El cuirassat Dunkerque va ser la primera unitat d'una classe de cuirassats francesos encarregats a finals de la dècada de 1930, la classe Dunkerque. La seva principal característica era que estava molt per sota dels límits establerts pel Tractat de Washington de 1922, pel que fa al desplaçament i al calibre de l'artilleria principal dels cuirassats.
Notable per la disposició dels seus canons principals de 330 mm en dues torretes quàdruples a proa, la seva velocitat d'aproximadament 30 nusos i la seva silueta amb una gran coberta de proa, va ser dissenyat a principis de la dècada de 1930 en resposta al Panzerschiff (vaixell blindat) alemany de la classe Deutschland, durant el breu període en què es creia que les restriccions d'armament naval portarien a límits draconians de tonatge i calibre. Amb la cursa armamentística naval represa amb renovat vigor, fins i tot abans de la seva posada en servei el 1937, el Dunkerque i el seu vaixell germà, el Strasbourg, es van trobar com els últims cuirassats francesos de menys de 35.000 tones.
Durant l'hivern de 1939-1940, el Dunkerque no va tenir l'oportunitat d'interceptar els "cuirassats de butxaca" alemanys per als quals havia estat dissenyat. A Mers-el-Kébir, el juliol de 1940, va patir greus danys per la Royal Navy, tot i que no s'havia previst que mai hagués d'enfrontar-se als seus vaixells. Quan els alemanys, havent envaït la zona no ocupada, van intentar apoderar-se dels vaixells controlats per les autoritats de Vichy, va ser enfonsat a Toló el 27 de novembre de 1942.
Antecedents i gènesi esquerra|miniatura| Full d'identificació del Dunkerque per la Marina dels Estats Units a l'octubre de 1942. Abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, mentre els superdreadnoughts de la classe Bretagne estaven en construcció, amb cinc torretes bessones de 340 mm, Charles Doyère, cap del Servei de Construcció Naval des del 1911, va dissenyar la classe Normandie per al programa de 1912. La seva característica principal era l'ús de torretes quàdruples de 340 mm. Aquesta solució va ser una primícia mundial. L'estàndard entre els constructors navals britànics era la torreta bessona, adoptada per Alemanya, França i Japó, mentre que la torreta triple va ser una innovació italiana al cuirassat Dante Alighieri, copiada per Rússia i Àustria-Hongria, i posteriorment adoptada pels Estats Units amb la classe Nevada.
Com que el tonatge dels cuirassats francesos estava limitat en aquell moment per la mida de les drassanes disponibles, l'ús de tres torretes quàdruples (una a proa i dues a popa) permetia dos canons més que els cuirassats de la classe Bretagne, amb un pes inferior. Això també va permetre un blindatge millorat, amb un gruix de 340 mm a les seccions davanteres de les tres torretes, mentre que les torretes superposades davantera i posterior de la classe Bretagne només tenien 250 mm de gruix. Abocats el 1913 i botats el 1914, aquests cuirassats mai es van completar, excepte el Béarn, que es va convertir en portaavions a la dècada de 1920.
Els efectes del Tractat de Washington de 1922 El Tractat de Limitació Naval de Washington, signat el 1922, va imposar un tonatge i calibre màxims d'artilleria per a creuers de batalla i cuirassats, així com creuers i portaavions, de les cinc principals potències navals (Estats Units, Gran Bretanya, Japó, França i Itàlia). A la pràctica, va prohibir la construcció de nous cuirassats durant deu anys, en un moment en què es desenvolupava una cursa armamentística naval entre els Estats Units, el Japó i el Regne Unit, amb els plans i la construcció dels cuirassats americans de les classes Maryland i South Dakota, els creuers de batalla britànics de la classe G3, els cuirassats japonesos de les classes Mutsu i Tosa, i els creuers de batalla de la classe Amagi. Tanmateix, va permetre als Estats Units completar tres cuirassats de la classe Maryland, als britànics construir dos cuirassats dins dels límits de tonatge (35.000 tones) i calibre del canó principal (406 mm) del tractat, i als japonesos completar els dos cuirassats de la classe Mutsu. Tots els altres cuirassats en construcció o previstos havien de ser destruïts o abandonats, i França i Itàlia tenien dret, a partir de 1927, a construir dos cuirassats cadascun, per substituir els cuirassats més antics, i encara dins dels límits del tractat.
Alemanya no estava subjecta a les clàusules del Tractat de Washington de 1922, sinó a les del Tractat de Versalles, que li prohibien, pel que fa als cuirassats i creuers, construir vaixells amb un desplaçament superior a 10.000 t, és a dir, un desplaçament inferior al dels creuers blindats de la classe Minotaur, o als pre-dreadnoughts de la classe Schleswig-Holstein, tots datats d'abans de 1910.
Els Estats Units, el Japó i el Regne Unit van exercir els seus drets de construir cuirassats en virtut del Tractat Naval de Washington, però ni França ni Itàlia ho van fer, principalment a causa de dificultats financeres, però també perquè, fins i tot entre els especialistes, la construcció de cuirassats semblava molt qüestionable, atès que els enfrontaments entre cuirassats durant la Primera Guerra Mundial havien tingut un resultat poc concloent, i que les últimes batalles decisives entre vaixells de línia van ser les batalles de Cavite i Santiago de Cuba durant la Guerra Hispano-Americana de 1898, i la batalla de Tsushima el 1905 entre els japonesos i els russos. En canvi, la seguretat de les rutes comercials marítimes havia estat de considerable importància durant la Primera Guerra Mundial, i els creuers hi havien jugat un paper més significatiu que els cuirassats. Els primers anys posteriors al Tractat Naval de Washington van veure la construcció, per part de tots els països signataris, d'un gran nombre dels anomenats creuers de "primera classe", i més tard de creuers "pesats", amb un desplaçament de 10.000 tones. Les marines britànica, francesa i italiana estaven armades amb vuit canons de 203 mm, mentre que les marines dels Estats Units i japonesa estaven armades amb nou o deu canons d'aquest calibre. Es tractava de vaixells ràpids, amb diferents graus de protecció. França i Itàlia, que en van construir set cadascuna, van començar la construcció al voltant de 1925.
A finals de la dècada de 1920, els cuirassats més potents estaven armats amb vuit canons principals en quatre torretes bessones, distribuïdes equitativament entre la proa i la popa. Aquests eren canons de 381 mm (classe Queen Elizabeth o Revenge) o de 406 mm (classe Maryland o Mutsu), dissenyats abans del Tractat Naval de Washington, i tenien una velocitat màxima de 24 nusos (classe Queen Elizabeth) o fins i tot de 26-27 nusos (classe Mutsu). Els dos cuirassats de la classe Nelson destacaven, amb tres torretes triples de 406 mm, totes a proa. Inspirats en els creuers de batalla G3, tenien un tonatge reduït en gairebé un terç, cosa que resultava en un buc més curt, menys hidrodinàmic i amb menys espai per a la maquinària, cosa que portava a una velocitat de només 23 nusos 30 nusos, d'acord amb les idees de Lord Fisher. Considerava la velocitat un mitjà de defensa més important que el blindatge. Es tractava de dos creuers de batalla de la classe Renown, armats amb sis canons de 381 mm, i el , el primer cuirassat ràpid, armat amb vuit canons de 381 mm. miniatura| El HMS , que va entrar en servei el 1927, va inspirar els dissenyadors de cuirassats francesos a la dècada del 1920.
El HMS Hood era aleshores el creuer de batalla més gran i pesant que hi havia a flotació, i el el cuirassat més armat.
Durant la dècada del 1920 Els projectes de cuirassats de 17.500 tones L'Almirallat francès, a finals de la dècada de 1920, sota la influència de les limitacions sobre l'armament naval dictades pel Tractat de Washington, no va intentar desenvolupar un cuirassat que rivalitzés amb els gegants britànics, americans o japonesos, sinó que es va conformar amb modernitzacions dels dreadnoughts (classe Courbet) i superdreadnoughts (classe Bretagne), , que dataven de la Primera Guerra Mundial, modernitzacions que el Tractat de Washington va autoritzar a ser més profundes que per a les marines americana, britànica i japonesa. Però, per contenir una amenaça italiana, exercida sobre les comunicacions entre França i el nord d'Àfrica, pels nous creuers pesants de 10.000 tones, les primeres unitats dels quals, la classe Trento, es posarien en servei el 1928-29, el cap de l'Estat Major de la Marina, el vicealmirall Henri Salaün, va fer estudiar un projecte de vaixells "assassins de creuers" el 1926, definits com a vaixells de línia amb un tonatge igual a la meitat del tonatge màxim que el Tractat de Washington establia per a la construcció de cuirassats, és a dir, 17.500 tones. Per a l'armament principal, es planegen dues torretes quàdruples de 305 mm a proa, combinant el disseny de torreta quàdruple preferit pels enginyers francesos per a la classe Normandie i la configuració totalment proa preferida pels britànics per a la classe Nelson. La protecció ha de ser suficient per suportar projectils de 203 mm, i la velocitat ha d'arribar als 34 o 35 nusos. Aquests vaixells, molt similars en tonatge i armament principal als primers creuers de batalla britànics, el i el , l'eficàcia dels quals contra els creuers blindats alemanys armats amb canons de 210 mm es va demostrar a les batalles de les Illes Malvines i del Dogger Bank, no tenen una protecció suficient per ser utilitzats a la línia de batalla, com es va demostrar a Jutlàndia.
Els creuers de batalla de 37.000 tones El 1927-28, i mentre el vicealmirall Violette era el nou cap de l'Estat Major de la Marina, els estudis es van dirigir cap a vaixells de desplaçament més gran, definits com a "creuers de batalla de 37.000 tones". De fet, es tractava de considerar la construcció de cuirassats de 35.000 tones, un desplaçament "normal" de 37.000 tones, corresponent a un desplaçament "estàndard", tal com es defineix al Tractat de Washington, de 32.000 a 33.000 tones.. Els plànols recuperats mostren vaixells amb una silueta inspirada en els creuers de la classe Suffren, amb dos embuts inclinats, tres torretes principals (dues superposades a proa, una a popa), canons secundaris de 130 mm en torretes quàdruples i artilleria antiaèria que consisteix en muntures individuals de 90 mm, presumiblement el model de 1926 equipat als creuers pesants Colbert i Foch. Les instal•lacions d'aviació estan situades a la part central del vaixell, amb dues catapultes laterals, una grua entre els embuts i un hangar amb capacitat per a quatre hidroavions entre l'embut de proa i el bloc del pont.