Alfred Monrós Julià (Barcelona, Catalunya, 12 d’abril de 1910 - Mont-real, Canadà, 28 de setembre de 1995), fou un pintor i dibuixant català poc conegut a Catalunya i amb una obra marcada per la Guerra Civil Espanyola i el seu posterior exili a França i al Canadà.

Biografia Va néixer en el si d’una família amb inquietuds artístiques, fill d’Alfred Monrós i Mercè Julià. Era el més petit de quatre germans (l’Enric, l’Esperança, Mercè i ell). El seu pare era professor d’escultura a l'Escola de la Llotja i el seu germà gran es va dedicar a la pintura decorativa. miniatura|Cartell propagandístic per a Ajut Català (1937). La seva carrera va començar a gestar-se influenciat pel seu pare i va iniciar la seva formació acadèmica cap a 1924 a l'Escola on ell ensenyava. Els anys trenta coneix qui seria la seva primera dona, la Teresa Girona i el 1934 naixeria el seu primer fill, l'Alfred. Aquest primer matrimoni fou fallit i durant la Guerra Civil Espanyola es van separar.Monrós i Girona, Alfred; Llibre de vida de, (2021)

Tot i que els inicis de la seva trajectòria pictòrica i gràfica són desconeguts, la seva primera obra registrada data de 1937: un cartell propagandístic per a Ajut Català, una sectorial de dones d'Esquerra Republicana de Catalunya. Posteriorment, el novembre de 1938, va participar en l'Exposició del Dibuix i Gravat de Barcelona amb les obres Lectura plaent i Autoretrat, any en què també va fer el detallat Retrat a l'amic Francesc Rosell. Posteriorment va participar en l'Exposición Nacional de Bellas Artes que es va fer a Barcelona el 1944, amb dos retrats, un d'ells dedicat a la seva segona dona, Magda Vallvé, i un altre d'identitat desconeguda. miniatura|Retrat de Pablo Picasso (París, 1943) miniatura|Retrat de Sebastià Gasch (París, 1947) Arran de la fi de la Guerra Civil i la repressió posterior, Monrós es va exiliar a França, amb estades a Tolosa de Llenguadoc i a París. A la capital francesa va treballar en el món de l'edició i va connectar amb la intel·lectualitat catalana a l'exili (Antoni Clavé, Emili Grau Sala i Sebastià Gasch); a més, per mediació de Ferran Canyameres, va conèixer Pablo Picasso, de qui va fer un minuciós retrat el 1943, gènere que repetiria el 1947 amb Gasch.

L'any 1952 es va establir definitivament a Mont-real (Canadà) amb la seva segona esposa i els dos fills d'aquest segon matrimoni, l'Alba i el Serge. Tal com es recull en la correspondència que va mantenir durant anys amb el seu amic Federico Arcos Martínez, els seus primers temps al país van estar marcats per una gran precarietat econòmica i per la decepció i el desànim davant el panorama artístic nord-americà, que considerava excessivament materialista en comparació amb la seva etapa a París. Després d'un intent fallit d'obrir una acadèmia d'art, es va veure obligat a acceptar treballs d'il·lustració comercial. Tanmateix, la seva situació va evolucionar positivament a partir de la seva primera exposició a l'Île Sainte-Hélène de Mont-real l'octubre de 1956, fita a la qual van seguir la seva dedicació a la docència i un actiu compromís cultural, que el va portar a presidir el Centre Cultural Català del Canadà i a decorar-ne la seu del carrer Fleurimont.

La seva producció artística destaca per una notable versatilitat temàtica i formal que abraça diverses disciplines, com la pintura a l'oli, l'aquarel·la, el gravat, l'escultura i l'esmalt. El seu estil pictòric conrea des del retrat acadèmic fins a un avantguardisme simbolista d'influència daliniana i giacomettiana, caracteritzat per l'abundància d'escenes oníriques. Dins del camp de la il·lustració infantil i lúdica va signar amb el pseudònim d'Al Ros, fent les seves aportacions a poemaris com Premières envolées (1961) d'Arienne Messier o el llibre Patìu. Nella giungla del Satari (1967) de Bruno Valsesia. En l'àmbit de l'art religiós, sobresurt la decoració interior i el Via Crucis de l'església de Notre-Dame-de-Pompéi a Mont-real (1966), projecte dut a terme conjuntament amb l'italià Bruno Valsesia.

Anarquisme Paradoxalment, el nom d'Alfred Monrós ha tingut més ressò en publicacions de caràcter anarquista i llibertari que no pas en l'àmbit de l'art. Aquesta posteritat contrasta amb el seu pensament privat i els seus anhels més íntims; en la correspondència que mantenia amb Federico Arcos Martínez entre finals de 1952 i principis de 1953, defensava l'art com quelcom sublim, que fa evolucionar l'ésser humà i que converteix l'artista en un creador superior. En aquestes cartes, afirma que ell confia en el seu propi talent, i mostra un gran menyspreu pels crítics d'art en general i els de Mont-real en particularCorrespondència entre Alfred Monrós i Julià i Federico Arcos Martínez (Fons Federico Arcos Martínez, Biblioteca de Catalunya; carta de 1 de febrer de 1952).

Des del principi de la seva carrera artística, la trajectòria d'Alfred Monrós i Julià va estar estretament vinculada al moviment llibertari, tant durant la Guerra Civil Espanyola com en el posterior exili al Canadà. El seu compromís amb la causa republicana es va manifestar inicialment a través de la col·laboració amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Prova d'això és el document conservat al Centre Documental de la Memòria Històrica (CDMH) a Salamanca, amb data 20 de febrer de 1937, on el Sindicat Únic de Serveis Públics de la CNT-AIT el va assignar com a mosso de camió al departament d’Assistència Social de la Generalitat de Catalunya. En aquest mateix període, va col·laborar amb la sectorial d’Ajut Català d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) mitjançant la creació de cartelleria propagandística. miniatura|Estampa titulada "El último estertor de la bestia" del llibre "Reflejos de España". Durant els anys cinquanta, ja establert a Mont-real, Monrós va mantenir el seu activisme dins de la CNT en l'Exili i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on va coincidir amb figures com Francesc Rebordosa Pitarch. La seva producció artística va actuar sovint com a eina de denúncia política. L'any 1963, la federació local de la CNT-AIT a Mont-real va editar el seu àlbum Reflejos de España, una obra amb pròleg de Ramón J. Sender que recull dotze estampes sobre episodis del conflicte civil espanyol. miniatura|Dibuix denúncia Garrot vil (1963). Font Biblioteca Pública Arús Així mateix, la seva obra gràfica va servir per protestar contra la repressió del règim franquista. El 1963 va realitzar un dibuix de denúncia per les condemnes de mort de Joaquín Delgado i Francisco Granado; aquesta mateixa imatge fou reutilitzada l’any 1974 per denunciar les execucions de Salvador Puig i Antich i Georg Michael Welzel. En l'àmbit editorial, va col·laborar en publicacions llibertàries com Espoir, Leftward, Tierra y Libertad i Umbral. El 1976 va il·lustrar el poemari Momentos del seu amic personal, el destacat anarquista Federico Arcos Martínez.

Referències

Categoria:Nascuts el 1910 Categoria:Pintors barcelonins nascuts al segle XX Categoria:Pintors barcelonins morts al segle XX Categoria:Morts a Montreal Categoria:Dibuixants barcelonins contemporanis