La Simfonia núm. 1 en re menor, coneguda com a Simfonia Gòtica, és una simfonia coral del compositor britànic Havergal Brian, composta entre 1919 i 1927. Escrita per a quatre solistes vocals, cor infantil, quatre cors mixtos i una orquestra de proporcions excepcionals, està dividida en dues parts i sis moviments, els tres darrers dels quals constitueixen una extensa musicalització del Te Deum en llatí. Amb una durada habitual d'entre 105 i 115 minuts, és una de les simfonies més llargues i amb una plantilla més nombrosa del repertori.

L'obra va ser concebuda inicialment com la segona simfonia de Brian, però el compositor en va autoritzar la renumeració com a Simfonia núm. 1 el 1967. Està dedicada a Richard Strauss, a qui Brian admirava com a mestre de l'orquestració i de la música de grans dimensions.

Composició Brian va començar a treballar en la simfonia poc després del final de la Primera Guerra Mundial. La primera part va ser composta principalment entre 1919 i 1921, mentre que la segona, basada en el Te Deum, va ocupar-lo durant bona part dels anys següents fins a la finalització de l'obra el 1927. La partitura completa va ser publicada el 1932 per l'editorial August Cranz de Leipzig.

El subtítol Gòtica no al·ludeix únicament a l'arquitectura de les grans catedrals medievals, sinó també a una concepció més àmplia de l'època gòtica com un període d'intensa activitat espiritual, artística i intel·lectual. La monumentalitat de la plantilla, la complexitat contrapuntística i la combinació d'elements religiosos i profans pretenen evocar tant la grandesa com les contradiccions d'aquell món.

La simfonia s'organitza en dues grans parts. La primera és exclusivament orquestral i forma una simfonia autònoma en tres moviments interpretats sense interrupció. La segona, considerablement més extensa, incorpora els solistes, els cors i una orquestra encara més gran per desenvolupar el text del Te Deum.

Instrumentació La primera part requereix una gran orquestra amb una secció ampliada de vent, sis trompes, cinc trompetes, cinc trombons, dues tubes, dos grups de timbales, una extensa percussió, dos arpes, celesta, orgue i cordes.

La segona part amplia encara més aquesta plantilla. Està escrita per a soprano, contralt, tenor i baix solistes, cor infantil, quatre cors mixtos, una orquestra d'aproximadament 190 músics i quatre grups de metalls situats fora de l'escenari. Entre els instruments de percussió hi ha campanes, cadenes, una màquina de trons i un instrument denominat birdscare. Amb els cors i els solistes, una interpretació pot reunir aproximadament vuit-cents intèrprets, tot i que el nombre concret varia segons la producció.

Estrena i interpretacions Les enormes exigències de l'obra van impedir que fos interpretada durant més de trenta anys. La primera audició completa va tenir lloc el 24 de juny de 1961 al Central Hall Westminster, a Londres, sota la direcció de Bryan Fairfax. La interpretació va reunir principalment conjunts i músics aficionats.

La primera interpretació professional es va celebrar el 30 d'octubre de 1966 al Royal Albert Hall, amb l'Orquestra Simfònica de la BBC i diversos cors sota la direcció d'Adrian Boult. El concert va ser retransmès en directe per la BBC i va contribuir decisivament al redescobriment de la música de Brian.

El 17 de juliol de 2011, l'obra va ser presentada per primera vegada als BBC Proms, novament al Royal Albert Hall, sota la direcció de Martyn Brabbins. La producció va reunir centenars de cantaires i músics procedents de diverses orquestres i cors britànics.

Estructura La simfonia consta de sis moviments agrupats en dues parts:

Primera part Allegro assai

Lento espressivo e solenne

Vivace

Segona part: Te Deum Te Deum laudamus: Allegro moderato

Judex crederis esse venturus: Adagio molto solenne e religioso

Te ergo quaesumus: Moderato e molto sostenuto

Els moviments de cada part s'interpreten sense interrupció.

Allegro assai El primer moviment s'inicia amb una figura enèrgica i marcial presentada per l'orquestra. El material principal es caracteritza per ritmes incisivos, contrastos sobtats i una successió de blocs sonors que alternen passatges d'una gran densitat amb episodis més lírics.

El moviment adopta lliurement els principis de la forma sonata, però el seu desenvolupament és fragmentari i imprevisible. Els temes són transformats contínuament i sovint passen d'una secció instrumental a una altra. Una extensa culminació orquestral condueix directament al moviment lent.

Lento espressivo e solenne El segon moviment presenta un caràcter elegíac i solemne. Comença amb una melodia extensa i expressiva que es desplega sobre una textura orquestral fosca. Els episodis lírics alternen amb crescendos de gran intensitat, en els quals reapareixen motius procedents del moviment anterior.

La música ha estat relacionada amb l'experiència de la Primera Guerra Mundial i amb una visió de dol col·lectiu, tot i que Brian no va proporcionar cap programa narratiu explícit. Després del principal clímax, la textura es dissol gradualment i dona pas al tercer moviment.

Vivace El Vivace exerceix la funció d'un scherzo simfònic. Està dominat per ritmes ràpids, passatges de percussió i una escriptura orquestral sovint grotesca o burlesca. Les seccions més lleugeres contrasten amb episodis de gran violència sonora.

La part central presenta un moviment acumulatiu que incorpora progressivament noves capes instrumentals. Després d'una culminació massiva, el moviment acaba abruptament i tanca la primera part, que pot ser considerada una simfonia instrumental completa per ella mateixa.

Te Deum laudamus La segona part comença amb una proclamació del text «Te Deum laudamus» per part dels cors. El moviment alterna passatges corals monumentals amb episodis més tranquils i reflexius. Els diferents cors són tractats tant com una massa unificada com en grups independents que dialoguen entre ells.

Brian combina l'escriptura homofònica amb fugues, cànons i altres procediments contrapuntístics. Els grups de metalls situats fora de l'escenari amplien l'espai sonor i evoquen una cerimònia celebrada dins d'una catedral de dimensions immenses.

Judex crederis esse venturus El cinquè moviment s'inicia amb el passatge «Judex crederis esse venturus» («Creiem que vindràs com a jutge»). És el moviment més lent i solemne de la simfonia, caracteritzat per una atmosfera d'inquietud i temor davant del Judici Final.

Les intervencions dels solistes emergeixen sobre una orquestració fosca, mentre el cor infantil aporta un contrast de claredat i innocència. La música avança mitjançant grans crescendos i disminucions de la intensitat, sense arribar a una resolució definitiva, i enllaça amb el moviment final.

Te ergo quaesumus El sisè moviment, el més llarg de l'obra, comença amb una súplica continguda: «Te ergo quaesumus, tuis famulis subveni» («Et demanem, doncs, que ajudis els teus servents»). A partir d'aquest inici, Brian construeix una extensa successió d'episodis corals, solístics i orquestrals.

El moviment inclou passatges de caràcter meditatiu, grans fugues corals i explosions sonores en què participen tots els conjunts. En el passatge «Non confundar in aeternum», les veus i els instruments s'acumulen en una de les seccions contrapuntístiques més complexes de la simfonia.

En lloc d'acabar amb una afirmació triomfal convencional, l'obra es va apagant progressivament. Després de les darreres intervencions del cor i dels solistes, la simfonia conclou tranquil·lament en mi major, lluny del re menor inicial. Aquest recorregut tonal reforça la sensació d'un viatge des del conflicte i la monumentalitat exterior fins a una forma més íntima i incerta de transcendència.

Referències

Brian 01 Categoria:Composicions musicals del 1927 Categoria:Composicions en re menor Categoria:Simfonies corals Categoria:Composicions per a orgue i orquestra