miniatura |La llibertat guiant el poble d'Eugène Delacroix
Una revolució és una transformació profunda i ràpida de l'estructura social, econòmica i política d'una societat, que alguns cops comporta l'ús de la violència, però no necessàriament.Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Col·lecció Minimanual, núm. 14. . Plana 56.
Una revolució pot ser un canvi radical en les idees, en l'organització política, en el govern o la constitució d'un Estat o d'una altra organització humana. També s'anomena revolució l'alçament disposat a realitzar canvis per capgirar un sistema polític.
Els canvis revolucionaris, a més a més de ser radicals i d'aportar conseqüències transcendentals, han de percebre's com a ruptura sobtada de l'ordre establert. Si no és així, s'hauria de parlar millor d'una evolució, d'una transició o d'una crisi. Si el que hi falta és el caràcter transcendental, s'hauria de parlar més aviat d'una revolta. miniatura|El Corpus de Sang fou un avalot ocorregut a Sant Andreu de Palomar el 7 de juny de 1640, que esdevingué l'inici de la Guerra dels Segadors (1640-1659). Pintura d'Antoni Estruch, 1907. Les revolucions són conseqüència de processos històrics i de construccions col·lectives. Perquè una revolució sigui possible cal que hi hagi una nova unió d'interessos enfrontada a uns altres interessos. Una revolució és, normalment, obra de grans masses i es produeix quan una majoria de la societat, o una minoria molt nombrosa i representativa, arriba a la convicció que l'statu quo és injust, il·legítim i insuportable, fins al punt que resulta imprescindible d'enfrontar-s'hi radicalment amb voluntat de destruir-lo per a bastir quelcom de nou, malgrat les incerteses que això obre.
La revolució es pot considerar com una fase en l'evolució de les nacions que genera canvis profunds o estructurals en la societat. La revolució s'encén sovint en regions on hi ha altes taxes de creixement de la població, que són causa de desigualtat d'ingressos i privacions. Generalment les revolucions són fruit de la inestabilitat i dels factors econòmics, socials, demogràfics, ètnics i religiosos existents en una societat. Les revolucions estan fortament lligades a les necessitats dels éssers humans per tal d'aconseguir satisfer-les, a la resolució dels problemes socials i a l'adaptació als contextos canviants i les amenaces.
Origen i significat del mot La paraula "revolució" prové del llatí tardà *revolutio", i significa revolució o retorn (del temps), cicle de retorn, i també posteriorment (s.XV) revolució com a moviment astronòmic. Deriva també del llatí "revolvere", que vol dir fer rodar o rodolar (alguna cosa) cap enrere o fer un moviment circular cap enrere o retorn a començar de nou un cicle. A Anglaterra, va ser el 1680, durant la Revoluvió Gloriosa (1688), quan es va utilitzar el terme en el seu sentit i significat més actual, és a dir, aplicant-lo a un moviment polític que provoca o intenta un canvi sobtat i profund en l'estructura política i social d'un estat. miniatura|La revolta de les Germanies fou una rebel·lió armada al Regne de València i a les Illes Balears durant el regnat de Carles I. La revolta tingué com a conseqüències l'acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l'oligarquia nobiliària valenciana, i la reducció dels drets del poble valencià. Pintura "Paz de las Germanías", autor:Marcelino Unceta y López (1836–1905) En l'accepció actual, el terme revolució és una aportació catalana a la terminologia política universal: s'encunyà en català en el , tot responent a una metàfora en què es compara un canvi profund i sobtat amb les revolucions dels astres. El primer ús del terme es documenta en català el 1473 en referència a la guerra civil entre la Generalitat i Joan II; posteriorment s'aplica, coetàniament, a les Germanies, per exemple. Potser és d'ací que el terme, en la nova accepció, passà a l'italià (historiografia italiana del segle XVII), i d'ací arreu.Colón Domènech, Germà. "La revolució catalana". Els Marges, 83 (tardor 2007), p. 107-110.https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/142650
Encara que la idea de revolució en el seu inici era una noció aristotèlica de canvis cíclics en les formes de govern, l'accepció principal del mot en el present implica una ruptura amb qualsevol patró anterior. Una revolució és un desafiament enfrontat a l'ordre polític establert i la instauració d'un nou ordre diferent de l'anterior. Les grans revolucions, en la història europea, van transformar no només el sistema de govern, sinó també el sistema econòmic i en molts casos l'estructura social i els valors culturals.
Causes miniatura|Emiliano Zapata, conegut com el Cabdill del Sud, o l'Àtila del Sud, fou un dirigent revolucionari mexicà que va participar en la Revolució mexicana com a comandant de l'Exèrcit Llibertador del Sud.|267x267px No existeix encara una teoria unificada de la revolució que pugui precisar exactament les causes d'una manera general. L'historiador Eberhard Weis identifica cinc factors importants com els requisits que aboquen a l'aparició d'una revolució en els països desenvolupats:
una recessió sobtada o un desastre natural després d'un període perllongat de prosperitat econòmica amb expectatives de futur una opinió pública que qüestiona el poder de les institucions existents la solidaritat de diferents grups socials insatisfets envers l'estat de les coses existent que s'uneixen temporalment per enderrocar el vell ordre una ideologia que s'escampa i arrela en la societat la debilitat, desunió i ineficiència de l'EstatDe: Eberhard Weis, L'avenç de la burgesia. 1776–1847 . Propylaea Història d'Europa , vol. 4, Berlín 1978, pàg. 96 i següents.
Teories de la revolució i tipologies Crane Brinton (1938) proposa diferenciar el cop d'estat que produeix la substitució d'una elit per una altra de la revolució massiva que genera un canvi social, polític i econòmic. Blanksten (1962) també distingeix entre cop d'estat i revolució, sovint amb conseqüències per a l'estructura social d'una nació.
Harold D. Lasswell i Abraham Kaplan (1950) filen prim en la classificació de la revolució i anoten tres tipologies: revolucions de palau, revolucions polítiques i revolucions socials. En cas similar a les revolucions de palau hi ha el "caudillismo" (forma de cop d'estat a l'Amèrica Llatina). Totes aquestes formes de revolució generen un canvi iniciat pels insurgents que triomfen que pot seguir amb transformacions polítiques i socials.
James N. Rosenau (1964) proposa tres categories de guerres internes:
guerres de personal: on l'objectiu és ocupar els càrrecs de l'estructura de l'autoritat política, molt semblant a la revolució de palau; guerres d'autoritat: on els insurgents competeixen per ocupar càrrecs en l'estructura política i proposen alhora una nova constitució o configuració de l'estructura política, com les lluites per canviar dictadures per democràcies. guerres estructurals: quan els insurgents volen introduir canvis socials i econòmics a la societat, en les quals s'hi barregen elements de les guerres de personal i de les d'autoritat.
Samuel P. Huntington (1962) suggereix una classificació en quatre categories: revolució de masses, cop revolucionari, cop reformista i revolució palatina. Els conceptes de revolució de masses i revolució palatina són molt semblants a les guerres estructurals i de personal que proposa Rosenau, mentre que els cops revolucionaris i reformistes es podrien afegir a la categoria de guerres d'autoritat. miniatura|259x259px|Sigmund Neumann (1904-1962) fou un politòleg, acadèmic, sociòleg humanitari, professor de ciències polítiques i membre de la Hochschule für Politik de Berlín a Alemanya (1930–1933) Johnson Chalmers (1964) anomena sis tipologies.
La jacquerie és un aixecament camperol sobtat, espontani i massiu, induit habitualment per les autoritats tradicionals, l'Església o el rei, per canviar i purgar les elits locals o nacionals. La rebel·lió mil·lenarista, semblant a la jacquerie, però amb afany d'estendre un somni o una utopia revelada per inspiració divina, posant com a exemple la revolució de Florència (1494-1497), liderada per Savonarola. La rebel·lió anarquitzant suposa una reacció nostàlgica al canvi progressista, idealitzant l'antic ordre, com ara la rebel·lió de la Vendée (1793–1796), que fou un seguit d'insurreccions contrarevolucionàries que es produïren durant la Revolució Francesa. La revolució comunista jacobina és, abonant i citant Sigmund Neumann: «un canvi radical i profund en l'organització política, l'estructura social, el control de la propietat econòmica i el mite predominant de l'ordre social, la qual cosa indica una ruptura important en la continuïtat del desenvolupament» L'objectiu és l'edificació d'un nou ordre més eficient sobre les restes de l'antiga estructura basada en els privilegis, el nepotisme i la corrupció. El cop d'estat conspiratiu és el constructe planificat d'una elit reduïda d'una ideologia oligàrquica i només és revolucionari si acaba en un moviment de masses i genera canvi social, com ho fou la revolució de Fidel Castro a Cuba entre el 1953 i el 1959. La insurrecció de masses militaritzada és una guerra revolucionària de masses, planificada i dirigida per una elit compromesa. Guerra de guerrilles, amb objectius de canvis polítics, socials o nacionals on els rebels depenen directament i inicialment del suport popular, com la insurrecció al Vietnam (1965–1973), la Guerra d'Algèria (1954–1962), la resistència afganesa (1979–1989).
Tipologies miniatura|La Revolució Francesa (1789-1799) es considera el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat. Execució a la guillotina de Lluí XVI. Gravat anònim. Els historiadors han identificat diversos tipus de revolucions. Tenint en compte els seus objectius, una revolució pot ser política, quan només es pretén un canvi o transformació d'un règim polític, com la Revolució Francesa (1789) o la Revolució dels Clavells (1974); social, quan es proposa revertir o millorar la situació de les classes desafavorides, com la Revolució d'Octubre (1917); nacional quan una nació dominada o ocupada vol aconseguir la independència d'una força estrangera o persegueix la unificació dels seus territoris històrics o culturals, com el Moviment d'independència de l'Índia o la Revolució nacional indonèsia (1945-49). Hom parla de revolució econòmica quan en una societat s'esdeven grans canvis en el sistema de producció i consum dels béns i en la vida i les feines de les persones, com ho foren la Revolució neolítica (8000-7000 aC), la Revolució científica (1543) o la Revolució industrial (1791).
Teòrics de la revolució Vilfredo Pareto proposa la revolució com una forma especial de substitució de l'elit. Max Weber afirma que als inicis del capitalisme es requeria un canvi radical de mentalitat, religiosa i no econòmica, com el protestantisme. Eugen Rosenstock-Huessy apunta les revolucions europees com una successió de revolucions estamentals, des de la "revolució papal" contra l'imperi medieval fins a la "revolució proletària". Pitirim Sorokin abona les tesis sociològiques a propòsit de les tipologies. Crane Brinton proposa una teoria sociohistòrica per definir-ne les tipologies. Ralf Dahrendorf proposa la revolució com a canvi social, radical i ràpid, causat per conflictes socials intensos o violents.
Revolucionaris i argumentació teòrica Karl Marx. Una societat on una forma de propietat dels mitjans de producció permeti la subjugació del treball humà, inevitablement acabarà en revolució o col·lapse. Cal però fer distinció entre les "revolucions de les forces productives" i les "revolucions en les relacions de producció".