LAlberico da Barbiano va ser un creuer lleuger italià de la classe Giussano, que va servir a la Regia Marina durant la Segona Guerra Mundial. Va rebre el nom d'Alberico da Barbiano, un condottiero italià del .

Construcció El Da Barbiano va ser botat el 23 d'agost de 1930. Durant les proves va aconseguir una velocitat de 42,05 nusos (77,88 km/h ) , però per aconseguir-ho la propulsió es va augmentar fins als 123.479 cavalls de força (92.078 kW) , molt més enllà dels límits de seguretat. Només va poder mantenir aquesta velocitat durant uns 30 minuts.

Historial de servei A finals de la dècada de 1930, Da Barbiano va participar en la Guerra Civil Espanyola, escortant vaixells italians que transportaven subministraments per a les forces nacionalistes espanyoles a la Mediterrània occidental.

Durant la Segona Guerra Mundial, l'Alberico Da Barbiano va formar part de la 4a Divisió de Creuers. El 9 de juliol de 1940, el Da Barbiano va ser present a la batalla de Calàbria (Punto Stilo). L'estiu de 1940 també va participar en algunes missions d'escorta i de mineria entre Itàlia i el nord d'Àfrica. A causa de la debilitat de la classe, l'1 de setembre de 1940 va ser assignat com a vaixell escola a Pula, però l'1 de març de 1941 va tornar al servei actiu.

El desembre de 1941, l'estat major de la marina italiana, davant del deteriorament de la situació del subministrament entre Itàlia i Líbia, va decidir utilitzar la 4a Divisió de Creuers, aleshores composta pel Da Barbiano (vaixell insígnia de l'ammiraglio di divisione Antonino Toscano, el comandant de la Divisió) i el seu vaixell germà Alberto di Giussano, per a una missió de transport urgent al nord d'Àfrica.Aldo Cocchia, La difesa del traffico con l'Africa Settentrionale – Tomo II: dal 1° ottobre 1941 al 30 settembre 1942, USMM (Historical Branch of the Italian Navy), Rome, 1962, pp. 157 to 173

El Da Barbiano i el Di Giussano van sortir de Tàrent a les 8:15 del 5 de desembre de 1941, van arribar a Brindisi a les 17:50 i allà van carregar unes 50 tones de subministraments, i després van procedir a Palerm el 8 de desembre, on van carregar 22 tones addicionals de combustible d'aviació, que era especialment necessari a Líbia (en cas contrari, els avions amb base allà aviat no podrien escortar els combois entrants). El combustible, contingut en barrils sense segellar, es va col•locar a la coberta de popa, cosa que representava un gran perill en cas d'atacs enemics (no només s'incendiaria per un simple metrallament, sinó fins i tot per les flames dels propis canons dels vaixells, cosa que impedia l'ús de les torretes de popa). Els dos creuers van salpar sense escorta de Palerm a les 17:20 del 9 de desembre, en direcció a Trípoli, però a les 22:56 van ser vistos per un avió de reconeixement britànic al nord de Pantelleria. L'avió, que havia localitzat els vaixells de Toscano gràcies a les intercepcions d'Ultra, va començar a seguir-los.Alberto Santoni, Il vero traditore: il ruolo documentato di Ultra nella guerra del Mediterraneo, Mursia, Milan, 1981, p. 130 to 136. A les 23:55, Toscano (que en aquell moment es trobava al mig del Canal de Sicília), atès que la sorpresa (necessària per a l'èxit de la missió) s'havia esvaït, el trànsit de ràdio enemic intens prefigurava atacs aeris i l'empitjorament de les condicions del mar retardaria els seus vaixells, exposant-los encara més als atacs britànics, va decidir tornar a la base. El Da Barbiano i el Di Giussano van arribar a Palerm a les 8:20 del 10 de desembre, després de superar un atac aeri britànic davant de Marettimo. Toscano va ser molt criticat per Supermarina per la seva decisió d'avortar la missió.

Pel 13 de desembre es va planificar una nova operació de comboi, anomenada M. 41, i la cobertura aèria amb avions amb base a Líbia només seria possible si rebien combustible nou. El 12 de desembre es va decidir que la 4a Divisió intentaria de nou el viatge a Trípoli. El creuer Giovanni delle Bande Nere s'havia d'unir al Da Barbiano i al Di Giussano per transportar més subministraments, però una avaria li va impedir salpar, per la qual cosa la seva càrrega va haver de ser transferida als altres dos creuers. El Da Barbiano i el Di Giussano anaven carregats en total amb 100 tones de combustible d'aviació, 250 tones de gasolina, 600 tones de nafta i 900 tones de provisions d'aliments, així com 135 mariners en trajecte a Trípoli.Com que la popa del Da Barbiano (i, en menor mesura, la del Di Giussano) estava plena de barrils de combustible, tan densament que ja no era possible utilitzar els canons, Toscano va celebrar una última assemblea amb el seu estat major i oficials d'ambdós vaixells, on es va decidir que, en cas de trobada amb vaixells enemics, els barrils es llençarien per la borda, i llavors els creuers obririen foc (en cas contrari, el combustible s'hauria incendiat amb els trets dels propis canons dels creuers). El Da Barbiano, el Di Giussano i la seva única escorta, la torpedinera Cigno (una segona torpedinera, la Climene , va quedar al port a causa d'una avaria), van salpar de Palerm a les 18:10 del 12 de desembre.La 4a Divisió va rebre l'ordre de passar al nord-oest de les illes Ègades i després dirigir-se al cap Bon i seguir la costa tunisiana ; els vaixells mantindrien una velocitat de 22-23 nusos (no més, perquè havien d'estalviar part del seu propi combustible i lliurar-lo a Trípoli). Es van planificar cobertura aèria, reconeixement aeri i emboscades defensives de les MAS per salvaguardar la missió.

La 4a Flotilla de Destructors britànica, formada pels destructors , , i el destructor neerlandès HNLMS Isaac Sweers ( comandant G.H. Stokes), havia sortit de Gibraltar l'11 de desembre per unir-se a la Flota Mediterrània a Alexandria. El 8 de desembre, els britànics havien descodificat els senyals sense fils del C-38 italià sobre l'operació de subministrament italiana i el seu rumb cap a Trípoli. La RAF va enviar un bombarder Wellington en una sortida de reconeixement per albirar els vaixells com a engany i, el 12 de desembre, la 4a Flotilla de Destructors, que es dirigia cap a l'est des de Gibraltar cap als vaixells italians, va rebre l'ordre d'augmentar la velocitat a 30 nusos (56 km/h ) i interceptar-los. La tarda del 12 de desembre, un CANT Z. 1007 bis de la Regia Aeronautica va albirar els quatre destructors que es dirigien cap a l'est a una velocitat estimada de 20 nusos, a 97 km d'Alger; Supermarina va ser informada immediatament, però va calcular que, fins i tot en cas que els destructors augmentessin la seva velocitat a 28 nusos, haurien arribat al cap Bon cap a les 3:00 AM del 13 de desembre, aproximadament una hora després que la 4a Divisió, de manera que Toscano (que es va assabentar de l'albirament mentre encara era al port) no va rebre l'ordre d'augmentar la velocitat ni alterar el rumb per evitar-los. Després de noves descodificacions Ultra, es va enviar un nou avió de reconeixement que va albirar els vaixells de Toscano a la posta de sol del 12 de desembre, després de la qual cosa es va ordenar a la 4a Flotilla de Destructors que interceptés els dos creuers, augmentant la velocitat a 30 nusos. Aquesta velocitat, juntament amb un retard d'una hora que la 4a Divisió havia acumulat (i que Toscano va ometre informar a Supermarina), va frustrar tots els càlculs anteriors de Supermarina sobre l'avantatge que tindria la 4a Divisió. A les 22:23, Toscano va ser informat que possiblement es trobaria amb "vaixells de vapor enemics procedents de Malta", i a les 23:15 va ordenar posicions de combat.

La 4a Flotilla de Destructors va albirar els creuers italians prop del Cap Bon, a les 02:30 del 13 de desembre. A les 2:45 del 13 de desembre, a set milles del Cap Bon, els vaixells italians van sentir el soroll d'un avió britànic (un Vickers Wellington equipat amb radar, que va localitzar els vaixells i va informar Stokes sobre la seva posició), i a les 3:15 van canviar de rumb a 157° per passar aproximadament a una milla del Cap Bon. Cinc minuts més tard, Toscano va ordenar sobtadament que avancessin a tota velocitat i canviessin de rumb a 337°, invertint efectivament el rumb; aquest canvi sobtat va interrompre la formació italiana, ja que ni el Cigno (que estava unes dues milles per davant dels creuers) ni el Di Giussano (que seguia el Da Barbiano en línia) van rebre l'ordre, i mentre que el Di Giussano va veure que el vaixell insígnia invertia el rumb i la va imitar (però va romandre desalineat), el Cigno no va notar el canvi fins a les 3:25, quan també va invertir el rumb, però va romandre molt per darrere dels dos creuers. Les raons de la decisió de Toscano de seguir el rumb invers mai s'han explicat del tot: s'ha suggerit que, en adonar-se que havia estat vist per avions, va decidir tornar enrere com el 9 de desembre (però en aquest cas, un rumb cap a les illes Ègades hauria tingut més sentit que el rumb nord-oest ordenat per Toscano; i el canvi es va ordenar sobtadament més de 30 minuts després que els creuers haguessin estat vistos); que volia enganyar l'avió de reconeixement sobre el seu rumb real, esperar que marxés i després tornar al rumb anterior cap a Trípoli; que pel soroll va pensar que venien torpeders i que volia entrar en aigües més obertes (més lluny de la costa i dels camps de mines italians ) per obtenir més llibertat de maniobra; o que havia vist els destructors aliats a la popa i, com que no volia mostrar-los la popa (ja que les torretes de popa eren inutilitzables i la major part del combustible hi era emmagatzemat), va decidir invertir el rumb per disparar-los amb les torretes de proa (en ordenar el canvi de rumb, també va ordenar als artillers que es mantinguessin preparats).

Els destructors de Stokes ja eren just davant del cap Bon en aquell moment, i ja havien vist els vaixells italians. Arribant des de popa, a l'empara de la foscor i utilitzant el radar, els vaixells britànics van navegar a prop de la costa i van sorprendre els italians que eren més mar endins, llançant torpedes des de curta distància. El canvi de rumb va accelerar l'aproximació entre els dos grups, i els destructors aliats van atacar junts; el Sikh va disparar els seus canons i quatre torpedes contra el Da Barbiano (la distància era inferior a 1.000 metres) i el Legion va fer el mateix, mentre que el Maori i l'Isaac Sweers van atacar el Di Giussano. El Toscano va ordenar a tota velocitat i obrir foc (i també, a Di Giussano , augmentar la velocitat a 30 nusos) i el Da Barbiano també va iniciar un gir a babord (per ordres de l'oficial al comandament del vaixell , el capità Giorgio Rodocanacchi), però a les 3:22, abans que els seus canons poguessin disparar (només algunes metralladores ho van aconseguir), el creuer va ser impactat per un torpede sota la torreta més davantera, cosa que el va fer escorar a babord. El Da Barbiano va ser atacat amb foc de metralladora, que va matar o ferir molts homes i va incendiar els barrils de combustible, i va ser impactat per un segon torpede a la sala de màquines. A les 3.26, el Maori també va disparar dos torpedes contra el Da Barbiano i va obrir foc amb els seus canons, impactant el pont. Moments després, el creuer va ser impactat per un altre torpede a la popa (possiblement llançat per la Legió ); mentrestant, el Di Giussano també va quedar inutilitzat. El Da Barbiano es va escorar ràpidament a babord, mentre els focs es van estendre ràpidament per tot el vaixell i també al mar, alimentats pel combustible flotant, i la tripulació va començar a abandonar el vaixell. A les 3:35, el Da Barbiano va bolcar i es va enfonsar en un mar de flames. 534 homes, inclòs l'almirall Antonino Toscano, el comandant de la Quarta Divisió Naval italiana, tot el seu estat major i l'oficial al comandament de l'Alberico Da Barbiano , el capità Giorgio Rodocanacchi, es van perdre amb el vaixell. 250 supervivents van arribar a la costa tunisiana o van ser recollits per vaixells de rescat.