Robert Paisley OBE (23 de gener de 1919) – 14 de febrer de 1996) va ser un entrenador i futbolista professional anglès que jugava com a migcampista. Va passar gairebé 50 anys amb el Liverpool FC i és considerat un dels millors entrenadors de tots els temps. Acceptant la feina de mala gana el 1974, va construir sobre els fonaments establerts pel seu predecessor Bill Shankly i va arribar a convertir-se en l'entrenador anglès més reeixit de la història. Paisley és el primer dels cinc entrenadors que ha guanyat la Copa d'Europa tres vegades. També és un dels cinc entrenadors que han guanyat el campionat anglès de primera categoria com a jugador i entrenador al mateix club.
Paisley provenia d'una petita comunitat minera del comtat de Durham i, de jove, va jugar pel Bishop Auckland, abans de fitxar pel Liverpool el 1939. Durant la Segona Guerra Mundial va servir a l'exèrcit britànic i no va poder debutar amb el Liverpool fins al 1946. A la temporada 1946–47, va ser membre de l'equip del Liverpool que va guanyar el títol de la Primera Divisió per primera vegada en 24 anys. Va ser nomenat capità del club el 1951 i va romandre amb el Liverpool fins que es va retirar el 1954.
Va romandre al club i va assumir els dos càrrecs d'entrenador de l'equip filial i fisioterapeuta del club. En aquell moment, el Liverpool havia descendit a la Segona Divisió i les seves instal·lacions estaven en declivi. Shankly va ser nomenat entrenador del Liverpool el desembre de 1959, i va ascendir Paisley per treballar al seu costat com a assistent en un equip de direcció/entrenadors que incloïa Joe Fagan i Reuben Bennett. Sota el seu lideratge, la sort del Liverpool va canviar dràsticament i, a la temporada 1961–62, l'equip va aconseguir l'ascens de nou a la Primera Divisió. Paisley va tenir un paper important com a tàctic sota el lideratge de Shankly, i l'equip va guanyar nombrosos títols durant les següents dotze temporades.
El 1974, Shankly es va retirar com a entrenador i, malgrat les reticències inicials de Paisley, va ser nomenat successor de Shankly. Va liderar el Liverpool durant un període de domini nacional i europeu, guanyant vint títols en nou temporades: sis Campionats de Lliga, tres Copes de la Lliga, sis Charity Shields, tres Copes d'Europa, una Copa de la UEFA i una Supercopa de la UEFA. Va guanyar honors a un ritme de 2,2 per temporada, un rècord anglès, amb Pep Guardiola segon a un ritme de 2,0 per temporada. En el moment de la seva jubilació, havia guanyat el premi al millor entrenador de l'any un nombre rècord de sis vegades. Es va retirar de la direcció el 1983 i va ser succeït per Joe Fagan. Va morir el 1996, als 77 anys, després de patir la malaltia d'Alzheimer durant diversos anys.
Primers anys Bob Paisley va néixer el dijous 23 de gener de 1919 al petit poble miner de carbó de Hetton-le-Hole, al comtat de Durham. Paisley la va descriure com «una comunitat molt unida on el carbó era el rei i el futbol era la religió».bobpaisley.com – The Man . Consultat 1 març 2014. El seu pare, Sam, era miner i la seva mare, Emily, mestressa de casa. Van tenir quatre fills: Willie, Bob, Hugh i Alan per ordre d'edat. El dia que va néixer Paisley, 150.000 miners de tot el país van fer vaga per demanar una setmana laboral més curta. Paisley va anar a una escola local fins als tretze anys i, com els seus amics d'allà, va haver de dependre dels menjadors socials per complementar una dieta escàs. El 1926, durant la vaga general, quan tenia set anys, va haver d'enfilar-se per munts d'escòria per recollir pols de carbó que els seus pares podien barrejar amb aigua per crear un combustible cru. La vida era difícil per a les famílies treballadores i, com recordava Paisley: "Vivíem en una petita casa adossada, i tot i que mai no ens faltaven els elements essencials per a la vida, mai no ens sobraven gaires diners al final de la setmana".
Paisley va ser un futbolista destacat a l'escola primària d'Eppleton i va ajudar el seu equip a guanyar disset trofeus en un període de quatre anys. Al llarg de la seva carrera com a jugador, va ser de mig esquerre. Després de deixar l'escola als 14 anys, Paisley va treballar inicialment al costat del seu pare a la mina i hi era quan el seu pare va tenir un accident subterrani que el va incapacitar per treballar durant cinc anys. La mina va ser tancada i ell va estudiar per ser paleta.
Paisley s'havia unit al Hetton Football Club després de deixar l'escola el 1933 i va continuar a destacar com a membre del seu equip júnior. De petit somiava jugar pel Sunderland AFC, però quan Hetton el va recomanar, el van rebutjar per ser "massa petit".bobpaisley.com – The Player . Consultat 1 març 2014. En comptes d'això, va fitxar pel Bishop Auckland abans de la temporada 1937–38 per tres xílings i sis penics per partit.
Bishop Auckland i arribada a Liverpool Paisley va jugar pels "Bishops" durant dues temporades fins que va ser fitxat pel Liverpool FC el maig de 1939, pocs mesos després del seu vintè aniversari. Els Bishops eren un dels millors equips no professionals de la lliga a Anglaterra i Paisley els va anomenar "els Reis del Futbol Amateur". En la segona temporada de Paisley amb ells, van aconseguir un triplet guanyant el campionat de la Lliga Nord, la FA Amateur Cup i la Durham County Challenge Cup. La final de la FA Amateur Cup es va jugar al proper Sunderland, a Roker Park, on els Bishops van derrotar el Willington per 3-0 després de la pròrroga. Durant la temporada, l'entrenador del Liverpool, George Kay, es va posar en contacte amb Paisley i li va prometre que fitxaria pel Liverpool al final de la temporada. Va complir la seva promesa tot i que el Sunderland ho va reconsiderar i va fer una altra proposta.
L'últim partit de Paisley amb els Bishops va ser el dissabte 6 de maig de 1939 a la final de la Durham County Challenge Cup contra els South Shields, també jugada a Roker Park. El dilluns següent, Paisley va viatjar amb tren a Liverpool, on va ser rebut a l'estació d'Exchange per Andy McGuigan, que el va acompanyar a Anfield. Va signar el seu contracte i va iniciar una associació que duraria mig segle. La seva tarifa de fitxatge era de 25 lliures i el seu salari era de 8 lliures a la setmana durant la temporada i de 6 lliures a la setmana durant l'estiu. Va recordar: "Aquell dia estava ple de fesols, però realment hi havia molta tranquil·litat. Em van rebre a l'estació i, després d'aquell llarg viatge en tramvia per Scotland Road, vaig descobrir que només hi havia un o dos joves a l'estadi: Billy Liddell, Eddie Spicer i Ray Lambert. La resta havien estat reclutats per a les territorials ".
Després de l'entrenament de pretemporada, Paisley va participar en dos partits de l'equip de reserva a l'inici de la temporada 1939–40, però totes les competicions es van cancel·lar després que es declarés la guerra el 3 de setembre. Paisley havia conegut Matt Busby, que aleshores era el capità del Liverpool, i estava agraït pels consells i els ànims que Busby li va donar. Paisley va dir que Busby era «un home a qui es podia admirar i respectar».
El 8 de setembre de 1939, el govern britànic va informar a la Football Association (la FA) que els clubs podien organitzar partits amistosos fora de les zones d'evacuació i que el Liverpool va poder participar en aquests partits, limitat per la indisponibilitat de jugadors als serveis, durant tota la guerra. El primer amistós del Liverpool en temps de guerra va ser a Sealand Road contra el Chester el 16 de setembre. Paisley va participar en 34 d'aquests partits entre 1939 i 1941, marcant deu gols.
Segona Guerra Mundial Paisley tenia vint anys quan va començar la Segona Guerra Mundial i a l'octubre va ser cridat a l'exèrcit, que el va destinar a l'Artilleria Reial, on va ser artiller al 73è Regiment Mitjà. Aquest regiment era una unitat de bateria formada per a la guerra que utilitzava artilleria de mig abast (canons de campanya) que va servir al Regne Unit fins a l'agost de 1941, al nord d'Àfrica fins al 1944 i finalment a Itàlia fins al 1945.
Paisley va estar destinat a diversos camps per tota la Gran Bretanya, inclòs un a Rhyl. Durant molt de temps, va estar destinat a un campament prop de Tarporley, a Cheshire, que es trobava a uns cinquanta quilòmetres d'Anfield. Stan Liversedge descriu una ocasió en què Paisley va rebre l'autorització de l'exèrcit per jugar amb el Liverpool contra l'Everton a la final de la Liverpool Senior Cup de 1940. Per arribar-hi, va haver d'utilitzar la bicicleta i fer gairebé tot el trajecte en bicicleta. Va deixar la bicicleta a Birkenhead i va fer autostop a través del túnel de Mersey. Després del partit, va haver de fer el mateix viatge a la inversa per tornar al campament. Tot i que era un partit relativament poc important i només d'interès local, Paisley va recordar que "s'estima que hi van aparèixer 30.000 persones". L'Everton, el vigent campió de lliga, va guanyar el partit per 4-2. Aquell va ser el primer encontre de Paisley amb l'Everton. Es va venjar poc després, l'1 d'abril de 1940, quan va jugar al costat de Matt Busby i Billy Liddell en un equip del Liverpool minvat que "va donar la sorpresa" derrotant l'Everton per 3-1 a Goodison Park.
John Keith explica que les habilitats futbolístiques de Paisley el van salvar d'una destinació a l'Extrem Orient, que inevitablement l'hauria convertit en presoner de guerra dels japonesos. Era capità de l'equip del 73è i, quan havia de ser desplegada la seva bateria, el seu oficial al comandament el va transferir a una altra bateria perquè pogués romandre a Gran Bretanya i liderar l'equip del regiment. La seva antiga unitat va ser posteriorment envaïda pels japonesos.
A finals d'agost de 1941, durant el dia festiu, Paisley va ser destinat a l'estranger i no va tornar a Anglaterra fins al 1945. Va anar en un vaixell de transport de tropes a Egipte, el viatge va durar deu setmanes perquè havien de navegar per Sud-àfrica. Va passar el Nadal a Egipte i després va rebre el seu primer correu d'Anglaterra, que va resultar ser una postal de George Kay preguntant-li si estaria disponible per jugar amb el Liverpool contra el Preston North End (l'equip de Bill Shankly) en el primer partit de la temporada tres mesos abans. Mentre era a Egipte, Paisley es va interessar per les curses de cavalls a través de l'amistat amb el genet Reg Stretton i l'entrenador Frank Carr. Paisley va aprendre a muntar ell mateix i va mantenir aquest interès després de la guerra, sovint estudiant la forma en els seus moments lliures.
Va estar destinat al sud del Caire i va aprendre a conduir un canó de 15 quilates. camió. Més important encara, va rebre un mes d'entrenament per disparar amb canons antitanc, una habilitat que necessitava al desert com a membre del Vuitè Exèrcit a l'Operació Crusader, que va alleujar el setge de Tobruk. Durant els períodes de baixa del conflicte, Paisley va tornar al Caire, on va participar principalment en esports d'equip, no només en futbol, sinó també en criquet i hoquei. Va representar l'equip de futbol dels Serveis Combinats i també va jugar pel seu regiment. Paisley va participar en la Segona Batalla d'El Alamein i posteriorment va lluitar pel nord d'Àfrica fins a la derrota final de l'Afrika Korps el 1943. Només va patir una lesió una vegada quan va quedar temporalment cec per la sorra que li va ruixar a la cara bales explosives disparades des d'un avió durant un atac de la Luftwaffe contra la seva unitat.