El satèl·lit Solar Maximum Mission (o SolarMax) va ser dissenyat per investigar fenòmens solars, particularment les erupcions solars. Va ser llançat el 14 de febrer de 1980. El SMM va ser el primer satèl·lit basat en la plataforma [ultimission Modular Spacecraft fabricada per Fairchild Industries, una plataforma que posteriorment es va utilitzar per al Landsat 4 i el Landsat 5, així com per a l'Upper Atmosphere Research Satellite.

Després d'una fallada en el control d'orientació el novembre de 1980, es va posar en mode d'espera fins a l'abril de 1984, quan va ser reparat per una missió de la llançadora espacial.

La missió Solar Maximum va acabar el 2 de desembre de 1989, quan la nau espacial va reentrar a l'atmosfera i es va cremar sobre l'oceà Índic.

Instruments + Experiments a bord de la Missió Solar Maximum Nom Objectiu Investigador principal Coronàgraf/Polarímetre: 446,5–658,3 nm, 1,5-6 radis solars quadrats fov, 6,4 segons d'arc de resolució. Corona solar, protuberàncies i erupcions House, Lewis L., Observatori d'Altitud Espectròmetre i polarímetre ultraviolat 175,0–360,0 nm, resolució sp. de 0,004 nm UV solar, atmosfera de la Terra Tandberg-Hanssen, Einar A., NASA Marshall Space Flight Center Policromador de raigs X tous: imatge raster, espectrometria de cristalls en parts de 0,14–2,25 nm Erupcions solars, regions solars actives Acton, Loren W., Lockheed Palo Alto, Culhane, University College de Londres, Leonard, Gabriel, Alan-Henri, Rutherford Appleton Laboratory Espectròmetre d'imatges de raigs X durs: fov 6,4 arcmin, 8 o 32 arcsec res, 3,5–30 keV Regions i erupcions solars actives de Jager, Cornelis, Universitat d'UtrechtEspectròmetre de ràfegues de raigs X durs: CsI(Na), 15 canals d'energia que cobreixen 20–260 keV Erupcions solars i regions actives Frost, Kenneth J., NASA Goddard Space Flight Center Espectròmetre de raigs gamma: NaI(T1), 0,01-100 MeV en 476 canals, 16,4 s per espectre raigs gamma solars Chupp, Edward L, Universitat de New Hampshire Monitor d'irradiància del radiòmetre de cavitat activa: flux solar de 0,001-1000 micròmetres irradiància solar Willson, Richard C, NASA Jet Propulsion Laboratory

Fallada i reparació miniatura|L'astronauta George Nelson intenta capturar el satèl·lit Solar Maximum Mission durant la missió STS-41-C. El coronògraf/polarímetre de llum blanca (C/P) va prendre imatges coronals durant uns sis mesos des del març de 1980 abans de patir una fallada electrònica al setembre que en va impedir el funcionament.

El novembre de 1980, el segon de quatre fusibles del sistema de control d'orientació de la SMM va fallar, fent que depengués dels seus magnetopars per mantenir l'orientació. En aquest mode, només tres dels set instruments a bord eren utilitzables, ja que els altres requerien que el satèl·lit estigués apuntat amb precisió cap al Sol. L'ús dels sistemes de parell de torsió magnètic va impedir que el satèl·lit s'utilitzés en una posició estable i va provocar que es «balancés» al voltant de la seva orientació nominal apuntada al Sol. La SMM es va deixar en mode d'espera durant 3 anys.

La SMM, el primer satèl·lit no tripulat en òrbita reparat a l'espai, va destacar pel fet que la seva vida útil, en comparació amb naus espacials similars, es va incrementar significativament per la intervenció directa d'una missió espacial tripulada. Durant la missió STS-41-C de l'abril de 1984, el transbordador espacial Challenger es va trobar amb la SMM, i els astronautes James van Hoften i George Nelson van intentar utilitzar la unitat de maniobra tripulada (MMU) per capturar el satèl·lit i portar-lo a la bodega de càrrega del transbordador per a la seva reparació i manteniment. El pla consistia a utilitzar la unitat de maniobra pilotada per un astronauta per enganxar el satèl·lit amb el dispositiu d'acoblament de clavilla (TPAD) muntat entre els controls manuals de la unitat, anul·lar la seva velocitat de rotació i permetre que el transbordador el portés al magatzem de càrrega per a la seva estiba. Tres intents d'enganxar el satèl·lit utilitzant el TPAD van fallar. Les mordasses del TPAD no van poder bloquejar la Solar Max a causa d'una volandera o protector d'obstrucció al satèl·lit que no s'havia inclòs als seus plànols.

Això va portar a un pla improvisat que gairebé va acabar amb la missió del satèl·lit. La improvisació consistia que l'astronauta utilitzés les mans per agafar-se a un panell solar i anul·lar la rotació amb un impuls gràcies als propulsors de la unitat de maniobra. En canvi, aquest intent va induir velocitats de rotació més altes i en múltiples eixos; el satèl·lit girava fora de control i perdia ràpidament la vida de la bateria. Els enginyers del Centre de Control d'Operacions de la SMM van apagar tots els subsistemes no essencials del satèl·lit i, amb una mica de sort, van poder recuperar el satèl·lit minuts abans de la fallada total. Els enginyers de suport a terra van estabilitzar llavors el satèl·lit i van anul·lar les seves velocitats de rotació per a la seva captura amb el braç robòtic del transbordador. Això va resultar ser un pla molt millor. El satèl·lit s'havia equipat amb un dels dispositius d'agafada del braç per tal que el braç robòtic pogués capturar-lo i maniobrar-lo cap al magatzem de càrrega del transbordador per a les reparacions.

Durant la missió, es va substituir tot el mòdul del sistema de control d'orientació de la SMM i el mòdul electrònic de l'instrument coronògraf/polarímetre, i es va instal·lar una coberta de gas sobre el policromador de raigs X. Fer el treball de reparació amb èxit va afegir cinc anys més a la vida útil del satèl·lit. La missió va ser representada en la pel·lícula IMAX de 1985 The Dream Is Alive.

Descobriment de cometes Es van descobrir 10 cometes en imatges de l'SMM, tots els quals són membres del grup de cometes rasants solars de Kreutz. Robert M. MacQueen va estimar que els cometes vistos per l'SMM tenien nuclis de no més de de radi.

Designació Alternatiu Data Observació Descobridor Ref C/1987 T2 (SMM-1) - 1987-Oct-05 O. C. St. Cyr C/1987 U4 (SMM-2) - 1987-Oct-17 O. C. St. Cyr C/1988 M1 (SMM-3) 1988l 1988-Jun-27 O. C. St. Cyr C/1988 Q1 (SMM-4) 1988m 1988-Aug-21 D. KobeC. Waugh C/1988 T1 (SMM-5) 1988n 1988-Oct-11 O.C. St. Cyr C/1988 U1 (SMM-7) 1988q 1988-Oct-24 A. L. Stanger C/1988 W1 (SMM-6) 1988p 1988-Nov-18 O.C. St. Cyr C/1989 L1 (SMM-8) 1989m 1989-Jun-02 O.C. St. CyrD. L. Kobe C/1989 N3 (SMM-9) 1989q 1989-Jul-08 O.C. St. Cyr C/1989 S1 (SMM-10) 1989x 1989-Sep-28 O.C. St. Cyr

Descobriment esquerra|miniatura|Un fenomen transitori coronal vist per la SMM el 5 de maig de 1980. De manera destacada, el paquet d'instruments ACRIM de la SMM va demostrar que, contràriament a les expectatives, el Sol és en realitat més brillant durant el màxim del cicle de taques solars (quan apareix el nombre més gran de 'taques solars' fosques). Això es deu al fet que les taques solars estan envoltades de característiques brillants anomenades fàcules, que compensen amb escreix l'efecte d'enfosquiment de la taca solar.

Els principals descobriments científics de la SMM es presenten en diversos articles de revisió en una monografia.

Final de la missió L'òrbita de la SMM es va anar deteriorant lentament a causa de la resistència atmosfèrica, que la va portar cap a regions més denses. Es va informar que la tempesta geomagnètica de març de 1989 va fer que la SMM caigués mig quilòmetre a l'inici de la tempesta i 5 quilòmetres al llarg de tot el període. El satèl·lit va perdre finalment el control d'orientació el 17 de novembre de 1989, i la reentrada i destrucció per combustió van tenir lloc el 2 de desembre de 1989 sobre l'oceà Índic.

Referències

Enllaços externs

HEASARC , SMM

Categoria:Astronomia Categoria:Satèl·lits artificials