Slayer és un grup estatunidenc de thrash metal format a Califòrnia l'any 1981. Es va formar pels guitarristes Jeff Hanneman i Kerry King a Huntington Park, Califòrnia. Per completar la seva formació, King i Hanneman van reclutar al baixista i vocalista d'origen xilè Tom Araya i el bateria d'origen cubà Dave Lombardo. Aquest últim ha estat fluctuant dins i fora de la banda durant diversos anys. Slayer va assolir la fama gràcies a l'edició de Reign in Blood, qualificat com «l'àlbum més heavyEl terme heavy fa referència al heavy metal, un gènere musical caracteritzat pels seus ritmes ràpids i el seu so agressiu. de tots els temps» segons la revista Kerrang!. Gràcies a aquesta fama, el grup va ser inclòs durant els anys vuitanta dins dels quatre grans del thrash metal juntament amb Metallica, Megadeth i Anthrax.
Slayer ha estat fortament criticada per grups religiosos de ser una banda de rock satànic, a causa que tant les seves lletres com les portades dels seus àlbums tracten temes com el satanisme, la violència, assassinats en sèrie en guerres, i se li ha acusat de donar suport al nazisme. Aquesta última acusació va ser formulada a causa de l'afició de Jeff Hanneman de col·leccionar material de temàtica nazi i per lletres com la de la cançó «Angel of Death», que tracta sobre la figura de Josef Mengele. Els membres del grup sempre han negat aquestes imputacions, assegurant que simplement estan interessats en el tema.
Des del seu debut el 1983, la banda ha llançat dos àlbums en directe, dos recopilatoris i nou àlbums d'estudi, i ha venut més de quatre milions d'àlbums només en els Estats Units. Ha rebut dos premis Grammy: un el 2007 per la cançó «Eyes of the Insane» i un altre el 2008 pel tema «Final Six», i han liderat festivals mundials com el Ozzfest i el Download Festival.
Història Primers dies Slayer es va formar el 1981, quan Kerry King va conèixer a Jeff Hanneman mentre estaven fent proves per entrar en un grup de heavy metal. Aquests dos van contractar al vocalista i baixista d'origen xilè Tom Araya i al bateria cubà Dave Lombardo, a qui van conèixer mentre treballava com a repartidor de pizzes. El grup va començar a versionar cançons d'Iron Maiden i Judas Priest en clubs musicals del sud de Califòrnia. Les seves primeres actuacions incloïen imatges satàniques i creus invertides, així com d'altra faramalla anticristiana. Durant un d'aquests shows, la banda va cridar l'atenció de Brian Slagel, un periodista que havia fundat recentment el segell Metal Blade Records, que va oferir a la formació un contracte discogràfic. Existeix un rumor que afirma que la banda es va dir al principi Dragonslayer a causa de la pel·lícula del mateix nom (en anglès). Tanmateix, aquest rumor va ser negat en una entrevista pel guitarrista Kerry King, que va dir: «Mai no ens hem anomenat així. Això és un mite».
esquerra|miniatura|Jeff Hanneman en un concert amb Slayer el 24 de març de 2007.
Al grup se li va oferir un concert com a teloners de Bitch en el club Woodstock de Los Angeles, on van interpretar vuit cançons, de les quals sis eren versions d'altres artistes. Brian Slagel va ser un dels assistents al concert, i va quedar impressionat per la posada en escena del grup. Gràcies a això, es va reunir una vegada acabat el concert per demanar-los que gravessin una de les cançons originals que havien tocat en el concert per incloure-la al recopilatori del segell, Metal massacre III. La cançó «Aggresive perfector» va aconseguir una moderada acollida dins del panorama underground, cosa que va fer que Slagel oferís un contracte oficial a la banda amb el seu segell, Metal Blade.
Show no mercy (1983-1984) Sense cap mena de pressupost, el grup va haver de finançar-se l'enregistrament del seu primer àlbum, Show no mercy. Gràcies als diners cobrats per Araya, que treballava com a paramèdic (terapista respiratori), i als diners deixats pel pare d'en King, el grup va entrar a l'estudi el novembre de 1983. Tres setmanes després, l'àlbum ja estava gravat i llest per ser comercialitzat, pel que va ser llançat el desembre de 1983 per Metal Blade Records. Les vendes del disc van superar les 20.000 còpies als Estats Units i unes altres 20.000 més a la resta del món.
El grup, gràcies a l'edició d'aquest disc, va aconseguir una certa popularitat als Estats Units malgrat les males crítiques rebudes, i va començar la seva primera gira pel seu país d'origen. Actualment, no gaudeix de la rellevància que tenen els àlbums més recents, però encara és considerat una obra clàssica per alguns i conté alguns favorits dels admiradors com «Die by the sword», «The antichrist» i «Black magic». Era essencial per al grup guanyar un seguiment de culte i respecte en la comunitat del metal, de manera que se li van introduir a l'àlbum influències del NWOBHM.
El segon llançament del grup, un EP anomenat Haunting the chapel, era considerablement més fosc i més orientat al thrash metal que el seu predecessor, i es considera que va constituir les bases del so clàssic del grup. Conté els temes «Chemical warfare», «Captor of sin» i «Haunting the chapel». La publicació del seu primer EP va donar la possibilitat a Slayer de realitzar els seus primers concerts a Europa, obrint per a UFO a Bèlgica en el festival Heavy Sounds.
miniatura|Tom Araya, vocalista i baixista d'origen xilè, en un concert amb Slayer, 2013.
Després del llançament de l'EP Kerry King es va unir momentàniament a Megadeth, amb els quals va tocar només cinc concerts abans de tornar a Slayer. La seva marxa es va deure a una discussió entre Dave Mustaine i King, que deia que Megadeth li treia massa temps. La negativa de King a formar part permanent de Megadeth no se li va posar bé a en Mustaine, que va congelar les relacions entre els dos grups durant un llarg període. Després de la tornada de King, Slayer es va embarcar en la seva gira Combat Tour el 1984 amb Venom i Exodus, on suposadament es va gravar el disc en directe Live undead editat el novembre encara que realment aquest disc no va ser gravat en directe si no en estudi amb 50 fans seleccionats i certs arranjaments per donar-li aquest ambient de gran estadi.
Hell awaits (1985-1986) El 1985, Slayer va tornar a l'estudi, encoratjats per les 40.000 còpies que havia venut Show no mercy, per gravar, aquesta vegada amb un pressupost aportat per la discogràfica, el seu segon LP, contractant el productor Rom Fair gràcies als diners de la companyia.
El seu segon llançament, Hell awaits, va aprofundir la foscor de Haunting the chapel, on l'infern i Satanàs van ser els principals objectes de les cançons. L'obra és probablement la més progressiva del grup, contenint set cançons la majoria més llargues que la resta del seu repertori musical. La cançó d'obertura té una veu demoníaca dient Join us -uneix-te a nosaltres- al revés, responsable de la idea cristiana del backmasking usat per difondre missatges anticristians a través de la música.
Reign in blood (1986-1987) Després de l'èxit del seu últim treball, Rick Rubin, que havia fundat feia poc el segell Def Jam Records, va oferir al grup un nou contracte. El grup va acceptar gràcies al major pressupost ofert per Def Jam i per treballar amb un productor experimentat com en Rubin.
El resultat va ser Reign in blood, publicat el 1986. En aquest àlbum, Slayer va accelerar significativament el tempo de les cançons, oposant-se a l'estil més lent i gairebé progressiu de Hell awaits amb una durada de poc menys de mitja hora, una cosa poc comuna. Columbia Records es va negar a distribuir l'àlbum a causa de la seva portada i a la temàtica de les seves cançons, entre les quals destaca «Angel of death». Finalment, Reign in blood va ser distribuït per Geffen Records i va arribar a les botigues el 7 d'octubre, tot i que no va aparèixer al catàleg de la companyia distribuïdora a causa de l'agra polèmica que havia envoltat al disc abans de la seva sortida a la llum. És probable que fos aquesta controvèrsia el que va fer que el treball fos un èxit, convertint-se en el primer disc del grup en entrar en el Billboard 200 (lloc 94), i arribant a aconseguir un disc d'Or als Estats Units.
Poc després de la seva publicació, Slayer es va embarcar en la gira Reign in Pain amb Overkill als Estats Units i Malice a Europa. A més, va aconseguir obrir a la gira americana de W.A.S.P., però un mes després, el bateria Dave Lombardo va abandonar la formació a causa d'interessos econòmics: «No estava guanyant gens de diners. Vaig pensar que si havíem de ser professionals, amb un segell gran, volia que em paguessin el lloguer, l'aigua, la llum i el telèfon». A canvi, s'uneix l'exintegrant de Whiplash, Tony Scaglione, que va haver de deixar el grup a causa de la tornada de Lombardo, convençut per la seva dona per tornar al grup. Gràcies a la insistència de Rubin, Slayer va gravar una versió de «In-A-Gadda-Da-Vida», una de les cançons més conegudes d'Iron Butterfly, per a la pel·lícula menys que zero. Encara que la banda no va quedar molt satisfeta amb el resultat de la versió, aquesta va assolir prou importància en les ràdios americanes.
South of heaven (1988-1989) South of heaven, llançat el 1988, va marcar un canvi musical lleu. En contrast amb l'agressivitat present a Reign in blood, van disminuir la velocitat dels temps en algunes cançons, agregant elements com les guitarres no distorsionades i van atenuar els estils vocals no sentits en àlbums anteriors. Alguns crítics els van elogiar en demostrar el seu desig de créixer musicalment i evitar ser repetitius. Però els nous sons van decebre alguns dels seus admiradors, que estaven acostumats a l'estil dels seus anteriors discs. Encara que els fanàtics segueixen dividits en el tema, dues cançons de l'àlbum, «Mandatory suicide» i «South of heaven», s'han convertit en permanents addicions a la llista en directe. Hanneman va declarar sobre això: «No podíem millorar Reign in blood pel que vam haver d'alentir. Sabíem que qualsevol cosa que féssim seria comparada amb Reign in blood, i recordo que fins i tot vam parlar d'alentir-lo. Era estrany; mai no havíem fet això en un àlbum, ni abans ni després». South of heaven es va convertir en el disc més venut de la banda fins aquell moment, debutant al lloc 57 del Billboard 200, i assolint per segona vegada en la seva carrera un disc d'or als EUA.
Seasons in the abyss (1990-1993) Slayer va tornar a l'estudi el 1989 amb el productor Andy Wallace per gravar la continuació de South of heaven. Seasons in the abyss va ser una tornada al so de Reign in blood encara que va romandre un so lleugerament més melòdic heretat del seu treball antecessor. El disc va sortir en venda en 1990 al nou segell de Rick Rubin, Def American Records, que s'havia separat de Def Jam per diferències amb Russell Simmons, copropietari de la marca. Seasons in the abyss va debutar en el lloc 44 del Billboard 200, i va assolir el disc d'or en 1992. El videoclip de la cançó homònima al disc, segon de la carrera de Slayer, va ser gravat en les piràmides d'Egipte poc abans de la Guerra del Golf. D'aquest disc es destaquen temes com «War ensamble», «Seasons in the abyss», «Spirit in black» i «Dead skin mask». Tècnicament parlant, es dobla la veu d'en Tom a «Temptation» i s'incorpora la veu d'un nen a «Dead skin mask» (cançó que tracta sobre l'assassí en sèrie nord-americà Ed Gein).
Amb l'objectiu de presentar el disc, Slayer es va unir a grups de la talla de Megadeth (acabant així amb les seves passades diferències), Anthrax, Testament, Suicidal Tendencies o Alice in Chains, on van gravar un disc doble en directe anomenat Decade of aggression el 1991, com a celebració dels deu anys d'existència de la banda. L'àlbum va assolir en la seva primera setmana el lloc 55 de la llista de la revista Billboard.