Sulis

miniatura|Cap de bronze daurat de l'estàtua de culte de Sulis Minerva del Temple de Bath, trobada a Stall Street el 1727 i ara exposada a les Banys Romans. En el politeisme celta localitzat practicat a la Gran Bretanya, Sulis era una deïtat venerada a la font termal de Bath. Va ser venerada pels romanobritànics com a Sulis Minerva, els objectes votius i les tauletes de plom inscrites de la qual suggereixen que va ser concebuda tant com una deessa mare nutritiva i vivificant com un agent eficaç de les malediccions invocades pels seus devots.Joyce Reynolds and Terence Volk, "Review: Gifts, Curses, Cult and Society at Bath", reviewing The Temple of Sulis Minerva at Bath: vol. 2 The Finds from the Sacred Spring, in Britannia 21 (1990: 379–391).

Etimologia El significat exacte del nom Sulis ha estat objecte de debat, però un consens emergent entre els lingüistes considera que el nom és un cognat de l'irlandès antic ("ull, vista").

També s'ha proposat una arrel comuna del protocèltic *, relacionada amb diverses paraules indoeuropees per a "sol" (cf. grec homèric , sànscrit , de *suh2lio-), tot i que els termes en britònic per a "sol" (bretó antic , gal·lès antic ) presenten un diftong que és meitat absent a Sulis i no estan atestats com a forma femenina o amb la flexió en -i-. Pierre-Yves Lambert defensa una forma protocèltica *, composta pel prefix ("bo") afegit al tema verbal cèltic * ("veure").

El nom personal del gal·lès medieval Sulgen (< Sulien; "nascut de Sulis") i el nom personal bretó Sul, portat per un sant local, també hi estan relacionats.

Sul o Sulis S'utilitzen totes dues formes, Sul i Sulis. Els erudits moderns prefereixen Sulis, però Sul és la lectura tradicional, i també és la representació comuna en diversos llocs web no especialitzats però de gran difusió, com ara el lloc web oficial de la ciutat de Bath.

Sul va ser la representació estàndard fins a la descoberta, el 1979, d'una tauleta de maledicció de plom de la font sagrada d'Aquae Sulis que contenia la frase "dea Sulis", la qual és el primer i únic exemple que conserva el nom de la deïtat en cas nominatiu. Els estudiosos van concloure que les lectures o suposicions anteriors del nom com a "Sul" (basades en la creença que "Sulis" era una forma de genitiu) eren incorrectes, i que la forma completa i correcta del nom és Sulis. Així i tot, la descoberta de 1979 no va posar fi al debat. La troballa de la tauleta de plom va ser única i, per tant, és una mostra massa petita per treure'n una conclusió definitiva; a més, si acceptem que el nom és cognat de l'irlandès antic súil ("ull, vista"), la forma Sul semblaria més propera a la seva paraula d'origen que no pas Sulis.

Un argument independent a favor de la forma Sulis és que el nom és britònic, i cap paraula britònica coneguda acabava en -l. Tanmateix, això tampoc no és definitiu, ja que el vocabulari conegut de l'època en qüestió és escàs. Un resum estàndard dels canvis fonètics del protocèltic al britònic tardà llista explícitament /l/ com una possible consonant en posició final de paraula, sense mostrar cap regla que elimini o modifiqui la -l final. En aquesta taula, seqüències com -VlV- i -ll- donen en britònic tardà -l-, que continua com a /l/ en gal·lès, còrnic i bretó, la qual cosa indica que les líquides, inclosa la l, formaven part plenament del sistema consonàntic i podien aparèixer als extrems de les paraules. El gal·lès modern té nombroses paraules heretades i toponímia que acaba en l escrita, com ysgol ("escola"), que fonològicament acaba en /l/ en molts dialectes. El còrnic i el bretó conserven de la mateixa manera lexemes natius amb l escrita final, de manera que una afirmació categòrica que "cap paraula britònica acaba en -l" no es correspon amb l'evidència comparativa de la branca britònica en el seu conjunt. El període durant el qual es va utilitzar el nom és prou llarg com perquè hagin existit totes dues formes.

Culte a Bath

Sulis era la deessa local de les fonts termals que encara alimenten els banys termals de Bath, les quals els romans anomenaven Aquae Sulis ("les aigües de Sulis").La introducció estàndard a l'arqueologia i la reconstrucció arquitectònica del santuari, amb el seu temple clàssic elevat sobre un podi al centre, i les termes monumentals, amb la font sagrada entre elles, és Barry Cunliffe, ed. Roman Bath (Oxford University Press) 1969. Probablement, Sulis era venerada com una divinitat curativa, les fonts d'aigua calenta sagrades de la qual podien curar patiments i malalties físiques o espirituals. Segons la investigadora Miranda Green, el culte a Sulis a Bath va estar actiu fins a meitat del segle IV dC. El seu nom apareix principalment en inscripcions descobertes a la seva extensa àrea del temple a Bath, amb un únic cas fora de Gran Bretanya a Alzey, Alemanya., Alzey (Altiaia, Roman Province of Germania Superior): Dea(e) Sul(i) / Attonius / Lucanu[s]

miniatura|Vista aèria del Gran Bany dels Banys Romans a Bath

Al temple romà de Bath, diversos afegits antics a la zona de l'altar suggereixen que el sacrifici era una part fonamental del culte a la deessa. L'àrea oberta que envoltava l'altar podria haver-se utilitzat per a processons i ofrenes públiques de carns i líquids. La majoria de les troballes a la font consisteixen en monedes i tauletes de maledicció (vegeu la secció següent "Tauletes inscrites"), havent-se trobat més de 12.500 monedes romanes i 18 monedes cèltiques al dipòsit. A més, també s'hi han recuperat objectes que probablement eren ofrenes privades, com ara joies, pedres precioses, plats, bols, articles militars, així com objectes de fusta i de cuir.

Els recipients de peltre trobats al dipòsit de la font han portat alguns estudiosos a concloure que el contacte físic amb l'aigua podria haver estat important per a la transferència de les propietats curatives, utilitzant-se aquests recipients per abocar l'aigua sobre els cossos dels visitants.

Segons les evidències de les inscripcions funeràries descobertes al lloc, sembla que entre els visitants de les fonts sagrades hi podia haver soldats retirats, soldats que actuaven com a turistes i/or soldats que buscaven alivi per a alguna ferida o malaltia. Per tal de poder pagar les inscripcions, aquells que van registrar la seva visita amb altars o làpides probablement haurien estat d'un estatus social més elevat.

El Temple de Sulis Minerva era conegut per cremar carbó al foc de l'altar en lloc de fusta. Aquest carbó hauria estat portat per esclaus, els quals també haurien ajudat en la neteja i el servei per als àpats del culte.

L'estàtua de culte de bronze daurat de Sulis Minerva "sembla haver estat danyada deliberadament" en algun moment de l'Antiguitat tardana, potser per saquejadors bàrbars, zelotes cristians o alguna altra força.

Tauletes inscrites

S'han trobat prop de 130 tauletes de maledicció, la majoria dirigides a Sulis, a la font sagrada dels banys romans de Bath. Generalment, el text de les tauletes ofertes a Sulis està relacionat amb robatoris; per exemple, de petites quantitats de diners o de roba de la casa de banys. És evident, per l'estil localitzat de llatí ("Llatí britànic") utilitzat, que una alta proporció de les tauletes procedia de la població nativa. Amb un llenguatge formal i sovint legalista, les tauletes apel·len a la deessa Sulis perquè castigui els autors coneguts o desconeguts del delicte fins que es facin les reparacions. Normalment, es demana a Sulis que perjudiqui el benestar físic i mental del perpetrador, mitjançant la denegació del son, fent que les funcions corporals normals s'aturin, o fins i tot mitjançant la mort. Aquestes afliccions només han de cessar quan la propietat sigui retornada al propietari o disposada com el propietari desitgi, sovint sent dedicada a la deessa.Cf. , Un missatge trobat en una tauleta del temple de Bath (una vegada desxifrat) diu: "Docimedis ha perdut dos guants i demana que el lladre responsable perdi el seny i els ulls al temple de la deessa".

miniatura|esquerra|Epitafi en llatí de Gai Calpurni, un sacerdot de Sulis a Bath, que va morir als 75 anys i va ser commemorat per la seva dona, una lliberta{ = RIB 155.

Les tauletes s'escrivien sovint en codi, mitjançant lletres o paraules escrites al revés; l'ordre de les paraules es podia invertir i les línies es podien escriure en direccions alternes, d'esquerra a dreta i després de dreta a esquerra (Bustrofedon). Mentre que la majoria de textos de la Britànnia romana estan en llatí, dos escrits trobats aquí, realitzats sobre làmines de peltre, estan en una llengua desconeguda que podria ser britònic. Si fos així, serien els únics exemples d'escriptura en aquesta llengua que s'hagin trobat mai.

L'única tauleta datada de la col·lecció és la tauleta de Bath 94, tot i que no s'hi indica l'any juntament amb el dia i el mes. Tanmateix, això es pot deduir per comparació amb la cal·ligrafia utilitzada en altres tauletes, que va des de la "cursiva romana antiga" dels segles II i III dC fins a la "cursiva romana nova" del segle IV dC . Tal com va defensar Tomlin en la seva publicació del 2020, això demostra la popularitat de les inscripcions i, per tant, la probable creença en la seva eficàcia, durant almenys dos segles.

Sincretisme amb Minerva A Bath, el temple romà estava dedicat a Sulis Minerva com a deïtat principal del balneari del temple. És probable que la devoció a Sulis ja existís a Bath abans de la presència romana a la zona, per part de la tribu cèltica local dels dobunnes, els quals podrien haver creat que Sulis tenia poders curatius. La presència de Sulis en l'època preromana també s'ha suggerit a partir del descobriment de divuit monedes cèltiques de l'edat del ferro als nivells més inferiors del jaciment, tal com va documentar Barry Cunliffe el 1988. Aquesta és una de les raons per les quals Sulis s'anomena en primer lloc en la forma sincrètica Sulis Minerva. Mitjançant el sincretisme romà amb Minerva, els mitògrafs posteriors han deduït que Sulis també era una deessa de la saviesa i de les decisions.

Dels 17 altars i bases dedicatòries trobats al temple romà de Bath, 9 invoquen Sulis Minerva mitjançant el seu nom simple o doble. En particular, hi ha dos altars trobats als jaciments de Cross Bath (RIB 146) i Hot Bath (RIB 150) respectivament, els quals esmenten 'Sulis Minerva' de forma completa. L'altar trobat a Hot Bath diu: "A la deessa Sulis Minerva, Sulinus, fill de Maturus, va complir el seu vot de bon grat i de manera merescuda" (RIB 150).

miniatura|Altar de Hot Bath, on es llegeix "A la deessa Sulis Minerva, Sulinus, fill de Maturus, va complir el seu vot de bon grat i de manera merescuda."

Sulis no va ser l'única divinitat que va presentar sincretisme amb Minerva. El nom de Senuna apareix en plaques votives que porten la imatge de Minerva, mentre que Brigàntia també comparteix molts trets associats a Minerva. La identificació de múltiples déus cèltics amb el mateix déu romà no és inusual (tant Mart com Mercuri es van emparellar amb una multiplicitat de noms cèltics). Per altra banda, les deesses cèltiques tendien a resistir-se al sincretisme; Sulis Minerva és una de les poques parelles atestades d'una deessa cèltica amb la seva contrapart romana.

Les dedicatòries a "Minerva" són comunes tant a la Gran Bretanya com a l'Europa continental, la major part de les vegades sense cap epítet o interpretació cèltica (cf. Belisama com a única excepció).

Deessa solar