La taula de la Coronació de la Mare de Déu de Bellpuig, també coneguda com a retaule de la Coronació de Bellpuig, va ser una pintura gòtica sobre taula procedent de l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig (Urgell), destruïda l'any 1936. La bibliografia catalana l'ha atribuïda majoritàriament a Ferrer Bassa, mentre una part de la bibliografia italiana l'ha vinculada a un pintor anònim convencionalment anomenat «Maestro dell'Incoronazione di Bellpuig», actiu també a les Marques. Aquesta doble atribució l'ha convertida en una de les peces clau del debat sobre les relacions artístiques entre Catalunya i Itàlia a mitjan .

Descripció La taula, de 200 × 150 cm, representava la Mare de Déu coronada pel seu Fill i envoltada d'una cort d'àngels i sants, segons un model iconogràfic molt difós a Itàlia. Segons la descripció d'Enciclopèdia Catalana, la composició s'organitzava en dos grups: la Mare de Déu i les santes a l'esquerra, i Crist i els sants a la dreta. Al fons hi havia un apostolat complet disposat en una filera més alta, solució que recorda la de la Maestà d'Ambrogio Lorenzetti a Massa Marittima, sense que aquesta hagi de ser-ne necessàriament el model directe. Una particularitat iconogràfica és la imatge de sant Joan Evangelista com a home ancià, calb i de barba blanca, segons esquemes italobizantins, que reapareix també al Salteri anglocatalà de París. Crist i Maria seien sobre un tron cobert, al voltant del qual els àngels toquen instruments musicals.

Minardi fa notar, sobre la base de les fotografies conservades, que a la taula de Bellpuig i a la coronació dels murals de Pedralbes les figures semblen closes dins de siluetes geomètriques, amb cossos que s'aprimen cap amunt i extremitats esveltes, amb rostres que remeten a les fórmules angulars d'Ambrogio Lorenzetti.

Localització, redescobriment i destrucció Segons Condorelli, la taula va ser trobada l'any 1922 darrere d'un gran retaule de l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig d'Urgell. El 1929 va ser exposada a Barcelona. Va desaparèixer el 1936, en el context de la Guerra Civil espanyola. Se'n conserven fotografies antigues, entre les quals les de l'Arxiu Mas de la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic de Barcelona, que són l'única base per a l'estudi de la pintura.

No es coneix cap document que en revelï qui va ser el comitent. Rosa Alcoy assenyala que els escuts de la taula no es poden llegir amb claredat, però que els senyors de Bellpuig pertanyien a la casa dels Anglesola, emparentada durant els anys trenta del amb els Montcada, vinculats al rei i al taller dels Bassa; és una connexió suggerida com a línia d'investigació, no confirmada.

Autoria i historiografia L'atribució a Ferrer Bassa Josep Gudiol i Cunill va ser el primer, el 1926, a destacar les afinitats estilístiques de la taula amb les pintures de la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes atribuïdes a Ferrer Bassa, i la va incloure entre les obres del pintor. Per contra, Chandler R. Post (1930) la va considerar molt italianitzant, amb una base sienesa i novetats florentines, i les va relacionar amb les dues Taules de Sant Bernat de Claravall del Museu Episcopal de Vic, però no amb Ferrer Bassa. L'historiador i professor de Harvard Millard Meiss (1941) va confirmar l'atribució a Bassa, però Mayer (1947) la va atribuir a un altre pintor català contemporani. Josep Gudiol i Ricart (1955) va tornar a atribuir-la a Bassa, basant-se en l'anàlisi estilística de Pedralbes.

Tots els que van atribuir l'autoria a Ferrer Bassa va ser en referència a les pintures de Pedralbes. Però un bon nombre d'historiadors han qüestionat que Ferrer Bassa fos l'autor dels frescos de Pedralbes. Si fos així, prendria sentit l'atribució d'ambdues obres a un artista italià.

El «Mestre de la Coronació de Bellpuig» El 1961, l'historiador de l'art italià Ferdinando Bologna va relacionar la taula de Bellpuig i les de Vic amb l'autor d'una Madonna dell'Umiltà de la Galleria Nazionale delle Marche d'Urbino, que conté la inscripció «Antonius Magister» que es va interpretar com la signatura. També va incloure al conjunt les restes de pintura mural de l'antiga església de Sant Domènec d'Urbino. Bologna proposava que aquest pintor, marchigià d'origen i format a Siena, hauria passat cap al 1345-1350 a Catalunya, on hauria pintat les taules de Bellpuig i Vic i que, de retorn a les Marques, hauria fet estada Avinyó per acabar pintant els frescos d'Urbino entre 1362 i 1365.

Meiss va rebutjar la relació amb la Madonna d'Urbino, però va considerar que els frescos urbinats i la taula de Bellpuig eren d'un mateix artista, potser mestre de Bassa; per això va batejar el pintor com a «Mestre de la Coronació de Bellpuig», tot qüestionant la seva pròpia atribució anterior. El 1969 Miklós Boskovits va adoptar aquest nom, va demostrar que el «mater Antonius» de la Madonna d'Urbino no era una signatura (sinó els restos d'una inscripció afegida en una restauració del segle ) i va ampliar el catàleg amb la Madonna dell'Umiltà de Kreuzlingen (col·lecció Kisters) i la creu pintada de Mombaroccio. Segons Minardi, Boskovits datava les obres marchigianes entre els anys vint i trenta del segle , i situava les taules catalanes de Bellpuig i Vic cap al 1340-1345, com a possible model dels frescos de Pedralbes. El mateix Boskovits, en un estudi de 1999, va defensar la identificació d'aquest mestre amb el mateix Ferrer Bassa.

Les posicions posteriors Gudiol Ricart i Santiago Alcolea i Blanch (1986) no van acceptar les tesis de Bologna i Boskovits i van mantenir l'atribució de la taula de Bellpuig i de les de Vic a Ferrer Bassa. Rosa Alcoy comparteix l'atribució de Bellpuig a Bassa, però ha proposat que les taules de Vic siguin d'un col·laborador del taller, potser italià, anomenat «pseudo-Ferrer Bassa», que coneixeria les escoles adriàtiques. Aquesta línia, exposada a Enciclopèdia Catalana, considera més coherent veure a Bellpuig una creació bassiana, resultat de la reinterpretació de versions italianes de la Maestà sienesa, i situar-la cap als anys trenta del segle , en paral·lel al Salteri anglocatalà; això no exclou que els ajudants del taller tinguessin contactes amb les fonts toscanes i marchigianes.

Minardi assenyala que, a partir dels anys noranta, la crítica espanyola ha anat redefinint la fisonomia de Bassa com a pintor i miniaturista, i que les obres atribuïdes pels estudiosos italians al Mestre de Bellpuig han quedat sovint en el camp de les atribucions dubtoses; recull també la posició d'Andrea De Marchi, favorable a la cronologia i a l'extensió del catàleg de Bologna i Boskovits, però més cautelosa a l'hora de vincular el mestre amb Pedralbes.

En el seu estudi de 2014, Minardi proposa d'assignar la taula de Bellpuig, amb prudència («forse»), al que ell anomena Mestre de la Creu de Mombaroccio, un pintor d'origen i formació itàlians, i considera que seria posterior a la producció marchigiana per la major «levitació formal». Sosté que és l'obra que se situa més sòlidament entre la capella de Sant Miquel de Pedralbes i les pintures marchigianes, per les correspondències entre els sants ancians de Bellpuig i els de la volta de San Domenico, i entre l'apòstol jove i barbut de l'esquerra i el Redemptor de la creu de Mombaroccio. Reconeix, però, que no pot examinar l'obra directament i que, per això, les seves observacions sobre la taula perduda són més hipotètiques, i planteja fins i tot si cal datar-la més enllà del 1350-1360. La qüestió, per tant, continua oberta.

Vegeu també Ferrer Bassa Mestre de la Creu de Mombaroccio Monestir de Pedralbes

Referències