El ducat d'Antioquia fou un territori de l'Imperi Romà d'Orient governat per un dux sota l'autoritat de l'emperador. Fou fundada el 969 després de la reconquesta d'Antioquia per les tropes imperials i existí fins al desembre del 1084, quan Solimà I (r. 1077-1086), soldà de Rum, en conquerí la capital.
Història El ducat d'Antioquia fou creat l'octubre del 969, poc després de la reconquesta d'Antioquia per les tropes imperials, i el primer dux fou Eustaqui Malí, nomenat per l'emperador Nicèfor II Focas (r. 963-969), que exercí el càrrec fins a l'any següent. Els súbdits de Cilícia i Síria, al sud, estaven sota la jurisdicció del dux. Entre ells hi havia el tema de Tars, amb una força de cavalleria, així com d'altres que potser també tenien exèrcits compostos de cavallers.
El reconqueridor d'Antioquia, Miquel Burtzes, fou nomenat dux el 976, any de l'ascensió de Basili II Bulgaròcton (r. 976-1025). Exercí el seu càrrec uns mesos abans d'aliar-se amb Bardes Escler, revoltat contra Basili. Burtzes tornà a ser nomenat dux el 989 i ocupà el càrrec fins al 995, quan en fou destituït com a resultat d'un seguit de derrotes al front àrab, especialment en la batalla de l'Orontes. El seu successor fou Damià Dalassè, dux fins al 19 de juliol del 998, quan fou vençut i mort per tropes fatimites en la batalla d'Apamea.
A la mort de Damià, Nicèfor Úran, un general que havia fet carrera contra el Primer Imperi Búlgar, i nomenat duc d'Antioquia. Juntament amb Basili, emprengué una sèrie d’expedicions militars a fi d'apaivagar la província, mentre ajudava a expandir les fronteres imperials cap a Tao. Com a representant imperial, adquirí plens poders de comandament de les tropes apostades a la frontera oriental i, segons el seu segell, fou nomenat «senyor d'Orient».
Després d'un seguit de ducs poc coneguts, el següent titular destacat fou Constantí Dalassè, fill de Damià Dalassè, que ocupà el càrrec el 1024 i el 1025. El 1055, Catacaló Cecaumen fou nomenat al càrrec, i més tard fou Niceforitzes (1061-1063), el futur ministre de l'emperador Miquel VII Ducas (r. 1071-1078). En 1071, després de la decisiva batalla de Mantziciert contra els turcs seljúcides, Joan Tarcaniota fou nomenat nou governador local. Durant els següents set anys, Antioquia experimentà una sèrie d'alçaments populars que només Isaac Comnè fou capaç de reprimir.
Paral·lelament als problemes d'Antioquia, Filàret Bracami es revoltà contra l'autoritat imperial i assumí el títol d'emperador a la mort de Romà IV Diògenes (r. 1068-1071), que havia estat derrotat a Mantziciert pels seljúcides. En 1078, Nicèfor III Botaniates (r. 1078-1081), cedí a Bracami l'ofici de dux a canvi de renunciar a les seves pretensions imperials. Fou l'últim dux d'Antioquia. Ocupà el càrrec fins al desembre del 1084, quan Solimà I (r. 1077-1086), soldà de Rum, conquerí la capital del ducat. El territori retornaria a mans cristianes el 1098, ja com a Principat d'Antioquia.
Referències
Bibliografia
Categoria:Divisions administratives de l'Imperi Romà d'Orient