Carla Cerati (Bèrgam, 3 de març de 1926 - Milà, 19 de febrer de 2016), de soltera Carla Tironi, va ser una fotògrafa i escriptora italiana dedicada als temes artístics, socials i culturals. El 1974 va publicar Mondo Cocktail, un llibre que retratava els fastuosos còctels i les elits de Milà. El 1978 va presentar Forma di donna, una col·lecció de nus femenins. A part de treballar com a fotògrafa de moda, va fer fotoperiodisme de denúncia política i social i va conrear la fotografia artística, d'estudi i abstracta. Cerati va morir el 2016, i va deixar un important llegat com a fotògrafa, escriptora i documentalista de les transformacions d'Europa en la postguerra.
Biografia Nascuda el 1926, des de petita va tenir vocació artística, es volia dedicar a l'escultura, va preparar el seu ingrés a l'acadèmia de Brera i el va superar amb èxit. Malgrat tot, el 1947 amb només vint-i-un anys, va cedir a les pressions familiars i es va casar amb Roberto Cerati, va tenir dos fills i va treballar en la moda. El 1952 es van traslladar a Milà i allí va descobrir la seva passió per la fotografia amb una càmera domèstica que li havia regalat el seu pare. El 1960, de mica en mica, va començar a dedicar-se professionalment al reportatge i al retrat com a fotògrafa free-lance. El 1962, va publicar un reportatge sobre les escoles milaneses a les pàgines del setmanari L'Illustrazione Italiana, dirigit per Gaetano Tumiati. En aquells anys, va freqüentar els cercles del Club Fotogràfic Milanès, punt de referència de les associacions fotogràfiques italianes (fundat el 1930) i, en els anys següents, va publicar en revistes com ara Vie nuove o L'Espresso.
En la vessant teatral, va fer les fotografies de la comèdia Res per amor d'Oreste del Buono i les representacions de la Compagnia dei Quattro de Franco Enríquez. Entre 1967 i 1968, va fotografiar el Living Theater de Julian Beck i Judith Malina, en particular Antígona, Frankenstein i Paradise Now, aquesta última amb motiu de la seva estrena internacional al Festival teatral d'Avinyó.
El 1969, l'editorial Einaudi va publicar el llibre Morire di classe. La condizione manicomiale fotografata da Carla Cerati e Gianni Berengo Gardin, editada per Franco Basaglia i Franca Basaglia Ongaro. Les fotografies es van fer en els hospitals psiquiàtrics de Gorizia, Florència, Parma i Ferrara. Gràcies a aquest projecte, amb l'aprovació de la llei núm. 180 del 13 de maig de 1978 (també coneguda com la Llei Basaglia) a favor del tancament dels manicomis, els dos fotògrafs van guanyar el Premi Palazzi de reportatge. El 1998, el volum es va reeditar amb el títol Per non dimenticare 1968. La realtà manicomiale di «Morire di classe».
Entre les dècades del 1960 i del 1970, Cerati va retratar moltes personalitats del món de la cultura italiana i internacional i va fotografiar alguns dels esdeveniments polítics i socials més importants de Milà, com ara el judici del cas del comissari Luigi Calabresi i Lotta Continua, les lluites feministes o el funeral de Giangiacomo Feltrinelli.
Des del 1969 al 1975 va viatjar a l'Espanya franquista i va fotografiar diversos intel·lectuals de l'oposició democràtica, com ara Joan Miró, Ricard Bofill, Blas de Otero, Juan Antonio Bardem o Antonio Gades.
El 1974, va col·laborar amb l'editor Amilcare Pizzi per publicar el llibre de fotos Mondo Cocktail. Maria Livia Serini va proporcionar una nota introductòria per al llibre, que incloïa 61 fotografies que representaven l'estil de vida luxós dels coktails milanesos. El 1978, Mazzotta va publicar-li el llibre de fotos Forma di donna, amb 34 fotografies de nus femenins.
Com a escriptora, Carla Cerati va debutar el 1973 amb la novel·la Un amore fraterno, que va ser finalista del Premi Strega, i el 1975 va publicar la novel·la Un matrimonio perfetto, finalista del Premi Campiello. El 1977 va escriure La condició sentimental, amb la qual va guanyar el Premi de Radio Montecarlo.El 1990 va publicar La cattiva figlia, que va guanyar el Premi Comisso. El 1992, amb La perdita di Diego, va ser finalista del Premi Strega, mentre que el 1996, amb L'amica della modellista, va guanyar el Premi Nacional de Literatura i Periodisme de l'Alguer, en la secció de narrativa. El 2004 va publicar la novel·la autobiogràfica L'intruso.
Carla Cerati va morir per causes naturals a Milà als vuitanta-nou anys. L'Ajuntament li va concedir l'honor d'inscriure-la en el Panteó del Famedio del Cementiri Monumental de Milà, reservat als ciutadans il·lustres.
Obres (selecció)
Un matrimonio perfetto, amb Cesare de Michelis. Venècia: Marsilio, 2005.
Col·laboració amb altres
Berengo Gardin, Gianni (1998) : Per non dimenticare. 1968: la realtà manicomiale di Morire di classe. Carla Cerati, Franca Ongaro Basaglia. Torino: Gruppo Abele. ISBN 88-7670-309-8 OCLC 801125903 Vázquez Montalbàn, Manuel (1999). Gli allegri ragazzi di Atzavara. Cles, tipografo trentino Mondadori. Milano: Milano, . OCLC 797524823
Referències
Bibliografia addicional Casero, C., & Muzzarelli, F. (2021). Feminisme i fotografia italiana: notes sobre l'herència de les noves generacions dels anys setanta . Revista de Cultura Pop d'Àsia-Pacífic, 6 (2), 262–294. Grant, S. (2022). Cuidant la Ment . A Rossinyols soviètics: Cures sota el comunisme (pàg. 157–185). Cornell University Press. MOLLICA, RF (1985). RESISTIR A LA REFORMA: Reconeixent els efectes de la bona psiquiatria/la mala psiquiatria . Revista Internacional de Salut Mental, 14 (1/2), 1–8. PAPARO, F., & BACIGALUPI, M. (1985). L'EXPERIÈNCIA PSIQUIÀTRICA ITALIANA: ALTRES CONSIDERACIONS . Revista Internacional de Salut Mental, 14 (1/2), 93–104.
Enllaços externs Carla Cerati, CONSCIENT. Carla Cerati . Institut de Llengües, Cultures i Societats.
Categoria:Fotògrafs italians Categoria:Artistes bergamascos Categoria:Morts a Milà Categoria:Escriptors llombards Categoria:Feministes italians Categoria:Fotògrafs morts al segle XXI Categoria:Escriptors italians morts al segle XXI Categoria:Fotògrafs nascuts al segle XX Categoria:Escriptors italians nascuts al segle XX Categoria:Feministes del segle XXI Categoria:Feministes del segle XX