Moscou, Txeriómuixki, op. 105, és una opereta en tres actes i cinc escenes de Dmitri Xostakóvitx, composta entre setembre de 1957 i octubre de 1958 sobre un llibret de Vladímir Mass i Mikhaïl Txervinski. L'obra, també definida pel compositor com a «comèdia musical», satiritza els problemes d'habitatge, la burocràcia i la corrupció quotidiana a la Unió Soviètica durant el període de Nikita Khrusxov.

L'estrena tingué lloc al Teatre d'Opereta de Moscou el 24 de gener de 1959, sota la direcció musical de Grigori Stoliàrov i amb posada en escena de Vladímir Kandelaki i Aron Zaks. L'obra tingué una difusió immediata en diverses ciutats soviètiques i de l'Europa de l'Est, i el mateix 1959 ja havia estat representada a Rostov del Don, Odessa, Sverdlovsk, Bratislava i Praga.

Composició i context Xostakóvitx començà a treballar en l'obra el setembre de 1957, arran de la insistència de Grigori Stoliàrov, director principal del Teatre d'Opereta de Moscou. La composició es prolongà durant poc més d'un any i quedà acabada l'octubre de 1958. Tot i ser conegut principalment per les seves simfonies, quartets de corda i altres obres de concert, Xostakóvitx havia mantingut durant tota la vida un gran interès per la música lleugera, el teatre, el ballet i la música cinematogràfica.

L'obra fou concebuda en un moment en què l'URSS impulsava grans programes d'habitatge destinats a reduir l'escassetat crònica de pisos a les ciutats. Txeriómuixki era aleshores un nou barri residencial del sud-oest de Moscou, caracteritzat per blocs d'habitatges construïts ràpidament i destinats a substituir els antics pisos comunals.

Mass i Txervinski utilitzaren aquest context per construir una sàtira sobre l'accés a l'habitatge, els privilegis administratius, el favoritisme i la corrupció dels funcionaris. Xostakóvitx transformà el llibret en una partitura deliberadament lleugera i paròdica, però plena de referències i dobles sentits musicals.

Argument L'acció gira al voltant d'un grup de moscovites que esperen traslladar-se als nous habitatges de Txeriómuixki. Els diferents personatges representen diverses situacions relacionades amb la crisi d'habitatge soviètica.

Sasha i Masha, acabats de casar, no poden viure junts perquè no disposen d'un pis propi. Sasha comparteix un habitatge comunal amb Lídotxka i el pare d'aquesta, Semion Semiónovitx Babúrov, mentre que Masha viu en un allotjament provisional. Boris Koretski, especialista en explosius, arriba a Moscou després d'haver treballat en diferents indrets de la Unió Soviètica i s'enamora de Lídotxka. Paral·lelament, Serguei Gluixkov, xofer d'un alt funcionari, coneix Liússia, una jove treballadora de la construcció.

El conflicte central el provoquen el funcionari Fiódor Drebédnev i l'administrador Afanassi Barabaixkin, que manipulen l'assignació dels pisos en benefici propi. Vava, amant de Drebédnev, intenta obtenir un apartament gràcies a la seva relació amb el funcionari. Els protagonistes acaben descobrint aquestes maniobres i s'enfronten als responsables de la corrupció.

La trama acaba convertint-se en una celebració col·lectiva de l'accés als nous habitatges i en una condemna satírica dels abusos burocràtics.

Estructura L'obra està dividida en tres actes i cinc escenes i té una durada aproximada de dues hores i mitja.

La partitura inclou una obertura, números corals, duets, àries, cançons, danses, interludis i una breu escena de ballet. Xostakóvitx concep l'obra com una successió molt variada de números, pròxima tant a l'opereta tradicional com a la revista musical.

Instrumentació L'orquestra està formada per quatre flautes —la tercera i la quarta també flautí—, tres oboès, tres clarinets, dos fagots, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, percussió —triangle, castanyoles, tamborí, caixa, bombo, plats i tam-tam—, glockenspiel, arpa i cordes.

Música La partitura combina elements d'opereta, música popular, cançó soviètica, ballet i música de revista. Xostakóvitx hi utilitza nombrosos recursos de paròdia i cita o transforma melodies pròpies i alienes.

Entre els exemples més destacats hi ha la reutilització de la seva Cançó del contraplà, així com referències a melodies populars russes, danses de començaments del segle XX i cançons urbanes. Alguns passatges evoquen també l'estil de Jacques Offenbach i la tradició de l'opereta vienesa.

Un dels principals leitmotivs de l'obra és la cançó Moscou, Txeriómuixki, escrita en forma de vals. Aquest material reapareix al llarg de la partitura i contribueix a unificar musicalment els diferents episodis.

La música manté una aparença alegre i accessible, però sovint funciona com a comentari irònic de les situacions representades. Aquesta contradicció entre una música deliberadament lleugera i una crítica social incisiva constitueix un dels trets més característics de l'obra.

Estrena i recepció L'estrena oficial tingué lloc el 24 de gener de 1959 al Teatre d'Opereta de Moscou. Grigori Stoliàrov dirigí l'orquestra, mentre que Vladímir Kandelaki i Aron Zaks s'encarregaren de la direcció escènica.

La producció obtingué una resposta favorable i l'obra es difongué ràpidament per diverses ciutats soviètiques i de l'Europa oriental. Tanmateix, amb el pas dels anys va desaparèixer progressivament del repertori, en part perquè el llibret estava molt lligat a les circumstàncies socials de la Unió Soviètica de finals de la dècada de 1950.

El mateix Xostakóvitx no mostrava una opinió especialment elevada de l'obra i la considerava una creació menor dins el seu catàleg. Malgrat això, la recuperació internacional de la seva música teatral durant les darreres dècades del segle XX va afavorir una nova valoració de Moscou, Txeriómuixki.

Adaptació cinematogràfica El 1962 els estudis Lenfilm realitzaren una adaptació cinematogràfica titulada Txeriómuixki, basada en l'opereta. La pel·lícula utilitzà una versió abreujada i modificada de la música original i contribuí a popularitzar alguns dels seus números.

Importància Moscou, Txeriómuixki és l'única opereta completa de Xostakóvitx i ocupa una posició singular dins el seu catàleg. L'obra mostra una faceta menys coneguda del compositor, relacionada amb la música lleugera, el teatre popular i la sàtira musical.

Tot i la seva aparença d'entreteniment, constitueix també un document sobre la vida urbana soviètica durant el període de Khrusxov. El tema de l'habitatge, la crítica a la burocràcia i la representació humorística de la corrupció quotidiana converteixen l'opereta en una sàtira de determinats aspectes de la societat soviètica de l'època.

La recuperació moderna de l'obra ha posat especialment en relleu l'habilitat de Xostakóvitx per integrar paròdia, música popular, referències autobiogràfiques i tècniques pròpies de la música teatral en una partitura aparentment lleugera.

Referències

Categoria:Òperes de Dmitri Xostakóvitx Categoria:Composicions musicals del 1958 Categoria:Operetes Categoria:Òperes ambientades a Rússia