La medicina física i rehabilitació (MFR), també anomenada medicina física i de rehabilitació i, en diversos països, fisiatria, és l'especialitat mèdica dedicada a la prevenció, el diagnòstic, l'avaluació, el tractament i la gestió de les alteracions del funcionament humà associades a malalties, lesions, trastorns congènits o envelliment. Té com a finalitat optimitzar la independència, l'activitat, la participació social i la qualitat de vida, així com prevenir o reduir complicacions secundàries.European Physical and Rehabilitation Medicine Bodies Alliance. «White Book on Physical and Rehabilitation Medicine in Europe. Introductions, Executive Summary, and Methodology». European Journal of Physical and Rehabilitation Medicine, 2018, vol. 54, núm. 2, p. 125–155. DOI: 10.23736/S1973-9087.18.05143-2. PMID: 29565101.
La disciplina s'ocupa especialment de les persones que presenten, o corren el risc de presentar, limitacions funcionals relacionades amb afeccions del sistema nerviós, l'aparell locomotor, el sistema cardiorespiratori o altres sistemes orgànics. Entre els seus àmbits clínics hi ha la rehabilitació després d'un accident vascular cerebral, una lesió medul·lar, un traumatisme cranioencefàlic o una amputació; les afeccions musculoesquelètiques; les discapacitats infantils; les conseqüències funcionals del càncer i les malalties cròniques; el dolor; l'espasticitat, i la prescripció de pròtesis, ortesis i altres productes de suport.European Physical and Rehabilitation Medicine Bodies Alliance. «White Book on Physical and Rehabilitation Medicine in Europe. Chapter 2: Why rehabilitation is needed by individual and society». European Journal of Physical and Rehabilitation Medicine, 2018, vol. 54, núm. 2, p. 166–176. DOI: 10.23736/S1973-9087.18.05145-6. PMID: 29565103.
La medicina física i rehabilitació no és sinònima de tota la rehabilitació. Aquesta darrera és una estratègia sanitària més àmplia, definida per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) com un conjunt d'intervencions destinades a optimitzar el funcionament i reduir la discapacitat de les persones amb una condició de salut en interacció amb el seu entorn. En els programes de rehabilitació poden intervenir metges especialistes, professionals d'infermeria, fisioteràpia, teràpia ocupacional, logopèdia, psicologia, neuropsicologia, treball social, protètica i ortètica, nutrició i altres disciplines, segons les necessitats de cada persona.Organització Mundial de la Salut. «Rehabilitation». WHO Fact Sheets. Consulta: 31 juliol 2026. https://www.who.int/news-room/fact-sheets/detail/rehabilitation
El metge especialista rep habitualment el nom de metge rehabilitador o especialista en medicina física i rehabilitació. El terme fisiatra, derivat de l'anglès nord-americà physiatrist, és freqüent en alguns països d'Amèrica i en la literatura internacional, però no és la denominació oficial de l'especialitat a tots els sistemes sanitaris. En anglès s'empren principalment les sigles PM&R (physical medicine and rehabilitation) als Estats Units i PRM (physical and rehabilitation medicine) en l'àmbit europeu.
Conceptes fonamentals Funcionament i discapacitat L'objecte central de l'especialitat és el funcionament humà, entès com el conjunt de funcions i estructures corporals, activitats i formes de participació d'una persona. Aquest enfocament amplia la perspectiva basada exclusivament en el diagnòstic de la malaltia: dues persones amb una mateixa afecció poden tenir capacitats, limitacions i necessitats de rehabilitació molt diferents en funció de la gravetat, les comorbiditats, l'entorn físic, el suport social, els recursos disponibles i els objectius personals.European Physical and Rehabilitation Medicine Bodies Alliance. «White Book on Physical and Rehabilitation Medicine in Europe. Chapter 1: Definitions and concepts of Physical and Rehabilitation Medicine». European Journal of Physical and Rehabilitation Medicine, 2018, vol. 54, núm. 2, p. 156–165. DOI: 10.23736/S1973-9087.18.05144-4. PMID: 29565102.
La Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (CIF), aprovada per l'OMS l'any 2001, proporciona el principal marc conceptual internacional per descriure aquestes dimensions. La CIF considera el funcionament i la discapacitat com el resultat dinàmic de la interacció entre una condició de salut i els factors contextuals de la persona.Organització Mundial de la Salut. International Classification of Functioning, Disability and Health (ICF). Ginebra: World Health Organization, 2001. ISBN 978-92-4-154542-6. https://www.who.int/standards/classifications/international-classification-of-functioning-disability-and-health
D'acord amb aquest model, l'avaluació pot incloure:
les funcions corporals, com ara la força, el control motor, la sensibilitat, el dolor, la cognició, la continència o la tolerància a l'esforç; les estructures corporals, com els músculs, les articulacions, el cervell, la medul·la espinal o els nervis perifèrics; les activitats, com caminar, menjar, vestir-se, comunicar-se o utilitzar transport; la participació en situacions vitals, com l'educació, el treball, la vida familiar, el lleure i la comunitat; els factors ambientals, que poden actuar com a facilitadors o barreres, incloent-hi l'accessibilitat, els productes de suport, les actituds socials i els serveis disponibles; els factors personals rellevants, encara que la CIF no els classifica formalment.
La discapacitat no es concep, per tant, només com una propietat individual o una conseqüència lineal de la malaltia. Pot modificar-se mitjançant intervencions sobre la persona, sobre les tasques que duu a terme o sobre l'entorn en què viu.
Medicina física El component de medicina física fa referència històricament a l'ús terapèutic d'agents i modalitats físiques, entre les quals s'han inclòs el moviment i l'exercici terapèutic, la calor, el fred, l'aigua, l'electricitat, les ones mecàniques i altres formes d'energia. El desenvolupament contemporani de l'especialitat, però, no es limita a aquestes modalitats i inclou el diagnòstic mèdic, la prevenció de complicacions, la farmacoteràpia, els procediments intervencionistes, la prescripció de tecnologia assistencial i la coordinació de programes interdisciplinaris.
La utilitat de cada agent físic depèn de la indicació, la dosificació, la condició clínica i el resultat que es pretén modificar. La seva inclusió en un programa de rehabilitació no implica que sigui eficaç per a totes les afeccions, i l'evidència varia considerablement entre modalitats i poblacions.
Objectius i principis assistencials Els objectius de la medicina física i rehabilitació es formulen en funció de les necessitats, les preferències i el pronòstic de cada persona. Poden consistir a recuperar una funció perduda, desenvolupar estratègies compensatòries, adaptar l'entorn, prevenir complicacions, facilitar la participació social o mantenir la funció en una malaltia progressiva. Quan no és possible restablir completament l'estat previ, la rehabilitació pot orientar-se a aconseguir el grau més alt possible d'autonomia i participació.
Entre els principis habituals de l'atenció rehabilitadora hi ha:
l'avaluació integral del funcionament i no únicament del diagnòstic; la participació de la persona i, quan correspon, de la família o els cuidadors; la formulació d'objectius individualitzats, significatius i revisables; la coordinació entre professionals i nivells assistencials; la prevenció de complicacions evitables; l'adequació de la intensitat i la durada del programa a la tolerància, el potencial de recuperació i els recursos disponibles; la continuïtat entre les fases aguda, postaguda, ambulatòria i comunitària; la mesura periòdica dels resultats clínics i funcionals.
L'establiment d'objectius és una pràctica generalitzada en rehabilitació i pot facilitar la comunicació entre la persona i l'equip. Tanmateix, una revisió Cochrane va considerar que l'evidència sobre els efectes independents de les estratègies formals d'establiment d'objectius era de qualitat baixa o molt baixa i que no permetia establir conclusions fermes per a tots els resultats.Levack, William M. M.; Weatherall, Mark; Hay-Smith, E. Jean C.; Dean, Sarah G.; McPherson, Kathryn. «Goal setting and strategies to enhance goal pursuit for adults with acquired disability participating in rehabilitation». Cochrane Database of Systematic Reviews, 2015, núm. 7, CD009727. DOI: 10.1002/14651858.CD009727.pub2. PMID: 26189709. PMC: PMC8941379.
Valoració clínica i funcional La valoració en medicina física i rehabilitació integra la història clínica, l'exploració física, la informació sobre l'activitat quotidiana i la participació, les expectatives de la persona i les característiques del seu entorn. També pot requerir informació aportada per familiars, cuidadors, altres professionals o el lloc de treball o d'estudi, respectant la confidencialitat i el consentiment.
L'exploració varia segons el problema clínic i pot comprendre l'avaluació de:
força, to muscular, trofisme i control motor; amplitud de moviment, estabilitat articular i deformitats; sensibilitat, reflexos i funció dels nervis cranials; equilibri, coordinació, transferències i marxa; dolor i altres símptomes; funció respiratòria i tolerància a l'esforç; deglució, comunicació i cognició; integritat cutània i risc de lesions per pressió; funció vesical, intestinal i sexual; activitats de la vida diària, mobilitat comunitària, educació i treball.
Es poden utilitzar escales i instruments estandarditzats per descriure la gravetat, establir una línia de base i seguir els canvis. Aquestes mesures poden valorar dominis específics, com la velocitat de la marxa o la força, o resultats més amplis, com la independència, la participació o la qualitat de vida. La selecció depèn de la població i de la finalitat clínica o investigadora; cap instrument únic representa totes les dimensions del funcionament.
Proves complementàries El diagnòstic de la condició subjacent pot requerir proves d'imatge, analítiques, cardiopulmonars o neurofisiològiques. Els estudis d'electromiografia i conducció nerviosa contribueixen a caracteritzar trastorns dels nervis perifèrics, les arrels nervioses, la unió neuromuscular i el múscul. Els resultats s'han d'interpretar conjuntament amb la història clínica i l'exploració, ja que no identifiquen per si sols totes les causes de dolor, debilitat o alteració funcional.Lee, Peter K. W. «Defining physiatry and future scope of rehabilitation medicine». Annals of Rehabilitation Medicine, 2011, vol. 35, núm. 4, p. 445–449. DOI: 10.5535/arm.2011.35.4.445. PMID: 22506158. PMC: PMC3309231.
miniatura|Metge especialista efectuant un registre electromiogràfic multicanal durant l'avaluació d'un trastorn del moviment.
L'ecografia musculoesquelètica i neuromuscular pot emprar-se com a complement de l'exploració i per guiar determinats procediments. Altres valoracions poden incloure anàlisi de la marxa, proves de capacitat funcional, estudis urodinàmics, valoració de la deglució o proves d'adaptació de pròtesis i ortesis.
Àrees d'actuació Neurorehabilitació La neurorehabilitació s'adreça a les conseqüències funcionals de lesions i malalties del sistema nerviós central o perifèric. Inclou, entre altres, l'ictus, el traumatisme cranioencefàlic, la lesió medul·lar, l'esclerosi múltiple, la malaltia de Parkinson, la paràlisi cerebral, les neuropaties perifèriques i diverses malalties neuromusculars.
Els programes poden abordar la mobilitat, el control postural, la funció de l'extremitat superior, la comunicació, la deglució, la cognició, la conducta, la continència, el dolor neuropàtic, l'espasticitat i la reintegració familiar, educativa, laboral o comunitària. La combinació concreta d'intervencions depèn de les alteracions i els objectius identificats.