Les Deux arabesques, L. 74 (antigament L. 66), són dues peces per a piano de Claude Debussy compostes entre 1890 i 1891. La primera és en mi major i la segona en sol major. Formen part de les obres de joventut més conegudes de Debussy i, tot i que inicialment van tenir una recepció discreta, van adquirir una gran popularitat a partir de la primera dècada del segle XX, quan començaren a circular nombroses transcripcions.
El títol fa referència al concepte d'arabesc, que Debussy utilitzava per descriure línies melòdiques ornamentals i flexibles. Les dues peces ja anticipen alguns trets característics del seu llenguatge posterior, com el tractament lliure de la tonalitat, l'ús de modalitats i escales no tradicionals i una escriptura basada més en el color i el moviment de les línies que no pas en el desenvolupament temàtic convencional.
Composició i publicació Debussy va escriure les Deux arabesques entre 1890 i 1891, poc abans de complir trenta anys. Pertanyen, per tant, al període anterior a obres com el Prélude à l'après-midi d'un faune, però ja mostren una voluntat clara d'allunyar-se del llenguatge romàntic tradicional. En aquestes peces, la melodia tendeix a desplegar-se en llargues figuracions ornamentals i l'harmonia funciona sovint com a color més que no pas com a successió funcional de tensions i resolucions.
La primera edició va ser publicada a París per Durand et Schoenewerk el 4 de novembre de 1891. Les peces van passar inicialment força desapercebudes, però després de 1906 es van convertir en algunes de les composicions més populars de Debussy. Entre 1906 i 1912 l'editorial Durand en va publicar nombroses transcripcions per a altres instruments i formacions. Una nova edició gravada de les dues peces va aparèixer el 1904, tot mantenint els mateixos números de planxa de l'edició original.
Estructura L'obra consta de dues peces:
Andantino con moto, en mi major
Allegretto scherzando, en sol major
Una interpretació completa dura habitualment uns set minuts.
Andantino con moto La primera arabesca està escrita en mi major i consta de 107 compassos. Comença amb una figuració contínua que passa fluidament entre les dues mans i crea la sensació d'una línia melòdica gairebé ininterrompuda. L'escriptura combina freqüentment grups de tres notes contra subdivisions binàries, un recurs que contribueix a donar a la peça el seu moviment flexible i flotant. Sobre aquesta textura apareix una melodia lírica que evita sovint les cadències tradicionals. Debussy combina la tonalitat de mi major amb passatges de caràcter modal i pentatònic, de manera que la música manté una sensació tonal recognoscible però sense quedar sotmesa constantment a les relacions harmòniques convencionals. La secció central introdueix un material més calmat i contrastant abans que reapareguin les figuracions del començament. L'ornamentació fluida i la sensació simultània de moviment i estabilitat són precisament alguns dels trets que Henle destaca com a característics d'aquesta primera arabesca.
Allegretto scherzando La segona arabesca, en sol major, té 110 compassos i presenta un caràcter considerablement més viu. La indicació Allegretto scherzando reflecteix una escriptura lleugera i àgil, construïda a partir de figures breus, articulacions ràpides i constants canvis entre els registres del teclat. La peça presenta una estructura en tres grans seccions. El material inicial combina la referència a sol major amb sonoritats modals i passatges que debiliten la sensació d'una tonalitat estable. A la secció central apareixen noves zones harmòniques i una textura més cantabile, que contrasta amb el caràcter juganer del començament. La secció final recupera el material inicial i el condueix cap a una conclusió ràpida i lleugera. En comparació amb la primera arabesca, l'escriptura exigeix una articulació més precisa i una major agilitat, mentre que el caràcter líric deixa pas a una expressió més pròxima a un scherzo.
Estil musical Les Deux arabesques ocupen una posició de transició dins l'evolució estilística de Debussy. Encara conserven elements de la tradició romàntica francesa, però ja mostren un interès creixent per les escales modals, les sonoritats pentatòniques, la superposició de ritmes i una concepció no estrictament funcional de l'harmonia.
El concepte d'«arabesc» tindria una importància especial en el pensament musical de Debussy. El compositor utilitzava el terme per referir-se a línies melòdiques lliures i ornamentals i el relacionava, entre altres exemples, amb el cant gregorià i amb la música de Johann Sebastian Bach. En les dues peces, aquest principi es manifesta sobretot en la continuïtat de les figuracions i en la sensació que les melodies es desenvolupen de manera orgànica sense quedar sotmeses a estructures rígides.
Instrumentació Les Deux arabesques estan escrites originalment per a piano sol.
La popularitat de les peces va donar lloc posteriorment a nombroses transcripcions per a altres instruments i conjunts, especialment a partir de 1906.
Discografia selecta 1953 — Walter Gieseking (piano): Debussy: Complete Works for Piano, EMI. Enregistrat l'agost de 1953. 1978 — Pascal Rogé (piano): Debussy: Danse bohémienne; Deux Arabesques; Estampes; Mazurka; Pour le Piano; Rêverie; Suite bergamasque, Decca. 2006 — Alain Planès (piano): Debussy: Children's Corner, Suite bergamasque, Images, Harmonia Mundi.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1891 Categoria:Composicions en mi major Categoria:Composicions en sol major Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1890 Categoria:Composicions per a piano de Claude Debussy