegants volutes. Els falsos nínxols superiors albergaven les representacions dels sants titulars: Sant Nereu a l'esquerra i Sant Aquil·leu a la dreta; mentre que la imatge de Santa Domitila probablement estava col·locada al nínxol sota la finestra central. A la part superior, al timpà, hi ha una representació de la Madonna della Vallicella (el títol deriva del lloc on es troba la basílica, antigament anomenat vallicula, petita vall), recognoscible per la mitja lluna i els raigs lluminosos en forma de llengua de foc, elements iconogràfics que indiquen la seva identitat. Contemporani als grafits és el senzill porxo de marbre, sostingut per dues columnes corínties i format per un timpà triangular, també de marbre. Antigament s'hi obrien tres finestres ogivals; ara només la central queda oberta, tot i que va ser reconstruïda en estil barroc.
A banda i banda de l'absis, corresponents a les parets posteriors de les dues naus laterals, es poden reconèixer dos edificis baixos com les dues torretes de l'època del papa Lleó III (795-816), transformades posteriorment en rectoria (torreta dreta) i sagristia (torreta esquerra). Fins a la restauració del segle XVII, l'absis presentava tres finestres monofores amb arcs de mig punt, que posteriorment van ser tapiades i només es poden reconèixer des de l'exterior. Al costat de la torreta esquerra hi ha l'esvelt campanar barroc, també fruit d'una restauració del .
Interior La basílica té una estructura de tres naus dividida per pilars octogonals, que van substituir les columnes originals al . La nau està decorada amb frescos encarregats pel cardenal Baronio.
L'interior està ricament decorat amb frescos. La nau central està dedicada a la vida i el martiri dels sants titulars i a Santa Domitila. Les naus laterals contenen un gran cicle que representa, amb una èmfasi viva, escenes de martiri extretes del Martirologi Romà. És un exemple molt eloqüent de l'esperit (i la funció) de la Contrareforma que va caracteritzar la pintura romana de la segona meitat del . Aquests frescos s'atribueixen tradicionalment a Niccolò Circignani, conegut com a Pomarancio.
La pintura sobre tela amb Santa Domitila entre Sant Nereu i Sant Aquil·leu és de Cristoforo Roncalli.
El púlpit medieval està situat sobre una urna de pòrfir de les Termes de Caracal·la, el cor està vorejat per murs decorats en estil cosmatesc, mentre que el cibori, que data del , està construït amb marbre africà.
L'altar major, construït amb tres panells cosmatescos, conté les relíquies dels sants Nereu, Aquil·leu i Domitila, traslladades des de les catacumbes de Domitila. Un temple pagà prop de la basílica és la font dels dos esperits alats reutilitzats i col·locats prop de l'altar.
Darrere de l'altar hi ha el tron episcopal d'estil cosmatesc (escola de Vassaletto), on està transcrita la XXVIII homilia del papa Gregori I el Gran, en què el papa afirmava haver resat davant de les relíquies dels sants Nereu i Aquil·leu: el cardenal Baronio, que va ordenar la inscripció, no coneixia el trasllat de les relíquies des de les catacumbes i, per tant, pensava que aquest era el lloc al qual es referia Gregori el Gran.
L'arc absidal està decorat amb mosaics del que representen l' Anunciació, la Transfiguració i la Mare de Déu, representada amb el Nen.
A la nau, al terra, hi ha un orgue positiu atribuït al constructor d'orgues Johann Conrad Werle, actiu a Roma al , que data del 1760. L'instrument, amb transmissió mecànica, té un únic teclat de 45 notes amb una primera octava buida i un pedaler de 9 notes amb suport buit constantment unit al teclat i sense registres propis.
El títol cardenalici Santi Nereo ed Achilleo ( en llatí: Titulus Sanctorum Nerei et Achillei), inicialment anomenats Fasciolae, és un títol cardenalici instituït pel papa Evarist cap al 112 i és present a la llista del Sínode Romà de l'1 de març de 499. Va prendre el seu nom actual al sínode de 595. Sota el pontificat del papa Gregori I es va convertir en diaconia de la XII regió (Augustea), però, al , va ser restaurat al rang de títol presbiteral. Segons el catàleg de Pietro Mallio, elaborat sota el pontificat del papa Alexandre III, el títol estava connectat a la basílica de Sant Pau Extramurs i els seus sacerdots hi celebraven missa al seu torn.
Cardenals titulars Aconzio (abans del 495 ? - després del 499) Paolino e Epifanio (citat el 499)Epifanio e Paolino potrebbero aver preso parte anche ai sinodi romani del 487, 495 e 502, ma in queste occasioni il loro titolo de appartenenza non è specificato dalle fonti coeve. A questi concili furono tre i presbiteri de nome Paolino e Epifanio presenti. Charles Pietri, Luce Pietri (ed.), Prosopographie chrétienne du Bas-Empire. 2. Prosopographie de l'Italie chrétienne (313-604), 2 voll. Roma, École française de Rome, 1999-2000. Giusto (citat el 595) Grazioso ? (citat el 604) Felice Anicio Frangipane () Stefano (964 - abans del 980) Leone (985 - ?) Amico (o Arnicus) (1099 - després del 1130) Pietro (1122 - vers 1128) Gerardo (o Girardo) (1129 - 1130 ? mort) Errico Moricotti (o Enrico), O.Cist. (1150 - 1179 mort) Bérenger de Frédol il Vecchio (15 de desembre de 1305 - 1309 nomenat cardenal bisbe de Frascati) Bérenger de Frédol il Giovane (23 de desembre de 1312 - 22 d'agost de 1317 nomenat cardenal bisbe de Porto e Santa Rufina) Raynaud de La Porte (20 de desembre de 1320 - de març de 1321 nomenat cardenal bisbe d'Ostia-Velletri) Pierre Roger de Beaufort-Turenne, O.S.B.Clun. (18 de desembre de 1338 - 7 de maig de 1342 elegit papa amb el nom de Climent VI) Jean de Cros (30 de maig de 1371 - 28 de setembre de 1376 nomenat cardenal bisbe de Palestrina) Tommaso da Frignano, O.Min. (18 de setembre de 1378 - de desembre de 1378 nomenat cardenal bisbe de Frascati) Pierre de Cros, O.S.B.Clun. (23 de desembre de 1383 - 16 de novembre de 1388 mort), pseudocardenal de l'antipapa Climent VII Philip Repyngdon, C.R.S.A. (1408-1434) Giovanni Berardi de Tagliacozzo (8 de gener de 1440 - 7 de març de 1444), in commendam (7 de març de 1444 - 21 de gener de 1449 mort) Bernard de la Planche, O.S.B.Clun. (2 d'octubre de 1440 - 1441 nomenat cardenal prevere dei Santi Quattro Coronati), pseudocardenal de l'antipapa Fèlix V Jean d'Arces (6 d'abril de 1444 - 19 de desembre de 1449), pseudocardenal de l'antipapa Fèlix V Jean d'Arces (19 de desembre de 1449 - 12 de desembre de 1454 mort) Títol vacant (1454 - 1462) Burkhard von Weißpriach (31 de maig de 1462 - 16 de febrer de 1466 mort) István Várdai (o Varda, o Varada, o Varas) (13 de maig de 1467 - 22 de febrer de 1471 mort) Giovanni Arcimboldo (17 de maig de 1473 - 30 de desembre de 1476 nomenat cardenal prevere de Santa Prassede) Giovanni Battista Mellini (30 de desembre de 1476 - 24 de juliol de 1478 mort) Cosma Orsini, O.S.B.Cas. (3 de juny de 1480 - 21 de novembre de 1481 mort) Giovanni Conti (15 de novembre de 1483 - 9 de març de 1489 nomenat cardenal prevere de Santi Vitale, Valeria, Gervasio e Protasio) Títol vacant (1489 - 1492) Maffeo Gherardi (1492 - 13 o 14 de setembre de 1492 mort)Gherardi va ser creat cardenal in pectore del papa Innocenci VIII, el qual morí sense haver-ho publicat. Abans de l'obertura del conclave de 1492, Gherardi, que es trobava a Roma, va ser reconegut com a cardenal Giovanni Antonio Sangiorgio (23 de setembre de 1493 - 23 de desembre de 1503 nomenat cardenal bisbe de Frascati) Juan de Zúñiga y Pimentel (6 de desembre de 1503 - 26 de juliol de 1504 mort) Francesco Alidosi (17 de desembre de 1505 - 11 d'agost de 1506 nomenat cardenal prevere de Santa Cecilia) Francisco de Borja (11 d'agost de 1506 - 4 de novembre de 1511 mort) Títol vacant (1511 - 1517) Bonifacio Ferrero (6 de juliol de 1517 - 12 de desembre de 1533 nomenat cardenal bisbe d'Albano) Títol vacant (1533 - 1537) Reginald Pole, diaconia pro illa vice (15 de gener de 1537 - 3 de maig de 1540 nomenat cardenal diaca de Santi Vito e Modesto in Macello Martyrum) Enrique de Borja y Aragón, diaconia pro illa vice (31 de maig de 1540 - 16 de setembre de 1540 mort) Roberto Pucci (12 de juny de 1542 - 17 d'octubre de 1544 nomenat cardenal prevere dei Santi Quattro Coronati) Francesco Sfondrati (2 de març de 1545 - 10 d'octubre de 1547 nomenat cardenal prevere de Sant'Anastasia) Títol vacant (1547 - 1556) Juan Martínez Silíceo (1 de febrer de 1556 - 31 de maig de 1557 mort)