L'aprenent de bruixot (francès: L'Apprenti sorcier), subtitulat Scherzo d'après une ballade de Goethe, és un poema simfònic en fa menor de Paul Dukas, compost entre 1896 i 1897 a partir de la balada Der Zauberlehrling de Johann Wolfgang von Goethe. Té una durada aproximada d'onze minuts i és, amb diferència, l'obra més coneguda del compositor.
L'obra es va estrenar el 18 de maig de 1897 a París en un concert de la Société Nationale de Musique, sota la direcció del mateix Dukas. L'èxit va ser immediat i, segons la musicòloga Laura Watson, només dos anys després de l'estrena la peça ja havia consolidat la posició de Dukas dins del repertori internacional.
Composició Dukas va escriure L'aprenent de bruixot poc després de la seva Simfonia en do, en un període en què estava especialment interessat en les possibilitats narratives de la música orquestral. La partitura va ser publicada per Durand el 1897 i porta el subtítol Scherzo d'après une ballade de Goethe, que subratlla tant l'origen literari com el caràcter ràpid, irònic i juganer de l'obra.
Watson situa la composició dins d'una concepció «teatral» del poema simfònic que Dukas també formulava en la seva activitat com a crític musical. Per al compositor, el poema simfònic i el drama musical podien funcionar com a gèneres germans, capaços de representar gestos i accions sense necessitat d'una escena teatral real. A L'aprenent de bruixot, aquesta concepció es concreta en una música extraordinàriament gestual, en què els motius semblen correspondre a moviments físics dels personatges i dels objectes.
L'orquestració mostra influències de la música francesa contemporània, especialment del Prélude à l'après-midi d'un faune de Claude Debussy, estrenat el 1894, però també de la tradició russa de música programàtica. Dukas combina aquestes influències amb un control contrapuntístic i formal molt rigorós, fet que diferencia l'obra d'una simple successió d'efectes descriptius.
Font literària La balada Der Zauberlehrling va ser escrita per Goethe el 1797. El poema narra la història d'un jove aprenent que, aprofitant l'absència del seu mestre, utilitza un encanteri que encara no domina completament per donar vida a una escombra i ordenar-li que vagi a buscar aigua. Goethe, al seu torn, s'havia inspirat en una història de l'autor grec Llucià de Samòsata, en què un objecte animat màgicament continua executant una tasca perquè qui l'ha conjurat ignora la fórmula per aturar-lo.
Al principi, l'escombra compleix perfectament l'ordre i evita a l'aprenent l'esforç d'anar a buscar aigua. El problema apareix quan el jove descobreix que ha oblidat la fórmula necessària per trencar l'encanteri: l'escombra continua omplint recipients i l'aigua comença a inundar l'estança. Desesperat, l'aprenent talla l'escombra en dos amb una destral, però cadascuna de les dues meitats es transforma en una nova escombra i totes dues continuen portant aigua.
Quan la inundació sembla inevitable, el bruixot torna i pronuncia la fórmula correcta, fent que les escombres s'aturin immediatament. El poema acaba reafirmant l'autoritat del mestre i advertint contra l'ús de forces que no es controlen completament, una dimensió moral que Dukas conserva mitjançant el contrast musical entre l'activitat descontrolada de l'aprenent i l'ordre restablert pel bruixot.
Estructura i argument musical L'obra està escrita en un únic moviment i presenta una estructura fortament narrativa. Una introducció lenta estableix l'atmosfera misteriosa del taller del bruixot i presenta diversos motius que adquiriran significat durant l'acció posterior. Les cordes amb sordina, els harmònics i les intervencions breus dels vents creen un espai sonor ambigu, mentre alguns motius semblen anticipar l'encanteri abans que l'acció pròpiament dita comenci.
Després de la sortida del mestre, l'aprenent pronuncia l'encanteri. Una breu figura dels metalls anuncia la màgia i el fagot introdueix el famós tema de l'escombra, caracteritzat per un ritme obstinat i una línia de caràcter grotesc. El tema va repetint-se i desenvolupant-se mentre l'escombra realitza successius viatges per buscar aigua, i cada repetició incorpora nous instruments i augmenta progressivament la densitat orquestral.
L'acumulació musical reflecteix l'augment incontrolable del nivell de l'aigua. Dukas construeix aquesta secció com una gran sèrie de variacions contínues sobre el tema de l'escombra, superposant-hi altres motius i intensificant progressivament la dinàmica, el registre i l'orquestració. Aquest procediment permet que la narració avanci sense interrompre la coherència musical, ja que pràcticament tots els episodis deriven d'un nombre reduït de cèl·lules temàtiques.
Quan l'aprenent talla l'escombra, l'activitat s'atura bruscament. Després d'un moment de silenci, les dues meitats cobren vida i el tema reapareix duplicat, principalment al fagot i al clarinet baix. La textura esdevé encara més densa i l'orquestra arriba al principal clímax de la peça mentre la inundació sembla escapar definitivament de qualsevol control.
El retorn del bruixot és assenyalat per una intervenció autoritària dels metalls. L'encanteri és anul·lat i tota l'activitat acumulada desapareix gairebé instantàniament. Torna aleshores la música misteriosa de la introducció, completant una estructura en arc, abans que uns breus acords finals tanquin el scherzo amb un gest humorístic i contundent.
Estil musical L'aprenent de bruixot combina la tradició del poema simfònic de Franz Liszt i Richard Strauss amb una concepció especialment francesa del color orquestral. L'obra té una funció descriptiva molt clara, però la narració es basa en procediments musicals estrictes —variació, imitació, contrapunt i transformació temàtica— que permeten que funcioni també independentment del programa literari.
El tema de l'escombra és especialment significatiu per la seva instrumentació. El registre i el timbre del fagot donen a l'objecte animat un caràcter simultàniament còmic, mecànic i inquietant, mentre que la repetició obstinada del ritme transmet la incapacitat de l'aprenent per interrompre l'acció. Quan l'escombra es divideix en dues, la duplicació instrumental converteix literalment el procediment narratiu en contrapunt musical.
Watson destaca també la dimensió gestual i gairebé coreogràfica de la peça: les acceleracions, les pauses, els canvis bruscos de dinàmica i les entrades instrumentals poden percebre's com a moviments físics dins d'un teatre imaginari. Aquesta qualitat explica en part la facilitat amb què la música seria adaptada posteriorment al cinema d'animació, encara que l'obra ja posseïa una narració extraordinàriament visual dècades abans de la versió de Disney.
Fantasia La popularitat de l'obra va augmentar enormement gràcies a la pel·lícula d'animació Fantasia de Walt Disney, estrenada el 1940, en què L'aprenent de bruixot constitueix un dels episodis centrals. En aquesta versió, Mickey Mouse interpreta l'aprenent, mentre l'orquestra està dirigida per Leopold Stokowski. L'episodi segueix de prop la successió narrativa de la música, amb Mickey donant vida a una escombra perquè transporti galledes d'aigua fins que la situació escapa del seu control.
Watson considera aquesta adaptació un moment determinant en la història de la recepció de l'obra, perquè va associar de manera pràcticament inseparable la música de Dukas amb el cinema d'animació i amb la figura de Mickey Mouse. L'èxit de Fantasia va contribuir al fet que L'aprenent de bruixot eclipsés progressivament la resta de la producció de Dukas, fins al punt que durant bona part del segle XX el compositor va ser percebut sovint com l'autor d'una única obra popular.
Instrumentació L'obra està escrita per a flautí, dues flautes, dos oboès, dos clarinets, clarinet baix, tres fagots, contrafagot, quatre trompes, dues trompetes, dues cornetes, tres trombons, timbales, triangle, bombo, plats, glockenspiel, arpa, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.
L'absència de tuba i la gran presència de vents de fusta contribueixen a una orquestració relativament flexible malgrat les dimensions de la plantilla. El fagot i el clarinet baix tenen una funció narrativa especialment important en la caracterització de l'escombra, mentre els metalls intervenen en els moments associats amb els encanteris i l'autoritat del bruixot.
Discografia selecta 1929 — Arturo Toscanini, Orquestra Filharmònica de Nova York: L'Apprenti sorcier, enregistrat el 18 de març de 1929. 1937 — Leopold Stokowski, Orquestra de Filadèlfia: The Sorcerer's Apprentice; aquest enregistrament quedà estretament associat posteriorment amb la versió de l'obra utilitzada a Fantasia. 1953 — Paul Paray, Detroit Symphony Orchestra: The Sorcerer's Apprentice, Mercury; enregistrat el 28 de desembre de 1953 a l'Old Orchestra Hall de Detroit. 1987 — Charles Dutoit, Orchestre symphonique de Montréal: Fête à la française, Decca; enregistrat el 15 d'octubre de 1987 a l'església de Saint-Eustache, Quebec. 1989 — Yan Pascal Tortelier, Ulster Orchestra: Dukas: La Péri / L'Apprenti sorcier, Chandos, CHAN 8852; enregistrat el 23 de febrer de 1989 a l'Ulster Hall de Belfast i publicat el 1990.
Referències
Categoria:Poemes simfònics de la dècada del 1890 Categoria:Composicions musicals del 1897 Categoria:Composicions en fa menor Categoria:Adaptacions d'obres de Johann Wolfgang von Goethe Categoria:Obres de Paul Dukas