Els Quartets de corda, op. 76 de Joseph Haydn van ser compostos el 1797 o el 1798 i dedicats al comte hongarès Joseph Georg von Erdődy (1754–1824). Constitueixen l'últim conjunt complet de quartets de corda que va compondre Haydn. En el moment de l'encàrrec, Haydn estava al servei de la cort del príncep Nicolau II Esterházy i treballava simultàniament en l'oratori La creació i en la missa anual de la princesa Maria Hermenegild Esterházy.

Tot i que els relats deixats pels visitants de la finca Esterházy indiquen que els quartets es van completar el 1797, un acord d'exclusivitat va fer que no es publiquessin fins al 1799. La correspondència entre Haydn i els seus editors vienesos Artaria revela confusió pel que fa al seu llançament: Haydn havia promès als senyors Longman Clementi & Co. de Londres els primers drets de publicació, però la manca de comunicació el va fer preocupar-se que la seva publicació a Viena també pogués ser, sense voler, la seva primera aparició completa. De fet, la seva publicació a Londres i Viena va ser gairebé simultània.Heartz, Daniel, Mozart, Haydn and Early Beethoven 1781–1802, pp. 212–215, Norton (2009),

Els quartets de l' op. 76 es troben entre les obres de cambra més ambicioses de Haydn, desviant-se més que els seus predecessors de la forma sonata estàndard i cadascun emfatitzant la seva continuïtat temàtica a través de l'intercanvi fluid i gairebé continu de motius entre instruments. A més de no utilitzar la forma sonata esperada en alguns dels primers moviments dels quartets de corda, Haydn empra formes poc comunes en altres moviments com ara un cànon, una fantasia i un alternatiu. També juga amb marques de tempo, armadures de tonalitat i moltes seccions emfatitzant la viola i el violoncel. Charles Burney va escriure a Haydn lloant aquestes innovacions:... estan plens d'invenció, foc, bon gust i nous efectes, i semblen producció, no d'un geni sublim que ha escrit tant i tan bé ja, sinó d'un de talents altament cultivats, que no havia gastat gens del seu foc abans.El conjunt és una de les col·leccions de quartet de corda més famoses de Haydn.

Llista de quartets de l'opus 76 Números del catàleg Hoboken i de la primera edició de Haydn (FHE, Ignaz Pleyel)

Núm. 1 en sol major, Hob. III:75 (FHE núm. 40) Núm. 2 en re menor ("Cinquenes"), Hob. III:76 (FHE núm. 41) Núm. 3 en Do major ("Emperador"), Hob. III:77 (FHE núm. 42) Núm. 4 en si major ("Sunrise"), Hob. III:78 (FHE núm. 49) Núm. 5 en re major, Hob. III:79 (FHE núm. 50) Núm. 6 en Mi major, Hob. III:80 (FHE núm. 51)

Cada quartet consta de quatre moviments.

Núm. 1 Aquest quartet en sol major està numerat de diverses maneres: núm. 60, núm. 40 (a la Primera Edició Haydn (FHE)) i núm. 75 (al catàleg de Hoboken, on la seva designació completa és Hob.III:75). Tot i que l'armadura inicial indica que l'obra és en sol major, el quartet entra i surt de sol menor i l'últim moviment comença en sol menor.

I. Allegro con spirito Una alla breve escrita en sol major, és en forma sonata. Després d'una breu introducció, l'exposició comença al compàs 3 i acaba en la tonalitat dominant de re major al compàs 88. La secció de desenvolupament va des del compàs 89 fins al 139, i la recapitulació comença en sol major al compàs 140.

II. Adagio sostenuto Escrit en do major i un temps de 2/4, el moviment utilitza la forma sonata. Té un caràcter semblant a un himne i s'ha comparat amb els moviments lents de la simfonia Júpiter de Mozart i la simfonia 99 del mateix Haydn.

III. Menuetto. Presto El tercer moviment en sol major és el minuet, però, cosa inusual en un minuet escrit en aquesta època, la indicació de tempo és Presto, donant-li la sensació d'un scherzo quan es toca. La secció del trio és més lírica i presenta el primer violí tocant un Ländler mentre s'acompanya d'un pizzicato.

IV. Allegro ma non troppo El moviment final, alla breve en forma sonata, està escrit en sol menor en lloc del sol major esperat, cosa que produeix un ambient inusual i més fosc fins que el sol major torna per a la coda del moviment.

Núm. 2 ("Quintes") Aquest quartet en re menor està numerat com a núm. 61, núm. 41 (a la FHE) i Hob. III:76. En referència al motiu de les quintes perfectes descendents que apareix al llarg del primer moviment, es coneix com el quartet de les quintes (o, en alemany, Quinten). Els moviments són:

I. Allegro Està escrita en re menor, compàs comú i és en forma sonata. El motiu de les quintes descendents domina la secció d'exposició i apareix amb força a la secció de desenvolupament mitjançant inversió, stretto i altres recursos.

II. Andante o più tosto allegretto És una forma de variació ternària en re major i amb un temps de 6/8.

III. Menuetto. Allegro ma non troppo Minuet en re menor en un temps de 3/4. És inusual que el moviment estigui escrit com un cànon i la secció del trio estigui escrita en la tonalitat tònica major en lloc d'una tonalitat relativa (en re major). Ha estat anomenat el "Minuet de les Bruixes" (). El minuet és en realitat un cànon a dues parts: els dos violins toquen (en octaves paral·leles) per sobre de la viola i el violoncel (també tocant en octaves paral·leles) que segueixen un compàs darrere dels violins. Anteriorment, Haydn utilitzava un cànon a dues parts, amb la corda greu darrere de les cordes agudes per un sol compàs al minuet de la seva 44a Simfonia.

IV. Vivace assai L'últim moviment, en re menor i temps de 2/4, utilitza la forma sonata. Acaba en re major.

Núm. 3 ("Emperador") El Quartet núm. 62 en do major, op. 76, núm. 3, Hob. III:77, presumeix del sobrenom d'Emperador (o ), perquè al segon moviment hi ha un conjunt de variacions sobre "" ("Déu salvi l'emperador Francesc"), un himne que va escriure per a l'emperador Francesc II, que més tard es va convertir en l'himne nacional d'Àustria-Hongria. Aquesta mateixa melodia és coneguda pels oients moderns pel seu ús posterior a l'himne nacional alemany, el Deutschlandlied, que s'ha utilitzat des de la República de Weimar.

I. Allegro El primer moviment del quartet és en la tonalitat de do major, en compàs comú, i està escrit en forma sonata. El musicòleg László Somfai va suggerir (1986) que les notes inicials tenen un origen extramusical: representen les lletres inicials de " rhalte ranz en aesar", assumint la llicència d'utilitzar l'ortografia llatina original de "Kaiser" ("K" no designa una nota musical).

II. Poco adagio – cantabile El segon moviment, en compàs de sol major, és en forma de variació estròfica, amb l'"Himne de l'Emperador" com a tema.

Samuel Adler ha destacat el segon moviment d'aquesta obra com un exemple excel·lent de com fer partitures per a instruments de corda, observant la variació final del moviment:Aquesta és una meravellosa lliçó d'orquestració, ja que massa sovint els extrems de la tessitura es malgasten massa aviat en una obra i, com a resultat, l'acumulació final és anticlimàtica. L'altre factor formal a tenir en compte és que tota l'estructura és una acumulació dels elements que han entrat lentament en l'esquema harmònic i contrapuntístic al llarg de les variacions i s'han convertit en una part natural de l'enunciat [és a dir, del tema].Samuel Adler, The Study of Orchestration (New York: Norton, 1989), 110–115, quotation at 113.

III. Menuetto. Allegro El tercer moviment, en do major i la menor, és un minuet i trio estàndard.

IV. Final. Presto El quart moviment, en do menor i do major, és en forma sonata.

Núm. 4 ("Albada") El Quartet núm. 63 en si major, op. 76, núm. 4, rep el sobrenom d'"Albada" a causa del tema ascendent sobre acords sostinguts que inicia el quartet.

I. Allegro con spirito

Exposició L'obertura del moviment comença d'una manera que aparentment contradiu la marcatge d'allegro con spirito. El violí II, la viola i el violoncel sostenen un acord tònic mentre el primer violí toca la melodia (el motiu de l'"albada") a sobre. Al compàs 7, els mateixos instruments sostenen un acord de sèptima dominant mentre el primer violí torna a tocar un solo ascendent a sobre. Al compàs 22, tots els instruments arriben al forte, i el caràcter d'allegro con spirito és evident a través del moviment de setzenes notes i les animades corxeres staccato que s'intercanvien entre les parts. Al compàs 37, torna el tema inicial de l'albada, aquesta vegada amb el solo del violoncel i els acords sostinguts dels violins i la viola. La viva secció de setzenes corxeres torna al compàs 50, començant amb les setzenes corxeres del violoncel que passen a la viola i, finalment, als violins. Al compàs 60, tots els instruments passen al piano per a una secció de corxeres staccato de sis compassos abans de saltar a un fortissimo de setzenes notes al compàs 66 per acabar l' exposició.

Desenvolupament El desenvolupament al compàs 69 comença amb la mateixa textura que l'obertura del moviment: amb el segon violí, la viola i el violoncel sostenint un acord mentre el primer violí toca un solo a sobre. El primer acord, sostingut en els compassos 69–72, és un acord de re menor, el menor relatiu de la dominant, fa major. El segon acord, sostingut als compassos 75–79, és un acord de sèptima disminuïda de fa , que es resol a sol menor al compàs 80, cosa que significa el retorn de les setzenes corxeres. Els cinc compassos següents giren al voltant de sol menor, només per modular a mi major al compàs 86. La tonalitat major només dura dos compassos, ja que canvia a fa menor al compàs 88, fa disminuït a la 89 i sol menor al compàs 90. Al compàs 96, els violins toquen corxeres staccato seguides de silencis de corxeres, mentre que la viola i el violoncel omplen els silencis de corxeres dels violins amb les seves pròpies corxeres. Això estableix un patró per a la resta de la secció de desenvolupament, en què un instrument, principalment el primer violí (en els compassos 98–102), omple un silenci de vuitena amb una sola corxera, donant així a cada compàs un pols constant de corxera.

Al llarg d'aquesta secció, la dinàmica baixa gradualment del forte al pianissimo mitjançant un poco a poco decrescendo. Quan finalment s'assoleix el pianissimo al compàs 105, comença la retransició a la recapitulació, que acaba a l'acord de sèptima de dominant (fa) de la tonalitat original, si major.

Recapitulació Al compàs 108, el començament de la recapitulació comença just com el començament de l'exposició, amb el segon violí, la viola i el violoncel sostenint un acord tònic mentre el primer violí toca el motiu de l'albada a sobre. Al compàs 135, la secció de setzenes corxeres allegro con spirito torna al primer violí, puntuada per corxeres staccato als altres instruments. Les setzenes notes es transfereixen al segon violí, culminant en una unísona de tot l'instrument al compàs 140. Després d'això, el tema inicial torna, amb la línia solista començant amb el violoncel i pujant a través de la viola fins al segon violí. Al compàs 151, totes les cordes fan un crescendo fins al tema de setzenes notes que torna al compàs 152.

Al compàs 162, torna la secció de compromís de corxeres en staccato, en la tonalitat de tònica i la dinàmica de piano. Un fortissimo apareix al compàs 172, començant la introducció a la fermata d'acords I7 . A partir del compàs següent, la viola i dos violins es passen el motiu inicial de l'albada un compàs cada vegada, mentre que la resta d'instruments sostenen acords. La tònica torna al compàs 181, amb un breu avançament del tema de corxeres staccato, que serà substituït per les setzenes corxeres tocades per tots els instruments en la dinàmica fortissimo . En els tres compassos finals, els quatre instruments interpreten una successió d'acords de si major de tònica.

II. Adagio

III. Menuetto. Allegro

IV. Final. Allegro, ma non troppo

Núm. 5