Els disturbis de Casablanca de 1981 van ser uns disturbis que van tenir lloc a la ciutat marroquina de Casablanca el juny de 1981 com a resultat de tensions socials i econòmiques internes durant els «anys de plom» del Marroc i van marcar la història contemporània del país.

Antecedents Al juny de 1981 diversos subsidis per a necessitats bàsiques van experimentar una caiguda molt significativa com a part del programa d’ ajust estructural desitjat pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. L'efecte d'aquest descens es va veure agreujat per una sequera persistent (el país va sofrir la seva primera ona de sequera de 1980 a 1984) i una inflació molt alta (de l'ordre de 12,5% en 1981)..

Crida a una vaga general Per a protestar contra aquesta reducció dels subsidis, els sindicats UMT i CDT van llançar una vaga general que va degenerar en manifestacions i disturbis a Oujda, Berkane i Nador entre el 28 i el 31 de maig, però especialment en Casablanca els dies 20 i 21 de juny de 1981. Les marxes de protesta tenien com a objectiu denunciar les retallades en els subsidis i el sobtat augment dels preus d'un 14 a un 77% per a aliments com el blat, l'oli, la mantega i la farina. A causa d'aquesta pujada dels preus d'aliments bàsics, les protestes sovint es denominen com les «revoltes del pa».

Els disturbis de juny de 1981 Enfront de la feroç oposició dels sindicats marroquins i els partits polítics de l'oposició (inclòs el USFP), el govern es va desdir i va cancel·lar el 50% d'alguns augments. Els sindicats CDT i UMT van demanar la cancel·lació de tots els augments que afectessin les necessitats bàsiques i el CDT va fixar un termini de set dies abans de llançar una vaga general. La tensió va persistir i les vagues dels dies 18 i 20 de juny es van convertir en disturbis.

És en aquest context quan l'exèrcit va prendre la ciutat, els tancs van sortir al carrer i els helicòpters van sobrevolar la ciutat. Es va proclamar oficialment l'estat de setge i la resposta governamental es va caracteritzar per la tortura dels manifestants i la munició real.

Van esclatar disturbis en la majoria dels barris de classe treballadora de Casablanca. Nombrosos establiments i institucions van ser objectiu dels esvalotadors (sucursals bancàries, botigues d'aliments, automòbils de luxe, comissaries i vehicles de policia, autobusos i locals de les forces auxiliars).

Víctimes de disturbis Segons les recerques de la Instància Equitat i Reconciliació (IER), el nombre de morts reconeguts producte de la repressió dels disturbis a Casablanca ascendeix a 114, mentre que la Unió Socialista de Forces Populars va afirmar poc després dels disturbis que el nombre de morts hauria arribat a 637. El Partit del Progrés i el Socialisme va afirmar que van ser 800 els morts. Els periòdics estrangers van reportar de 600 a 1000 víctimes mortals i 5000 detencions. Hi ha famílies que afirmen no haver trobat les restes dels seus éssers estimats. El 9 i el 10 de desembre de 2005, la IER va procedir a l'exhumació de cadàvers a fosses comunes.

Vegeu també Anys de plom al Marroc Revolta del Rif (1958-1959) Afer Ben Barka Associació Marroquina dels Drets Humans

Referències

Categoria:Esdeveniments del 1984 Categoria:Segle XX al Marroc Categoria:Drets humans al Marroc Categoria:Casablanca