La casa Batlló és un edifici modernista situat al passeig de Gràcia, 43 de Barcelona, a l'anomenada Illa de la Discòrdia, declarat bé cultural d'interès nacional i Patrimoni de la Humanitat. Va ser un encàrrec de l'empresari tèxtil Josep Batlló i Casanovas a l'arquitecte Antoni Gaudí, entre 1904 i 1907. En la construcció va col·laborar amb els arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver per a fer la façana, amb els artesans de la forja els germans Badia, els fusters Casas i Bardés, el ceramista Sebastià Ribó i Josep Pelegrí (realitzador dels vitralls). En paraules de l'expert en Gaudí Joan Bassegoda i Nonell:
Història Edifici anterior miniatura|Vista parcial de l'edifici (dreta) abans de la reforma junt amb la casa Amatller, cap al 1904
El 1862, Miquel Martorell i Peña i Joan Bofill i Pintó van adquirir dos solars contigus al passeig de Gràcia al paleta de Sarrià Joan Mombrú i Bordas.AHPB, notari Francesc Bellsoll i Mas, 29-01-1862 i 05-12-1862. El 1875, Maria Martorell i Peña (que havia succeït el seu germà Miquel) i Joan Bofill i Pintó vengueren un solar de 680 m² a Lluís Sala i Sánchez,AHPB, notaris Jeroni Cauhé i Ribas i Lluís Gonzaga Soler i Pla, 28-07-1875. que tot seguit, va demanar permís per a construir-hi un edifici eclèctic, projectat per l'arquitecte Emili Sala i Cortés, que també es va encarregar de la casa d'Emília Adrià, just al costat, a la cantonada amb el carrer d'Aragó. El 1880, Lluís Sala va adquirir a Maria Martorell una parcel·la de 85 m² al darrere de la seva finca.AHPB, notari Pau Antoni Miralda i Baldrich, 03-04-1880.
Projecte de reforma miniatura|L'edifici en fase de construcció, en una foto de Domènec Sugrañes Lluís Sala va morir el 28 de novembre del 1903, i el 30 de desembre, la seva filla i hereva Eulàlia Sala i Jané vengué la finca a l'industrial tèxtil Josep Batlló i Casanovas i la seva esposa Amàlia Godó i Belaunzaran,AHPB, notari Josep Ferrer i Bernadas, 30-12-1903. que varen presentar la sol·licitud de llicència el 7 de novembre del 1904. La idea inicial era enderrocar l'edifici i fer-ne un de nou, però Gaudí va convèncer Batlló de mantenir-lo i reformar només la façana. Finalment, la intervenció va anar força més enllà, ja que va suposar una important reorganització dels espais, amb més ventilació i il·luminació natural, dos pisos afegits i la remodelació de les golfes i el terrat. Aquesta transformació va fer passar dels 21 m d'alçada i 3.100 m² a l'ocupació actual amb un total de 4.300 m² amb 450 m² de superfície per planta, una alçada de 32 m i 14,5 m d'amplada. Gaudí va substituir-ne integralment la planta baixa i el primer pis per una estructura de pedra de Montjuïc amb formes ondulades. La resta va ser repicada per donar-li una forma ondulada en sentit vertical.
miniatura|Gaudí va ajustar-ne el coronament per anar a buscar les diferents alçades dels edificis veïns Per al seu projecte, l'arquitecte va fer alguns plànols, però la seva fórmula de concepció es va materialitzar amb una maqueta de guix que va crear amb les seves pròpies mans fins a obtenir les formes sinuoses de la façana, un mitjà per explicar la seva visió molt més pràctica que els plànols.
El costat esquerre del darrer pis està reculat, el que crea una asimetria respecte del costat dret, molt més escairat. Gaudí va decidir bescanviar una habitació del darrer pis per una terrassa per crear un espai especular amb l'esglaonat de la Casa Amatller. El constructor Josep Bayó va narrar les paraules de Gaudí: «No farem el que pensava per no desmillorar el que hi ha al costat, del que en gaudirem també nosaltres. Aquí una torre, allà una tribuna…». Per la banda dreta va portar el perfil del coronament fins a trobar la teulada de l'edifici veí, més alt que el de l'esquerra. Lamentablement, als anys 1960, a aquest edifici se li va fer una remunta molt poc respectuosa amb la casa Batlló.
El projecte va ser fortament qüestionat per les autoritats municipals de l'època i l'Ajuntament de Barcelona, l'abril de 1906, és a dir, dos anys més tard de la sol·licitud, va ordenar interrompre els treballs «per no tenir permís». Lluny d'aturar les obres, pràcticament acabades, els propietaris varen respondre al cap de poc amb la sol·licitud del permís per llogar els pisos. Fins i tot amb la reforma enllestida, l'Ajuntament no li va concedir el permís d'obres fins a set anys més tard, el 18 de febrer de 1913. No va acabar aquí l'enfrontament amb les autoritats, ja que Josep Batlló no va liquidar la contribució a Hisenda fins al 1920 perquè discrepava amb la valoració feta pels tècnics del ministeri i va encarregar una contra-valoració a l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, que va fer una descripció de l'edifici justificant un cost inferior, ja que tot i ser ostentosa, el cost de l'obra havia estat baix gràcies al valor dels materials emprats.
Quan la casa era pràcticament acabada, Pere Milà va visitar Josep Batlló i Casanovas, soci del seu pare en una fàbrica de cànem, va coincidir amb Gaudí i li va assegurar que la propera obra la faria per a ell.
Col·laboradors Gaudí va comptar amb els seus arquitectes auxiliars que ja col·laboraven amb ell a la Sagrada Família, en Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), el seu ajudant immediat, i Domènec Sugrañes i Gras (1879-1938) i Josep Canaleta i Cuadras (1875-1950), que varen ser els redactors del projecte. També va comptar amb la col·laboració dels escultors Josep Llimona i Bruguera, que va realitzar les figures de l'oratori, Carles Mani i Roig, que va fer el Crist crucificat també per l'oratori; Joan Matamala i Flotats va realitzar els treballs en pedra de la façana i Joan Beltran n'era l'escultor modelista.
La participació de Josep Maria Jujol com ajudant de Gaudí es concreta en el disseny de les portes de fusta i altres elements decoratius del primer pis i les pintures de la capella. Per a la capella també va realitzar, en un petit taller que tenia a la casa Milà, uns canelobres en fang. Amb tot, la intervenció més important va ser el disseny de la superfície policroma de la part central de la façana.
El mestre d'obres va ser Josep Bayó i Font, que havia contractat per primer cop per a fer el Primer Misteri de Glòria de Montserrat i que posteriorment seria també el constructor de la casa Milà. En aquesta obra va col·laborar el seu germà Jaume, un arquitecte que havia treballat amb Domènech i Montaner, que era l'autor de la casa Baurier al carrer d'Iradier de Barcelona.
La fusteria va anar a càrrec del taller d'ebenistes Casas i Bardés, que varen realitzar les elaborades portes i finestrals del pis principal i la molt complexa escala principal que, pràcticament, es va construir in situ i va ser «ajustada» per Gaudí diverses vegades. L'execució del mobiliari dissenyat per Gaudí també és obra d'aquests artistes. Tot i que és evident la seva durabilitat, el cost d'aquesta partida devia ser considerable, ja que quan varen intervenir a la casa Milà, després de fer dues portes, en conèixer el preu, la senyora Roser Segimon va decidir que no se'n farien més d'aquesta qualitat.
Els treballs de forja en reixes i balcons varen ser realitzats pels germans Lluís i Josep Badia i Miarnau. Els germans Badia varen fer treballs molt destacats de les obres de Gaudí, com l'espectacular porta del Palau Güell i els balcons de la casa Milà.
Sebastià Ribó va realitzar les grans peces ceràmiques del carener i les rajoles blaves col·locades com escates a la façana, seguint la tècnica d'engalbar, a més de fer una barreja del fang amb el vernís. Tenia el seu taller al carrer Dos de Maig. La ceràmica seriada es va realitzar a la Fàbrica Pujol i Bausis. La cuculla i la creu que remata la torre va ser realitzada a la fàbrica La Roqueta de Santa Catalina de Palma.
Els vidres trencats fets servir a la façana varen ser subministrats de franc pels Tallers Pelegrí, que estaven a la Gran Via, prop de la plaça Espanya. Varen ser els mateixos artesans responsables de la realització dels vitralls emplomats interiors de l'edifici, tant a les parts altes de les portes com al gran finestral del pis principal amb vidres poligonals i peces circulars i amb volum de colors intensos.
Propietaris i activitats comercials L'edifici respon al model de «casa de renda» pensada per viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes, una fórmula que es va aplicar a bona part de l'arquitectura d'aquesta part de la «nova ciutat» a final del . El permís per a poder llogar els pisos va ser presentat a l'Ajuntament de Barcelona el 13 d'octubre de 1906, data que es donen per acabades les obres.
miniatura|La botiga Pathé Frères el 1907 Quan el 1905 la firma cinematogràfica francesa Pathé Frères va decidir instal·lar-se a Barcelona, va triar els baixos de la casa Batlló. La fotografia era una de les noves tecnologies en auge, junt amb el telèfon, tal com Domènech i Montaner va voler destacar a les escultures del pis principal de la casa Lleó Morera. A més, el desplaçament de les classes benestants cap a l'Eixample havia canviat la centralitat de l'activitat a Barcelona i els famosos fotògrafs s'havien traslladat al passeig de Gràcia: Antoni Esplugas s'havia traslladat al número 25 des de la seva antiga ubicació a la plaça del Teatre, i Pau Audouard havia anat a la veïna casa Lleó i Morera, amb una gran inauguració del seu estudi el 6 de juliol de 1905. Així, la distribuïdora d'un producte tan innovador com el cinematògraf va optar per instal·lar-se en un lloc destacat i molt a prop dels seus clients potencials. La firma va continuar en aquestes instal·lacions fins al 1921.
A partir del 1922 es va instal·lar a la planta baixa el local de queviures Martignole, propietat d'Emili i Margarida Martignole. L'establiment tenia la seu central al carrer dels Escudellers, 10, on sota el nom de «El Colmado» s'havia fundat el negoci el 1810. El 1849 va passar a ser regentat pel gendre del fundador, l'Émile Martignole, un francès originari de Cavanac prop de Carcassona, que va ser president de la Cámara francesa de Comercio de Barcelona i que va morir el 1905, deixant el negoci a dos dels seus cinc fills. L'Émile incorporaria novetats en el negoci i el local havia passat de ser un colmado, on hi havia de tot una mica —conserves, vins i licors, medecines—, a ser una botiga de delicatessen, principal proveïdor de la burgesia gràcies als vins i altres productes d'importació, com el «formatge de carn» neerlandès. A finals del , la inquietud i professionalitat de Martignole li havia portat a crear i patentar una gelatina de carn i de gallina que va esdevenir un producte bàsic per a l'alimentació de malalts, que va arribar a la seva màxima popularitat durant l'epidèmia de grip de 1918. Aprofitant l'esnobisme de la seva clientela, el local va recuperar el francès del seu impulsor i va passar a anunciar-se com aMaison d'alimentation Martignole. El 1930, un cop consolidada la botiga ubicada als baixos de la casa Batlló, varen tancar el local original del carrer dels Escudellers. El negoci va desaparèixer poc abans de la Guerra Civil espanyola per les desavinences amb la patent de la gelatina entre Emili, que l'havia renovat el 1914, i el marit de la seva germana Margarida, Émile Berthelier, que dirigia el comerç. Amb tot, la «Gelatina Martignole» es va continuar fabricant fins a la segona meitat del distribuït pels laboratoris Vidal Ribas SL.