miniatura|Caixa d'almoines del monestir de Santa Maria de Pombeiro, a Portugal, utilitzada per recaptar les aportacions dels fidels relacionades amb la Butlla de la Croada.
La butlla de la Croada, també anomenada butlla de la Santa Croada, fou una concessió de la Santa Seu, expedida en forma de butlla o de breu, que atorgava indulgències, dispenses i altres gràcies espirituals als fidels que participaven en determinades empreses militars en defensa de la fe cristiana o que hi contribuïen econòmicament. D'origen medieval, estigué especialment vinculada als regnes cristians de la península Ibèrica i, amb el temps, es transformà en una font regular d'ingressos de la Monarquia Hispànica.
Inicialment, les almoines recaptades havien de contribuir al finançament de les Croades i de les guerres dels regnes cristians contra els estats musulmans. A partir de la fi de l'edat mitjana, però, la concessió pontifícia adquirí un caràcter periòdic i els seus ingressos quedaren progressivament integrats en el sistema fiscal de la monarquia. Juntament amb el subsidi i l'excusat, la Croada formà part de les anomenades «Tres Gràcies», rendes d'origen eclesiàstic concedides temporalment pels papes als monarques hispànics.
Orígens medievals miniatura|Certificat d'indulgències vinculat a una butlla de croada del papa Innocenci VIII, datat entre 1486 i 1493. Les concessions d'indulgències relacionades amb la guerra contra els musulmans tenen precedents medievals anteriors a l'existència d'una administració permanent de la Croada. El 1118 el papa Gelasi II concedí privilegis d'aquest tipus a Alfons I d'Aragó amb motiu de la conquesta de Saragossa. El 1122 Calixt II n'atorgà a Ramon Berenguer III per a les projectades conquestes de Tortosa i Lleida, i el 1148 Eugeni III concedí privilegis semblants a Ramon Berenguer IV per a la conquesta de Tortosa.
Durant el segle XIII continuaren les concessions pontifícies vinculades a l'expansió dels regnes cristians peninsulars. Innocenci III concedí indulgències als participants en la batalla de Las Navas de Tolosa de 1212; Gregori IX ho feu en relació amb la conquesta de València per Jaume el Conqueridor, i Climent IV concedí privilegis semblants amb motiu de la Conquesta del Regne de Múrcia (1265-1266).
Aquestes concessions no constituïen encara una renda estable. Eren autoritzacions pontifícies vinculades a campanyes concretes i permetien als sobirans obtenir recursos mitjançant les almoines dels fidels a canvi dels beneficis espirituals establerts en cada concessió.
De la guerra de Granada a la Monarquia Hispànica Durant el regnat dels Reis Catòlics, la Croada adquirí una importància fiscal molt superior. Els papes concediren reiteradament indulgències destinades a contribuir al finançament de la Guerra de Granada, i després de la conquesta de Granada el 1492 les concessions continuaren vinculades a les campanyes de la monarquia al nord d'Àfrica. El 1497 Alexandre VI concedí a Ferran el Catòlic una nova Croada destinada a aquestes empreses militars.
Des de finals del segle XV i començaments del XVI, per tant, la Croada deixà progressivament de ser una contribució extraordinària associada exclusivament a una campanya determinada i es convertí en una concessió renovada periòdicament. Aquesta transformació permeté a la Corona incorporar els seus rendiments entre les fonts importants de finançament de la monarquia, tot i que formalment continuaven essent ingressos procedents d'una concessió pontifícia.
Beneficis espirituals i modalitats El contingut concret de les concessions varià segons les èpoques i les butlles pontifícies. El benefici més característic era l'obtenció d'indulgències a canvi d'una almoina determinada. Amb el desenvolupament de la institució, però, la Croada arribà a comprendre un conjunt més ampli de privilegis i dispenses de caràcter espiritual i disciplinari.
Entre les diferents modalitats que es distribuïren durant l'edat moderna hi havia les anomenades butlles de vius i de difunts, les butlles de composició i diversos indults vinculats a les normes eclesiàstiques sobre els aliments i la Quaresma.
La concessió no s'ha de confondre, per tant, amb una única butlla pontifícia: l'expressió «butlla de la Croada» acabà designant tant les successives concessions papals com els documents impresos que acreditaven que una persona havia contribuït amb l'almoina establerta i podia beneficiar-se de les gràcies corresponents.
Publicació i recaptació miniatura|Sermó pronunciat amb motiu de la publicació de la Butlla de la Santa Croada a Granada el 1658.
La concessió era objecte d'un procés organitzat de publicació i predicació. Els exemplars impresos eren distribuïts pels territoris on s'havia autoritzat la Croada i els predicadors exposaven als fidels les gràcies concedides i les condicions necessàries per obtenir-les. La recaptació de les almoines generà una estructura administrativa destinada a controlar-ne la distribució i la cobrança.
La publicació podia revestir una notable solemnitat religiosa i cívica. En diferents ciutats de la monarquia s'organitzaren cerimònies, sermons i processons per anunciar l'arribada i la publicació de la nova concessió.
Administració En els primers temps la gestió de les almoines recaigué principalment en els bisbes i altres autoritats eclesiàstiques, amb una participació creixent dels oficials de la monarquia. A començaments del segle XVI el sistema fou progressivament centralitzat. El 1509 ja hi ha documentació de l'organització institucional de la Croada, i el càrrec de comissari general de Croada quedà consolidat durant la primera meitat del segle XVI.
Al voltant del comissari general es desenvolupà el Consell de Croada, un dels organismes de l'administració de la Monarquia Hispànica. Exercia funcions de govern, administració i jurisdicció sobre la recaptació de la Croada i, posteriorment, sobre les altres dues «Tres Gràcies», el subsidi i l'excusat. La seva naturalesa era particular perquè combinava l'autoritat eclesiàstica delegada pel papa amb les estructures administratives de la monarquia.
L'administració s'organitzà territorialment mitjançant comissaris subdelegats i altres oficials encarregats de la predicació, distribució dels impresos i recaptació. Les rendes de la Croada, el subsidi i l'excusat s'organitzaven per regnes i, dins d'aquests, per demarcacions territorials.
Evolució durant els segles XVIII i XIX El Consell de Croada fou suprimit per Ferran VI el 8 de juny de 1750 i substituït per la Direcció i Comptadoria General de les Tres Gràcies de Croada, Subsidi i Excusat. El 1754 aquest organisme passà a denominar-se Comissaria General de Croada.
El Concordat de 1851 entre la Santa Seu i Isabel II modificà profundament el sistema. La Comissaria General desaparegué com a organisme administratiu de la monarquia i els ingressos de la Croada passaren a destinar-se al sosteniment del culte. Les facultats que havia tingut el comissari general passaren a l'arquebisbe de Toledo i, en l'àmbit diocesà, als bisbes corresponents.
Malgrat aquests canvis, la concessió continuà existint durant els segles XIX i XX, encara que ja desvinculada de la funció fiscal que havia tingut dins la hisenda de la Monarquia Hispànica.
Supressió La butlla de la Croada fou suprimida el 1966, en el context de les reformes eclesiàstiques posteriors al Concili Vaticà II. Aquell mateix any, la constitució apostòlica Paenitemini de Pau VI, promulgada el 17 de febrer, reorganitzà la disciplina catòlica de la penitència i abolí els privilegis i indults generals i particulars relacionats amb les antigues normes de dejuni i abstinència.
Referències
Categoria:Butlles Categoria:Croades Categoria:Història de l'Església Catòlica