El Quartet de corda en re major, FWV 9, CFF 124, és una obra de música de cambra per a dos violins, viola i violoncel de César Franck. Composta entre 1889 i 1890, és l’únic quartet de corda que va completar el compositor i la seva darrera gran obra de cambra. Està dedicada al violinista Léon Reynier i consta de quatre moviments estretament relacionats mitjançant l’ús de la forma cíclica, un dels procediments característics de la música de maduresa de Franck.

Composició i estrena Franck va començar a treballar en el quartet durant la tardor de 1889, després d’haver estudiat especialment els darrers quartets de Ludwig van Beethoven i els de Franz Schubert. L’obra pertany a l’última etapa de la seva producció, juntament amb la Simfonia en re menor, les Variacions simfòniques i la Sonata per a violí.

El compositor va completar la partitura el 15 de gener de 1890. El quartet va ser estrenat el 19 d’abril de 1890 a la Sala Pleyel de París, en un concert de la Société Nationale de Musique. Els intèrprets van ser Léon Heymann i Adolphe Gibier als violins, Victor Balbreck a la viola i Cornélis Liégeois al violoncel. La interpretació va obtenir una acollida molt favorable, poc habitual en les estrenes de les obres de Franck.

La partitura va ser publicada pòstumament per l’editorial Hamelle i dedicada a Léon Reynier. Una interpretació completa té una durada aproximada d’entre quaranta-cinc i cinquanta minuts, fet que converteix l’obra en un dels quartets de corda més extensos del repertori romàntic.

Estructura L’obra consta de quatre moviments:

Poco lento – Allegro

Scherzo: Vivace

Larghetto

Finale: Allegro molto

Els quatre moviments estan units mitjançant la reaparició i transformació de diversos temes. Aquest procediment cíclic culmina en el moviment final, on Franck recupera materials dels tres moviments anteriors i els integra en una mateixa estructura.

Poco lento – Allegro El primer moviment comença amb una introducció lenta en re major. El primer violí presenta un tema ampli i solemne sobre els acords dels altres instruments. Aquesta melodia, descrita posteriorment per Vincent d’Indy com la «idea generadora» de l’obra, reapareix en diferents formes al llarg de tot el quartet.

Després de la introducció, l’Allegro principal s’inicia en re menor i adopta una estructura que combina la forma sonata, la forma ternària i procediments contrapuntístics. El primer tema té un caràcter inquiet i sincopat, mentre que el segon és més líric i apareix com un diàleg entre el primer violí i la viola.

La secció de desenvolupament comença amb una fuga basada en el tema de la introducció. Les quatre veus entren successivament, començant per la viola, i el material és sotmès a una elaboració contrapuntística extensa. En la recapitulació, els principals temes tornen transformats i el moviment conclou amb la reaparició de la introducció en re major.

Scherzo: Vivace El segon moviment, en fa sostingut menor, és un scherzo ràpid i lleuger. Comença amb una successió de notes repetides ascendents, interrompudes per silencis sobtats, que produeixen una textura fragmentada i nerviosa. El primer violí presenta després una melodia més fluida que contrasta amb el material inicial.

La secció central, en re menor, conserva els silencis i els contrastos bruscos del scherzo. Enmig d’aquesta secció, el violoncel introdueix discretament el tema cíclic del primer moviment, fet que reforça la unitat de l’obra. El moviment destaca per una lleugeresa i una agilitat que sovint s’han relacionat amb els scherzi de Felix Mendelssohn.

Larghetto El tercer moviment, Larghetto, està escrit en si major i presenta el caràcter més líric i contemplatiu del quartet. S’inicia amb una breu introducció harmònica, després de la qual el primer violí exposa una melodia extensa i expressiva sobre un acompanyament discret.

La secció central augmenta progressivament la tensió mitjançant una escriptura més cromàtica i contrapuntística. El tema principal reapareix posteriorment ornamentat i distribuït entre els diferents instruments. El moviment conclou suaument, amb una dissolució gradual de la tensió acumulada.

Finale: Allegro molto El moviment final comença amb diversos acords enèrgics, separats per silencis, que alternen amb breus citacions dels moviments precedents. Reapareixen successivament el tema solemne del primer moviment, el material lleuger del scherzo i la melodia del Larghetto.

Després d’aquesta introducció retrospectiva s’inicia l’Allegro molto, basat en un tema rítmic i impetuós. El moviment combina elements de rondó, forma sonata i escriptura contrapuntística. Els temes anteriors no apareixen com a simples citacions, sinó que són transformats i superposats al nou material.

En la secció final, Franck reuneix els principals motius cíclics de l’obra i els condueix cap a una conclusió expansiva en re major. Aquesta síntesi temàtica dona al quartet una estructura unitària i converteix el final en la culminació del conjunt.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1890 Categoria:Composicions en re major Categoria:Obres de César Franck Categoria:Quartets de corda de la dècada del 1890