va ser un periodista i polític carlista català, cap regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya des de març de 1936 fins a la seva mort a les mans de milicians republicans durant la Guerra Civil Espanyola.
Biografia Família i joventut miniatura|esquerra|El Requetè de Valls (1912) Tomàs d'Aquino Caylà i Grau procedia d'una família catalana benestant. El seu avi, Tomàs Caylà i Sardà (1810-1888), pertanyent a l'emergent burgesia de Tarragona, havia lluitat en la primera guerra carlina en el costat liberal i participat després en la revolta de Reus de 1843 amb el general Prim, de qui era amic. Posteriorment seria alcalde constitucional de Reus.El Eco de Valls, 09/08/1888, disponible aquí El seu pare, Josep Caylà i Miracle (1856-1919), va fixar la seva residència a VallsJoan Guinovart i Escarré, Tomàs Caylà, un home de la terra, Valls, 1997, ISBN 8492147679, 9788492147670, pp. 15-16. després de llicenciar-se en Dret per la Universitat de Barcelona en 1881. En aquesta localitat va ser jutge municipal i secretariGuinovart i Escarré 1997, p. 19. del recentment creat Banc de Valls,per a més detalls, vegeu Francesc Costas i Jové, El Banc de Valls (1881-1979). Esborrany històric amb records i comentaris personals, Valls, 2002, ISBN 8486083508 del qual en seria després copropietari i director en 1914.Francesc Nadal Piqué, Jordi Martí Henneberg, "Cambio agrario y paisaje vitivinícola en la Cataluña occidental durante el primer tercio del siglo XX", Ería: Revista cuatrimestral de geografía, 88 (2012), p. 180. Josep Caylá també es va dedicar a l'administració de finques rurals de la zona pertanyents a les famílies Vaciana i Miguel,Guinovart i Escarré 1997, p. 15. destacant a més per la seva activitat empresarial; va cofundar el Sindicat Agrícola de Valls,Nadal Piqué, Martí Henneberg 2012, p. 180; també es fa referència a l'organització com a Federació Agrícola de l'Alt Camp, vegeu Eduardo Montagut Contreras, Tomàs Caylà Grau, [en:] Blog Historiaideologias, 2011 del que actuaria com a representant,La Vanguardia 24/12/1919, disponible aquí i va arribar a presidir la Mútua de Propietaris de Valls.Guinovart i Escarré 1997, p. 20. El 1894 es va casar amb Teresa Grau Torner (1865-1943),Guinovart i Escarré 1997, pp. 16, 23. amb qui va tenir tres fills, dos dels quals van morir de ben petits.Guinovart i Escarré 1997, pp. 15-16. miniatura|160px|Josep Caylà Miracle Tomás es va criar en un ambient ferventment religiós a causa de les profundes creences catòliques dels seus pares. El seu pare presidia l'Ateneu Catòlic de Valls i va ser secretari de la Germandatr de Cristaires de la parròquia. No se sap res de les seves idees polítiques, a part de que defensava els principis cristians. D'acord amb el biògraf Guinovart, Josep Caylà creia que «només en una societat justa i fraterna podien resoldre's els problemes que la convivència humana implicava». El seu gran interès per la qüestió social el va portar a decantar-se sovint pels més desfavorits com a president de la mútua de propietaris. Se li atribueix haver dispensat a alguns arrendataris necessitats quan en 1915 la plaga del míldiu va assolar les vinyes de la comarca. Va ser assassinat als carrers de Valls durant els disturbis provocats per la vaga massiva del sector elèctric català en 1919,Francesc Rom Serra, Martí Rom, El Centre Obrer de Mont-roig del Camp (1911-1925), Barcelona. 2003, ISBN 8496035344, 9788496035348, p. 136. probablement a les mans de anarquistes en una emboscada.Guinovart i Escarré 1997, p. 19; Jaime Tarrago, "Tomas Caylà o la moral del Alzamiento", Fuerza Nueva, 19/08/1978, p. 10, disponible aquí
Tomàs Caylà va estudiar en el col·legi de Sant Gabriel de Valls, graduant-se de Batxiller en 1911 amb excel·lent en lletres.Guinovart i Escarré 1997, p. 63. En 1916 es va llicenciar en Dret i Ciències Socials a la Universitat de BarcelonaPàtria, 10/11/1916, disponible aquí i va començar a exercir a Valls,Tarrago 1978, p. 10. guanyant reputació per l'honradesa i competència amb què assumia la defensa dels seus clients.Tarrago 1978, pàg. 9-10. A causa del seu fervor religiós, va ser catequista des de jove, a més de cofundador i membre actiu de la Congregació Mariana de la Verge de la Candela, col·laborant en la publicació del periòdic mensual Estel Marià, portaveu de la Congregació Mariana, i en altres associacions d'apostolat catòlic. Caylà no es va casar pel fet que —segons explicaria a la seva mare— tenia la intenció de lliurar-se totalment a Déu, servint-li a través del tradicionalisme. Se cita a la seva mare acceptant la seva elecció en els següents termes: "molt em satisfaria que Tomás contragués matrimoni, però si, com ell diu, mantenint-se solter pot servir millor a la causa, estic molt contenta que romangui solter", a Tarrago, 1978, p. 10.
Última etapa de la monarquia alfonsina miniatura|esquerra|Benedicció de la redacció de Joventut: Per la Fe i per la Pàtria En 1919 la joventut jaimista de Valls va fundar un setmanari en català a quatre pàgines titulat Joventut,Pere Altés i Serra, "La premsa local en el meu record", Quaderns de Vilaniu, 24 (1993), p. 68. amb el subtítol Per la Fe i per la Pàtria, sota la direcció de Caylá.Guinovart i Escarré 1997, p. 30. El periòdic, de circulació local, es publicaria a Valls i en algunes comarques de la província de Tarragona. En el seu primer número, el setmanari saludava amb un Deu vós guard a les autoritats de l'Església i de la Comunió Tradicionalista, així com a la resta de la premsa tradicionalista d'Espanya i a tots els vallencs. Un autor contemporani ha definit la línia política del setmanari com a conservadora,Laura Vives Solanes, "La premsa de la ciutat de Valls al segle XX", Quaderns de Villaniu 42 (2002), p. 173; Joventut no figura entre els periòdics carlistes a Eduardo González Calleja, "La prensa carlista y falangista durante la Segunda República y la Guerra Civil (1931-1937)", El Argonauta español 9 (2012) mentre que un altre afirma que sostenia les idees de l'humanisme cristià.Guinovart i Escarré 1997, p. 25. Els fundadors manifestarien la seva identitat política, declarant-se primer catòlics,Guiat per la Rerum novarum i convençut que la política serveix a la religió, i mai al revés, Guinovart i Escarré 1997, p. 30. després espanyols,"amants d'una Espanya gran i pròspera", Guinovart i Escarré 1997, p. 30 catalans,defensant l'espiritualitat, llengua i mode de ser de Catalunya; partidaris de l'autonomia integral i convençuts que "Catalunya serà cristiana o no serà", Guinovart i Escarré 1997, p. 31. tradicionalistes“allistats sots les banderes d’un partit de noble história, que ha sapigut formar els seus homes en la oposició i que avui te de lluitar més que amb sos naturals emics”, Guinovart i Escarré 1997, p. 31. i, finalment, legitimistes.partidaris dels drets a la Corona de Don Jaume de Borbó, a qui rendien vassallatge, Guinovart i Escarré 1997, p. 31-32. Tot el manifest fundacional, incloent-hi la seva mateixa seqüència, reflectia l'ideari tradicional del carlisme: "Déu, Pàtria, Furs, Rei". Com a director del setmanari, Caylà s'implicaria intensament en la redacció i organització d'aquest, que es convertiria en una espècie de tribuna personal durant els seus disset anys d'existència.També va col·laborar a El Correo Catalan i La Cronica de Valls, Contreras, 2011. Molts dels seus articles no anaven signats; en altres casos Caylà empraria diversos pseudònims, principalment C.V.sigles de “Carlí Vallenc” o carlista vallense i Almogàver.Guinovart i Escarré 1997, p. 29. Els seus contemporanis l’admiraven pel seu talent periodístic.Altés i Serra 1993, p. 69.
miniatura|Portada de Joventut del 2 de febrer de 1921 Amb el suport del setmanari Joventut, en 1920 Caylá va presentar la seva candidatura a les eleccions municipals de Valls pel primer districte, però va ser desautoritzat pel cap provincial de la Comunió Tradicionalista, Joaquim Avellà, que va fer públic un comunicat als tradicionalistes de Valls en el qual manifestava que Caylà no havia estat designat pel partit. Joventut respondria acusant a Avellà d'anteposar els seus interessos personals als del partit, tractant d'afavorir la candidatura del seu propi germà, membre del Partit Conservador.Joventut, 03/02/1920, disponible aquí En aquesta ocasió, Caylá no aconseguiria ser escollit.La Crònica de Valls, 14/02/1920, disponible aquí Tanmateix, en 1922 es va presentar de nou a regidor, sent un dels candidats més populars, i va resultar escollit.Guinovart i Escarré 1997, p. 169, Vicenç Gascón Altés, Francesc Vallès Serra, "La dictadura de Primo de Rivera en la perspectiva de Valls", Quaderns de Vilaniu 27 (1995), p. 68. La seva carrera en el consistori municipal no duraria molt; amb l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, les corporacions locals van ser dissoltes i substituïdes per vocals associats, designats per sorteig.Gascón Altés, Vallès Serra 1995, p. 48. Des de Joventut es criticarien les pràctiques del nou règim.Gascón Altés, Vallès Serra 1995, pàg. 48-49. Les coses empitjorarien encara més el 1924, quan Caylá i els joves jaumistes van voler commemorar el 50è aniversari de la presa carlina de Valls i organitzar la Festa dels Veterans, instituïda per Don Jaime a nivell nacional per al 27 de juny d'aquell any. El directori militar va reaccionar clausurant cercles i suspenent els periòdics jauimistes. Joventut va ser suspesa durant 2 setmanes i Caylà detingut,Guinovart i Escarré 1997, p. 35. patint cinc dies de tancament en el castell de Pilats de Tarragona i un mes de desterrament a Lleida.El Sol, 07/07/1924, disponible aquí, també Guinovart i Escarré 1997, p. 35. Durant els següents anys, Joventut es negaria a recolzar els intents d'institucionalitzar el règim,Com la Unió Patriòtica, Guinovart i Escarré 1997, p. 36. criticant la seva ineficàcia i el seu menyspreu per una representació autèntica, per la qual cosa sofriria cinc multes, dues suspensions i dues detencions.Vallverdú 2008, p. 15; Guinovart i Escarré 1997, p. 47; Gascón Altés, Vallès Serra 1995, p. 59.
Joventut va celebrar la caiguda de Primo de Rivera.Gascón Altés, Vallès Serra 1995, p. 67. Durant la Dictablanda, Caylà va recuperar el seu lloc en la corporació municipalDurant la Dictablanda, l'Ajuntament de Valls va ser reorganitzat incorporant als onze principals contribuents i deu regidors més votats en les eleccions de 1917, 1920 i 1922, Gascón Altés, Vallès Serra 1995, p. 68. i va reprendre les seves activitats de militància, com l'escenificació de la festa carlista dels Màrtirs de la Tradició en 1930.Guinovart i Escarré 1997, p. 36. A causa de la desorientació de la política espanyola, Caylà va advocar pels principis catòlics com a guia general i per la necessitat de l'oració, els sagraments i la missa diàries.Guinovart i Escarré 1997, pàg. 68, 72. Com a solucions polítiques, defensava el paper espiritual del Vaticà i els ensenyaments del Papa,Guinovart i Escarré 1997, p. 83. que es traduïen en la seva postura hostil cap al liberalisme.Guinovart i Escarré 1997, p. 76. Encara que fidel al pretendent carlista, Jaume III, a diferència de la majoria dels carlistes no donava prioritat a la qüestió dinàstica. Amb un cert accidentalisme i un to més conciliador i menys bel·ligerant, advocava per la necessitat d'implantar una constitució tradicional i lògica per a Espanya abans que treballar per una monarquia o una república, amb el reconeixement de les nacionalitats com a qüestió prioritària.Guinovart i Escarré 1997, p. 275.
Segona República miniatura|esquerra|Proclamació de la Segunda República a Barcelona, 1931