El gos, ca o quisso (Canis lupus familiaris) és un mamífer carnívor de la família dels cànids. Es tracta d'una subespècie domesticada del llop i és l'únic cànid que ha estat domesticat del tot. Els éssers humans en tenen com a animals de companyia o gossos de treball. Els gossos de carrer o ferals, en canvi, tendeixen a evitar el contacte humà. La Federació Cinològica Internacional (FCI) en reconeix 353 races, que presenten una gran varietat de dimensions, fisonomies i temperaments. Aquestes races tenen el mateix nombre d'ossos (a banda de la cua), una mandíbula forta amb unes 42 dents i sentits de l'olfacte, l'oïda i la vista ben desenvolupats.
El 2020 es calculava que hi havia uns 900 milions de gossos arreu del món. Són l'animal de companyia més popular a Catalunya.
Les investigacions més recents indiquen que el gos fou domesticat per primera vegada a Europa, però no se sap amb certitud si tots els gossos domèstics provenen d'un mateix grup o si el procés de domesticació es repetí diversos cops.
Etimologia i nomenclatura A les illes Balears i parts de la Catalunya Nord el gos rep el nom de «ca», que prové directament del mot llatí canis, que al seu torn prové de la forma protoindoeuropea *kwon-. Una de les variacions d'aquesta forma indoeuropea és cuon, que a través del grec antic κύων ha portat a termes catalans com ara «cinisme» o «cinocefàlia». L'arrel llatina es reflecteix en altres llengües romàniques: chien (francès), cane (italià), can (gallec i castellà), cão (portuguès), câine (romanès), etc. El mot «ca», antigament estès per tot el domini lingüístic, ha desaparegut gairebé completament del llenguatge viu de Catalunya i el País Valencià, substituït pel sinònim «gos». La desaparició del mot «ca» a les regions continentals és recent, com ho demostra el fet que la gent encara sàpiga que «ca» vol dir «gos», malgrat que es faci servir poc, però també és probable que els refranys i les locucions en què figura el mot «ca» hagin contribuït a conservar la comprensió d'aquesta paraula a Catalunya.DCVB
D'altra banda, el terme més estès als Països Catalans per referir-se a aquest animal, «gos», té un origen expressiu a partir de l'expressió «gus» o «kus», utilitzada antigament per cridar o dirigir-se als cans o gossos. És atestat per primer cop l'any 1342. A l'Alguer es fa servir la paraula «cutxo».
Existeixen diverses formes per referir-se a un grup d'animals. Són comuns els substantius col·lectius: «bandada» (ocells), «porcada» (porcs) o «banc» (peixos). El terme correcte en català per referir-se a un grup de gossos, especialment quan cacen junts, és «gossada». El terme correcte per referir-se a una cria de gos és «cadell», que s'ha estès per denominar les cries d'altres mamífers carnívors com el lleó, l'os o el llop.
Els gossos que tenen els avantpassats registrats formalment són denominats com a gossos amb pedigrí. En termes estrictes, un pura sang és aquell que té avantpassats de la mateixa raça, mentre que en el cas d'un gos de pedigrí és essencial l'existència d'un registre genealògic dels seus avantpassats. Aquests registres genealògics han estat criticats per grups en defensa dels animals que argumenten que promou una discriminació en contra dels gossos mestissos i per veterinaris, que afirmen que les associacions canines només tenen en compte la puresa de la raça del gos sense valorar-ne la salut.
Taxonomia miniatura|Es creu que el llop gris és l'avantpassat més immediat dels gossos domèstics. El gos fou descrit com a Canis familiaris i Canis familiaris domesticus per Carl von Linné a la seva obra Systema Naturae del 1758.ITIS Standard Report Page: Canis familiarus domesticus Linné utilitzà dos noms diferents perquè creia que els gossos salvatges (Canis familiaris) eren diferents dels gossos domèstics (Canis familiaris domesticus). Tanmateix, el 1993, la Smithsonian Institution i la Societat Americana de Mastòlegs feren una revisió taxonòmica dels gossos i els reclassificaren com a subespècie del llop gris (Canis lupus).
Els gossos donen nom a la família dels cànids, que inclou també els llops, les guineus, els coiots, els xacals, els licaons i els dingos. Es creu que aquests últims podrien formar part de la mateixa subespècie que els gossos domèstics, però provisionalment se'ls classifica en la subespècie Canis lupus dingo.
A un nivell taxonòmic més alt, també donen nom al subordre dels caniformes. Igual que els gossos, els animals que formen aquest grup comparteixen una sèrie de característiques: manquen d'urpes retràctils, tenen més dents que els feliformes (cosa que els permet processar l'aliment vegetal molt millor que els gats, per exemple), un musell llarg, carnisseres menys especialitzades que les dels fèlids, una dieta mitjanament omnívora i oportunística i una bul·la auditiva unicameral o parcialment dividida, composta d'un únic os.
Domesticació miniatura|Mosaic romà mostrant un gos amb collar Basant-se en les anàlisis d'ADN, els llops avantpassats dels gossos moderns se separaren de la resta de llops fa uns cent mil anys, i els gossos foren domesticats d'aquests llops grisos fa uns quinze mil anys. Aquesta data significaria que els gossos foren la primera espècie a ser domesticada pels humans. Les proves indiquen que els gossos foren domesticats per primer cop a Europa. Algunes de les cultures que arribaren a Nord-amèrica s'endugueren gossos des d'Àsia.
La relació entre els humans i els gossos es remunta al passat llunyà. Les proves arqueològiques i genètiques coincideixen en indicar que la domesticació tingué lloc a finals del Paleolític superior, a prop del límit Plistocè-Holocè, fa entre 17.000 i 14.000 anys. Ni la morfologia d'ossos fòssils, ni les anàlisis genètiques de les poblacions de gossos i llops antigues i actuals, han estat capaces fins ara de determinar amb certesa si tots els gossos són el producte d'una única domesticació, o si foren domesticats de manera independent en més d'un lloc. Els gossos domèstics podrien haver-se aparellat amb poblacions locals de llops salvatges en diverses ocasions (un procés que en genètica es coneix com a introgressió). Els gossos podrien haver estat domesticats per mitjà de diversos processos; podrien tenir l'origen en la cria de cadells de llop des de petits, fàcilment socialitzables i que, després d'algunes generacions de reproduir-se entre ells, haurien donat peu a la varietat domèstica. Alternativament, els gossos podrien ser els descendents de llops menys propensos a fugir dels humans; aquesta tendència socialitzadora s'hauria anat amplificant al llarg de les generacions fins a arribar a un estat de domesticació completa.
Els ossos de gos més antics coneguts, dos cranis de Rússia i una mandíbula d'Alemanya, daten d'entre fa 13.000 i 17.000 anys. El seu avantpassat més probable és el gran llop holàrtic septentrional, Canis lupus lupus. Restes de gossos més petits de dipòsits en coves del Mesolític (Natufià) al Pròxim Orient, que daten de fa uns 12.000 anys, han estat interpretats com a descendents d'un llop del sud-oest d'Àsia més gràcil, Canis lupus arabs. L'art rupestre i restes d'esquelets indiquen que, fa uns 14.000 anys, els gossos s'estenien des del nord d'Àfrica, a través d'Euràsia i fins a Nord-amèrica. Les restes de gossos enterrats al cementiri mesolític de Sværdborg (Dinamarca) suggereixen que a l'antiga Europa els gossos eren companys estimats.
Descripció miniatura|Diagrama de l'anatomia general d'un gos: 1. front, 2. musell, 3. barballera, 4. espatlla, 5. colze, 6. pota anterior, 7. punt més alt de la gropa, 8. cuixa, 9. garró, 10. potes posteriors, 11. creuera, 12. greixet, 13. potes, 14. cua L'enorme varietat de morfologies en les diferents races de gos fa difícil determinar la mida i el pes mitjans dels gossos. Amb una alçada d'entre 71 i 90 cm, el llebrer irlandès és la raça més alta de gosDog Breed Info Center. Irish Wolfhound. (tot i que alguns exemplars de gran danès superen aquesta mida, arribant fins a 107 cm). La raça més petita de gos és el chihuahua, amb una mida de 15-25 cm a la creu. Amb un pes mitjà d'entre 1,5 i 3 quilograms (i que en alguns casos, pot no superar els 500 g),FCI Chihuahua Document PDF els chihuahues també són els gossos més lleugers; els mastins anglesos i els santbernats són els gossos més pesants, amb un pes que pot arribar a més de 75 o 80 kg.
La longevitat dels gossos varia d'una raça a l'altra, però en general les races més petites viuen més temps que les més grosses. Els gossos més petits sovint viuen fins a l'edat de quinze o setze anys, mentre que els gossos més grossos poden tenir una esperança de vida de només la meitat. Entremig s'hi troben totes les races intermèdies. El gos més vell del qual es té constància, un Bover australià anomenat Bluey, morí l'any 1939 a l'edat de vint-i-nou anys. L'esterilització de l'animal pot prolongar o escurçar-ne la vida, reduint el risc de contraure malalties com ara piomètria en les femelles o càncer testicular en els mascles. També redueix el risc d'accidents i ferides, car els gossos no esterilitzats es barallen i s'escapen més. D'altra banda, la castració dels mascles afavoreix l'aparició de càncer de pròstata, una malaltia que pot escurçar dràsticament la vida de l'animal.Teske E.; Naan E. C.; van Dijk E. M.; Van Garderen E.; Schalken J. A. Canine prostate carcinoma: epidemiological evidence of an increased risk in castrated dogs, Departament de Ciències Clíniques dels Animals de Companyia, Universitat d'Utrecht (Països Baixos).
Diferències respecte a altres cànids En comparació amb llops de mida equivalent, els gossos tendeixen a tenir el crani un 20% més petit i el cervell un 10% més petit, a més de tenir les dents relativament més petites que altres espècies de cànids. Els gossos requereixen menys calories per viure que els llops. La seva dieta de sobres dels humans feu que el seu cervell gros i els músculs mandibulars utilitzats en la caça deixessin de ser necessaris. Alguns experts pensen que les orelles flàccides dels gossos són el resultat de l'atròfia dels músculs mandibulars. La pell dels gossos domèstics tendeix a ser més gruixuda que la dels llops i algunes tribus esquimals prefereixen la seva pell per vestir-se, a causa de la seva resistència al desgast en un clima inhòspit. A diferència dels llops, però igual que els coiots, els gossos domèstics tenen glàndules sudorípares als coixinets de les potes. Les potes d'un gos són aproximadament la meitat de les d'un llop i la seva cua tendeix a corbar-se cap amunt, un altre tret que no s'observa en els llops.
Aparell locomotor miniatura|Esquelet d'un gos Igual que la majoria de mamífers depredadors, el gos té músculs potents, un sistema cardiovascular que permet una alta velocitat i una gran resistència i dents per caçar, aguantar i estripar les preses.
L'esquelet ancestral dels gossos els permet córrer i saltar. Les seves potes s'han desenvolupat per impulsar-los ràpidament cap endavant, saltant quan cal, per a caçar i atrapar les preses. Per tant, tenen peus petits i estrets i caminen sobre els dits (digitígrads). Les seves potes posteriors són bastant rígides i sòlides, mentre que les anteriors són laxes i flexibles, estant unides al tronc únicament per músculs.
Tot i que la cria selectiva ha canviat l'aparença de moltes races, tots els gossos conserven els elements bàsics dels seus avantpassats. Els gossos tenen omòplats desconnectats (manquen de clavícula) que permeten fer gambades més llargues. La majoria de races conserven les urpes vestigials (esperons) a les potes anteriors i a vegades a les posteriors. Algunes d'aquestes races, com el gos d'atura català, poden presentar un esperó doble en una o més potes. En alguns casos, se'ls treuen aquestes urpes per tal d'evitar que el gos se les arranqui sense voler durant la persecució d'una presa, però aquesta pràctica és il·legal en alguns països.
Pelatge