David Porcelijn (Achtkarspelen, Frísia, 7 de gener de 1947) és un director d'orquestra, compositor, flautista i pedagog musical neerlandès. Ha desenvolupat gran part de la seva carrera fora dels Països Baixos, especialment a Austràlia, i ha estat director titular de l'Adelaide Symphony Orchestra, la Tasmanian Symphony Orchestra, l'orquestra simfònica de la radiotelevisió de Belgrad i la Sønderjyllands Symfoniorkester de Dinamarca.
És especialment conegut per la seva defensa de la música neerlandesa dels segles XIX i XX i pels seus enregistraments de compositors poc habituals en el repertori, entre els quals Jan van Gilse, Julius Röntgen, Henk Badings i Hendrik Andriessen. També ha mantingut una estreta relació amb la música contemporània i ha estrenat nombroses obres, alhora que com a compositor ha evolucionat des del serialisme cap a un llenguatge més lliure i parcialment tonal.
Formació Porcelijn estudià al Conservatori Reial de la Haia, on cursà flauta travessera, composició i direcció d'orquestra. Entre els seus professors hi hagué el flautista Frans Vester i els compositors Kees van Baaren i Jan van Vlijmen, dos dels representants principals de la modernització de la música neerlandesa de postguerra.
A més de la flauta moderna, estudià flauta barroca i s'interessà per la interpretació històricament informada de la música dels segles XVII i XVIII. Aquesta formació li proporcionà una doble orientació que mantindria durant la seva carrera: l'interès per la música antiga i clàssica d'una banda, i per la creació contemporània de l'altra.
Després de graduar-se obtingué una beca per continuar estudis de composició i direcció a Ginebra. Segons el Baker's Biographical Dictionary of Musicians, entre 1972 i 1974 estudià-hi direcció, composició i teoria amb Michel Tabachnik.
Ensemble M i música contemporània A començaments de la dècada del 1970 Porcelijn començà a desenvolupar una activitat intensa en el camp de la música contemporània. Amb el pianista Ton Hartsuiker fundà l'Ensemble M, actiu principalment entre 1974 i 1978 i especialitzat en repertori modern i d'avantguarda.
L'Ensemble M interpretà música de compositors neerlandesos contemporanis com Theo Loevendie, Otto Ketting i Joep Straesser, entre altres autors. Aquesta activitat convertí Porcelijn en una de les figures habituals de la nova música neerlandesa durant les dècades del 1970 i 1980.
També dirigí estrenes de joves compositors europeus. El 27 de setembre de 1985, per exemple, dirigí l'estrena de la Primera simfonia, …, e poi c'era…, de Luc Brewaeys, amb l'Orquestra Filharmònica de la NOS a Groningen. L'obra va obtenir posteriorment reconeixement internacional al Rostrum of Composers de la UNESCO.
Primers càrrecs com a director Porcelijn dirigí el Radio Blazers Ensemble entre 1973 i 1977 i el Gewestelijk Orkest voor Zuid-Holland entre 1977 i 1982. Paral·lelament desenvolupà una estreta relació amb el Nederlands Dans Theater, del qual fou director musical i director d'orquestra entre 1977 i 1986.
Aquest període li permeté adquirir una gran experiència en repertori molt divers i en projectes que combinaven música i escena. La vinculació amb el Nederlands Dans Theater reforçà també la seva capacitat per treballar amb partitures contemporànies de ritme complex i amb estructures teatrals poc convencionals.
A partir de la dècada del 1980 començà a ser convidat regularment per orquestres internacionals, entre les quals la London Philharmonic Orchestra, la BBC Symphony Orchestra, la London Sinfonietta, la Bergen Philharmonic Orchestra, la NDR Radiophilharmonie i l'Orquestra Simfònica de la Ràdio del Sud-oest d'Alemanya.
Carrera a Austràlia La relació de Porcelijn amb Austràlia començà a adquirir importància durant la dècada del 1980 i es convertí en una de les parts centrals de la seva carrera. El 1991 debutà en òpera australiana dirigint Rigoletto de Giuseppe Verdi per a la State Opera of South Australia i posteriorment hi dirigí també Macbeth, La traviata i Nixon in China de John Adams.
El 1993 fou nomenat director titular de l'Adelaide Symphony Orchestra, càrrec que exercí fins al 1998. Durant la seva etapa amplià especialment la presència de música contemporània australiana i dirigí repertori d'autors com Peter Sculthorpe, Richard Meale, Nigel Westlake i Graeme Koehne.
Porcelijn dirigí també la Tasmanian Symphony Orchestra durant la dècada del 1990 i en fou director titular i director artístic. El 1998 dirigí el concert commemoratiu del cinquantè aniversari de l'orquestra.
Amb la Tasmanian Symphony Orchestra realitzà també un cicle complet de les simfonies de Ludwig van Beethoven, una de les primeres integrals d'aquest repertori enregistrades per una orquestra australiana. La seva etapa australiana es caracteritzà així per la combinació del gran repertori clàssic amb una defensa constant de compositors australians contemporanis.
Òpera Porcelijn ha mantingut una activitat important també com a director d'òpera. El 1992 va rebre el premi al millor director d'òpera de la Biennal de Munic per una producció de De Nederlandse Opera. Dos anys més tard debutà al Regne Unit dirigint Oberto, Conte di San Bonifacio de Verdi a Opera North.
Als Països Baixos dirigí per a De Nederlandse Opera Il combattimento di Tancredi e Clorinda de Claudio Monteverdi, Gassir the Hero de Theo Loevendie i òperes de Param Vir. A Austràlia col·laborà amb Opera Australia, la State Opera of South Australia i Opera Queensland.
Al Sydney Opera House dirigí produccions de Lucia di Lammermoor, Rigoletto, Les contes d'Hoffmann i Il barbiere di Siviglia, i a Tasmània dirigí també una versió semiescenificada de La Cenerentola de Gioachino Rossini.
Altres càrrecs internacionals A més dels càrrecs australians, Porcelijn ha estat director titular i director artístic de l'orquestra simfònica de la radiotelevisió de Belgrad. També ha treballat habitualment amb formacions d'Alemanya, Escandinàvia, Europa central i Amèrica Llatina.
El 2010 assumí la direcció titular de la Sønderjyllands Symfoniorkester, o Orquestra Simfònica de Jutlàndia del Sud, a Dinamarca. Durant aquesta etapa continuà combinant repertori clàssic amb obres del segle XX i compositors contemporanis.
Entre les seves aparicions en festivals internacionals destaca el Festival Primavera de Praga de 2002, on dirigí la Filharmònica Eslovaca en un programa dedicat íntegrament a Ígor Stravinski. El 2004 debutà amb la Philharmonia Orchestra de Londres en la sèrie Music of Today i posteriorment participà en una gira amb la formació.
Recuperació de música neerlandesa Una part especialment significativa de la carrera de Porcelijn ha estat dedicada a la recuperació del repertori simfònic neerlandès dels segles XIX i XX. Per al segell CPO ha enregistrat extensos projectes dedicats a Jan van Gilse, Julius Röntgen, Henk Badings i Hendrik Andriessen, sovint amb obres que no disposaven anteriorment d'enregistraments comercials moderns.
El projecte dedicat a Van Gilse inclou les quatre simfonies completes del compositor i altres obres orquestrals, interpretades amb diverses formacions neerlandeses. Aquests enregistraments han tingut un paper important en la recuperació internacional d'un compositor que havia quedat àmpliament apartat del repertori després de la seva mort el 1944.
Porcelijn ha enregistrat igualment nombroses simfonies de Julius Röntgen i Henk Badings, compositors que representen etapes molt diferents de la música neerlandesa del segle XX. El conjunt d'aquest treball constitueix una de les aportacions discogràfiques més extenses dedicades al patrimoni simfònic neerlandès menys conegut.
La seva activitat no s'ha limitat als compositors neerlandesos. També ha enregistrat música de Christian Sinding, Ľudovít Rajter, Isidora Žebeljan, Jacqueline Fontyn, Martin Smolka i altres autors europeus dels segles XX i XXI.
Música australiana i enregistraments Durant els anys passats a Austràlia, Porcelijn enregistrà extensament per a ABC Classics. La seva discografia inclou obres de Richard Meale, Peter Sculthorpe, Nigel Westlake i Matthew Hindson, entre altres compositors australians.
El seu enregistrament d'Éclairs sur l'Au-Delà... d'Olivier Messiaen amb la Sydney Symphony Orchestra va rebre el 1994 el premi d'ABC Classic FM a l'enregistrament australià de l'any. L'obra, una de les últimes grans partitures orquestrals de Messiaen, es convertí en un dels enregistraments internacionals més coneguts de Porcelijn.
El 1997, l'enregistrament Sun Music de Peter Sculthorpe amb l'Adelaide Symphony Orchestra i Porcelijn va guanyar l'ARIA Music Award al millor àlbum clàssic. Aquell mateix any un altre disc seu amb la Tasmanian Symphony Orchestra, The Fifth Continent, també dedicat a Sculthorpe, fou nominat en la mateixa categoria.
Compositor Paral·lelament a la direcció, Porcelijn desenvolupà una carrera com a compositor. Les seves primeres obres utilitzen principalment procediments serials i postserials, en consonància amb l'orientació de Kees van Baaren i de bona part de l'avantguarda neerlandesa de la dècada del 1960. Entre les composicions primerenques figuren Continuations (1969) per a onze instruments de vent, un Requiem per a percussió (1970), un concert per a flauta, arpa i orquestra (1972) i Terrible Power (1977) per a orquestra.
El 1986 compongué Symphonic Requiem, obra que considerà un nou començament creatiu i a la qual assignà el número d'opus 1. La peça està dedicada simbòlicament a Wolfgang Amadeus Mozart, Hector Berlioz, Brahms, Verdi i Benjamin Britten, compositors vinculats de diferents maneres al gènere del rèquiem.
Amb Symphonic Requiem, Porcelijn abandonà parcialment l'estricta escriptura serial anterior i incorporà fragments melòdics tonals, grans blocs orquestrals i harmonies triàdiques dins d'una estructura contemporània. La partitura representa per tant una ruptura conscient respecte de la seva primera etapa compositiva.
Poc després compongué Sinfonia concertante «The Seven», op. 2, per a viola i contrabaix solistes, quintet de corda i gran orquestra. L'obra, escrita entre 1985 i 1986, és una de les seves últimes composicions de gran format documentades per Donemus.
Pedagogia Porcelijn ha desenvolupat també una activitat continuada com a professor de direcció i composició. Va ensenyar al Conservatori de Rotterdam, on impartí direcció d'orquestra i assignatures relacionades amb la teoria i la pràctica interpretativa de la música dels segles XVII i XVIII.
Posteriorment va ser professor als conservatoris d'Utrecht i Amsterdam, així com al Sydney Conservatorium of Music. Entre els seus alumnes de composició hi ha músics com Kim Bowman i Benedict Weisser.
La seva experiència simultània en interpretació històrica, música contemporània i repertori simfònic tradicional ha proporcionat a la seva activitat pedagògica una orientació poc habitualment àmplia.
Estil i activitat interpretativa Com a director, Porcelijn ha combinat habitualment el repertori canònic amb composicions poc conegudes o contemporànies. La formació inicial amb la flauta barroca l'ha mantingut pròxim als criteris de la interpretació històricament informada, mentre que la seva experiència amb Ensemble M i altres formacions contemporànies l'ha familiaritzat amb llenguatges rítmics i harmònics d'alta complexitat.
Aquesta amplitud de repertori és especialment visible en la discografia: al costat de Beethoven, Messiaen o Stravinski hi apareixen simfonistes poc interpretats com Van Gilse, Röntgen, Badings, Sinding i Rajter. Una part important del seu llegat discogràfic consisteix, per tant, no només en noves versions del repertori habitual sinó en la primera difusió moderna de partitures pràcticament desconegudes.
Obres seleccionades Continuations (1969), per a onze instruments de vent. Requiem (1970), per a percussió. Concert per a flauta, arpa i orquestra (1972). Terrible Power (1977), per a orquestra. Ninety-seven endeavours to propitiate (1986), per a flauta.