La Martin Band Instrument Company era un fabricant d'instruments musicals a Elkhart, Indiana. L'empresa va produir instruments de banda, com ara trompetes, cornetes, fluegelhorns, trombons i saxòfons des del 1908 fins a la dècada del 1960. La marca va ser adquirida per Leblanc Corporation el 1971 i va deixar de produir-se el 2007 després de l'adquisició de Leblanc el 2004 per part de Conn-Selmer.
Història John Henry Martin i la primera empresa Martin John Henry (Johann Heinrich) Martin va néixer el 24 de febrer de 1835 a Dresden, Alemanya. Va aprendre a fer instruments a l'antiga com a aprenent del fabricant d'instruments Christian Hammig de Markneukirchen, Alemanya, del 1850 al 1854, segons els arxius del Musikinstrumenten-Museum. El 1855 va emigrar als Estats Units i va continuar el seu ofici, primer a Nova York fundant "The Martin Company" i després durant la segona meitat de 1865 a Chicago. Es creu que Martin va ser el primer fabricant d'instruments musicals a Chicago. El 1871, la fàbrica original de Martin va ser destruïda pel Gran Incendi de Chicago. La família ho va perdre tot i es va reunir tres dies després de l'incendi quan es van trobar a la vora del llac Michigan. El 1876 la família es va traslladar a Elkhart, Indiana, on John Henry va treballar per a CG Conn. Durant aquest període, la seva feina va ser esporàdica i va treballar per a altres fabricants d'instruments. Algunes d'aquestes empreses van ser The Michigan Musical Manufacturing Company de Detroit, Michigan, i la primerenca York Band Instrument Company a Grand Rapids, Michigan. A causa de problemes de salut, es va retirar de la fabricació d'instruments el 1902 i va morir el 25 de novembre de 1910.
Henry Charles Martin i la Companyia d'Instruments de la Banda Martin El fill gran de John Henry Martin va ser Henry Charles Martin (n. Nova York, 12 de gener de 1866; m. Elkhart, 8 de novembre de 1927). Des de 1890 aproximadament va treballar per a Conn com ho havia fet el seu pare. Fonts de la família Martin afirmen que la Martin Band Instrument Company va començar el 1905. Pot ser que s'hagués establert en aquesta data amb una producció molt limitada, però no va ser fins al 1910 que l'empresa va estar en ple funcionament amb Henry Charles Martin, Robert J. Martin, Charles E. Martin i Frederick Martin com a president, vicepresident, secretari i tresorer, respectivament. Fonts familiars indiquen que els quatre germans van lluitar incessantment per l'empresa, i el 1912 Francis Compton va comprar una acció important i va assumir el càrrec de vicepresident del 1912 al 1917. Charles Henry Martin va romandre com a president fins al 1917. El 1922 treballava per a Buescher. Se sap en una carta datada el 1923 que Martin va expressar el seu desig de començar a fabricar eines per a una tercera empresa Martin, però el 1924 va patir el primer de tres accidents cerebrovasculars i es va veure obligat a dimitir de Buescher.
L'empresa de 1912 a 1971 miniatura|Charlie Parker tocant un saxòfon alt Martin 'Handcraft' dels anys 20 amb Miles Davis el 1947miniatura|Una altra foto de Charlie Parker tocant un saxòfon alt Martin 'Handcraft' dels anys 20 Des del 1912 fins a la dècada del 1920, la producció es va expandir ràpidament per incloure una línia completa d'instruments de vent-metall i saxòfons per als mercats professionals i amateur. El nom comercial "Martin Handcraft" va adquirir modificadors que designaven models específics com ara "Master", "Troubador", "Imperial", "Committee" i "Standard", amb "Standard" designant instruments de segona línia venuts amb el nom de Martin abans de 1942. A mitjans de la dècada de 1930 es van introduir els models de trompetes "Martin Committee" i saxòfons "Martin Handcraft Committee". La producció va ser molt limitada durant la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Corea, però Martin va poder sobreviure com a empresa gràcies a la seva producció limitada i la seva sòlida reputació.Dundas, R. J. (1986). Twentieth Century Brass Musical Instruments in the United States. Queen City Brass Publications. p. 27. . El nom "Comitè d'Artesania" per als saxòfons es va eliminar el 1945. Els saxòfons "Committee III" de Martin de la postguerra es van qualificar com a "The Martin (tipus de saxòfon)" sense les sigles "Handcraft", tot i que el nom "Committee" per als saxòfons es va recuperar oficialment a finals de la dècada de 1950. Martin també va produir edicions limitades i versions commemoratives dels seus saxòfons amb noms com ara "Centennial" i "Music Man" i, a partir de 1956, una versió de luxe anomenada "Magna". Els saxòfons Martin es distingien per tenir xemeneies de forats de to soldades al cos dècades després que altres fabricants canviessin a treure'ls del tub del cos per estalviar costos de producció.
Martin també va ser una font important d'instruments "stencil" venuts sota diverses marques de comerciants, i va crear la Indiana Band Instrument Company el 1928 com a entitat en paper per distribuir els seus productes de segona línia venuts sota aquestes marques. Aquesta entitat va ser oficialment dissolta el 1942. "The Indiana by Martin" designava els instruments de segona línia des del 1942 fins a principis dels anys seixanta, seguit de "Medalist" i "Imperial" (no s'ha de confondre amb Handcraft Imperial). La línia Indiana by Martin va continuar la seqüència serial de l'antic IBIC en lloc de la seqüència principal de Martin, cosa que de vegades porta a confusió pel que fa a les edats dels instruments Indiana by Martin. Alguns dels instruments de plantilla, com els saxòfons "Dick Stabile" i "Olds Super" de la postguerra, eren de qualitat professional.
El 1961, Paul E. Richards va unir Martin, EK Blessing i FA Reynolds sota la "Roundtable of Music Craftsmen" o RMC. Richards desitjava un augment de la producció per al mercat estudiantil. El personal clau va deixar l'empresa i l'acord es va trencar el 1964. Els drets de la marca comercial Martin van ser adquirits per Wurlitzer, i la fàbrica Martin es va convertir en una divisió de Wurlitzer a Elkhart. Wurlitzer finalment va deixar de produir saxòfons i va vendre saxòfons de baixa qualitat fabricats per Malerne com a "The Martin". El 1971, Leblanc va comprar els drets del nom Martin i Wurlitzer va tancar l'antiga fàbrica Martin.
1971-2007 Leblanc va ser un dels primers importadors de saxòfons Yanagisawa i va vendre alguns d'aquests instruments com a "The Martin" abans de comercialitzar-los amb el nom del productor. Leblanc produïa instruments de vent de metall de la marca Martin a la seva fàbrica de Holton a Elkhorn, Wisconsin. Leblanc va utilitzar la marca "Committee" per a una trompeta produïda per Elkhorn, tot i que en realitat estava basada en un disseny de Holton. L'ús del nom "Comitè" de Martin per a trompetes i del nom "Urbie Green" per a trombons va continuar fins al 2007.
L'empresa Leblanc va ser comprada per Conn-Selmer Corporation el 2004. La marca Martin va ser deixada de fabricar quan es van tancar les instal·lacions de Leblanc a Elkhorn el 2007.
Marca Committee Martin Committee era el nom comercial de les principals línies de trompetes, trombons i saxòfons de la Martin Band Instrument Company a partir de mitjans de la dècada de 1930. Tots van ser produïts a Elkhart, Indiana. Les trompetes i els saxòfons del Comitè Martin eren els preferits dels músics de jazz. Els trombons de comitè es van introduir el 1939. Els saxòfons model Committee van ser deixats de fabricar cap a finals de la dècada de 1960. Les trompetes model Committee es van deixar de fabricar el 1971, tot i que nominalment la marca es va continuar i es va aplicar a un disseny diferent.
Trompeta La trompeta del Comitè Martin va ser dissenyada originalment a finals de la dècada de 1930 pel llegendari Renold Schilke amb proves de joc i comentaris d'un "comitè" de diversos intèrprets i professors. Schilke sempre va sostenir que la trompa va ser dissenyada en realitat "per un comitè d'una sola persona".
El primer anunci del Comitè Martin va aparèixer al número de l'1 de desembre de 1940 de Down Beat. Va enumerar el comitè de la següent manera:
Fred Berman, popular estrella de la ràdio, probablement el trompetista i professor més ocupat de Boston. Bunny Berigan, solista i directora de banda M. Thomas Cousins, de l'Orquestra Simfònica Nacional Dana Garrett, anteriorment corneta solista de la Sousa Band, ara primera trompeta, Capitol Theatre, Washington, DC Rafael Méndez, artista de Hollywood Jimmy Neilson, director de banda i instructor d'instruments de la Universitat d'Oklahoma City, un destacat artista de trompeta i corneta. Renold Schilke, un dels artistes més hàbils d'Amèrica, primera trompeta de l'Orquestra Simfònica de Chicago. Otto Kurt Schmeisser, anteriorment amb les Orquestres Simfòniques de Boston i Detroit, més tard un professor d'èxit a Detroit. Charlie Spivak, qualificat com a "millor" per tothom qui ho sap, ara dirigeix la seva pròpia i excel·lent combinació. Charlie Teagarden, solista i germà del líder de la banda Jack Teagarden
Les aportacions del comitè es van tenir en compte durant el procés de disseny de la trompeta del Comitè.
La trompa es va adoptar àmpliament en la música jazz a causa del seu so càlid i ric i la seva entonació flexible. Té un so únic que s'ha descrit com a "fosc i fumat".
Miles Davis va tocar comitès fets a mida al llarg de la seva carrera. Altres jugadors destacats inclouen Dizzy Gillespie, Clark Terry, Chet Baker, Lee Morgan, Maynard Ferguson, Art Farmer, Wallace Roney i Chris Botti.
Quan Leblanc va comprar els drets de la marca Martin el 1971, els dissenys del Committee es van deixar de fabricar i el nom es va donar a trompetes d'un disseny diferent produïdes a les instal·lacions de Leblanc's Holton a Elkhorn, Wisconsin. Aquestes botzines es van produir fins al 2007, quan Conn-Selmer, que havia comprat Leblanc el 2004, va abandonar la marca Martin.
Saxòfon miniatura|Tex Beneke amb un saxòfon tenor artesanal Martin (1947) El 1936 es va introduir un nou model de saxòfon Martin anomenat Handcraft Committee, que va substituir el model Handcraft Imperial. Aquesta sèrie, sovint anomenada avui dia "Comitè I", té gravats art déco que representen un horitzó urbà amb reflectors que escombren el cel mentre un avió vola. Informalment s'anomenen "Martin skyline" i "Martin searchlight".
El 1939, Martin va introduir un nou disseny anomenat Handcraft Committee II, amb una campana més gran i un so més greu, de vegades anomenat "Lleó i Corona" pel nou disseny de gravat. El nom "Handcraft" encara estava gravat, però no "Committee"; "Comm. II" estava estampat a la part posterior del tub de la carrosseria.
El 1945, Martin va introduir un nou model que va guanyar-se el favor dels intèrprets de R&B i rock & roll per les seves propietats sonores dinàmiques. El nom "Handcraft" es va eliminar i les trompes es van marcar com a " The Martin (tipus de saxòfon); el nom "Committee" es va gravar en alguns exemplars a partir de finals de la dècada de 1950. Altres variacions en el gravat inclouen les inicials "RMC" en les banyes produïdes entre 1961 i 1964. Avui dia de vegades s'anomena "Comitè III" per desambiguar-lo d'altres saxòfons Martin.
La producció del model "Committee III" va continuar fins a finals de la dècada de 1960, quan Wurlitzer va deixar de produir saxòfons a la fàbrica Martin i va començar a utilitzar "The Martin" com a nom per als instruments model d'estudiant fabricats per Malerne. Després de l'adquisició dels drets de la marca Martin per part de Leblanc el 1971, el nom es va aplicar als saxòfons Yanagisawa importats per Leblanc. Ni els instruments de Malerne ni els de Yanagisawa amb la marca "The Martin" estan relacionats amb el disseny del Comitè III que els va precedir.
Trombó