L’Octet en mi bemoll major, op. 20, MWV R 20, és una obra de música de cambra per a quatre violins, dues violes i dos violoncels de Felix Mendelssohn. El compositor la va escriure el 1825, quan tenia setze anys, i la va completar el 15 d’octubre d’aquell mateix any. Dedicada al violinista Eduard Rietz, amic i professor del compositor, és considerada una de les obres més destacades de la joventut de Mendelssohn i una de les composicions fonamentals del repertori per a octet de corda.

Composició Mendelssohn va escriure l’octet com a regal pel vint-i-tresè aniversari d’Eduard Rietz, que se celebrava el 17 d’octubre. La prominent escriptura del primer violí, especialment en el tema inicial, posa en relleu les qualitats tècniques i expressives del destinatari de l’obra.

Tot i que la formació equival a dos quartets de corda, Mendelssohn va concebre els vuit instruments com un conjunt unitari i no com dos grups independents. A la partitura va indicar que l’obra s’havia d’interpretar «a l’estil d’una simfonia», respectant i accentuant els contrastos dinàmics més intensament que en la música de cambra habitual. Aquesta concepció permet combinar una sonoritat àmplia i gairebé orquestral amb la independència de cadascuna de les vuit veus.

Abans de Mendelssohn, Louis Spohr havia escrit obres per a dos quartets de corda, però els havia tractat com dos conjunts diferenciats que dialogaven entre si. Mendelssohn, en canvi, va distribuir el material musical lliurement entre els vuit intèrprets, que intervenen com a solistes, petits grups o conjunt complet.

L’obra va ser interpretada probablement en una reunió privada a la casa de la família Mendelssohn poc després de ser composta. El compositor la va revisar abans de publicar-la el 1832, amb modificacions importants en diversos passatges.

Estructura L’obra consta de quatre moviments:

Allegro moderato ma con fuoco Andante Scherzo: Allegro leggierissimo Presto

Una interpretació completa té una durada aproximada de trenta minuts.

El primer moviment, Allegro moderato ma con fuoco, està escrit en forma sonata i s’obre amb un tema expansiu confiat al primer violí sobre un acompanyament agitat de la resta dels instruments. El material melòdic circula constantment entre les diferents veus i es desenvolupa mitjançant una escriptura contrapuntística densa. L’alternança entre passatges solístics i intervencions de tot el conjunt reforça el caràcter simfònic de l’obra.

L’Andante, en do menor, presenta un ambient més fosc i introspectiu. El seu tema inicial, de caràcter inquietant, es desplega sobre una textura formada per línies melòdiques que passen contínuament d’un instrument a un altre. El moviment evita una divisió rígida entre melodia i acompanyament, ja que totes les parts participen activament en el desenvolupament del discurs musical.

L’Scherzo: Allegro leggierissimo, en sol menor, és un moviment breu, ràpid i d’una gran lleugeresa. Segons Fanny Mendelssohn, germana del compositor, estava inspirat en els versos finals de l’episodi de la «Nit de Walpurgis» del Faust de Johann Wolfgang von Goethe. Les dinàmiques suaus, les articulacions ràpides, les entrades imitatives i els canvis sobtats de textura creen una atmosfera fantàstica i fugissera. Mendelssohn va orquestrar posteriorment aquest moviment i el va utilitzar com a substitut del minuet de la seva Simfonia núm. 1 en algunes interpretacions.

El Presto final s’inicia amb un fugato de vuit veus, presentat primer pel segon violoncel i transmès progressivament a la resta dels instruments. El moviment combina l’escriptura contrapuntística amb una energia rítmica constant i incorpora una referència al cor «And He Shall Reign» de l’oratori El Messies de Georg Friedrich Händel. Cap al final reapareix el tema de l’Scherzo, fet que estableix una relació cíclica entre els moviments i condueix a una coda ràpida i brillant.

Referències

Categoria:Composicions per a octets Categoria:Composicions musicals del 1825 Categoria:Composicions en mi bemoll major Categoria:Obres de Felix Mendelssohn