Imperi Carolingi és un terme historiogràfic utilitzat per referir-se a un període de la història europea derivat de la política dels reis francs, Pipí i Carlemany, que va suposar un intent de recuperació en els àmbits polític, religiós i cultural de l'època medieval a Europa occidental, i és un fet rellevant i important la coronació de Carlemany com a emperador a Roma com a signe de restauració de facto de l'Imperi Romà d'Occident (segons la ficció de la translatio imperii). Després de la seva dissolució, el 843, seria succeït un segle després pel Sacre Imperi Romanogermànic, amb la mateixa orientació.
Història Orígens Els francs, un poble germànic de la zona del Rin que es va establir a la Gàl·lia en el , van estar governats per monarques menors durant anys fins a la unificació que va fer Clodoveu I. Sota el seu comandament va estendre el Regne Franc per tot el que és l'actual França i va expulsar del comtat de Tolosa als visigots.
Els successors de Clodoveu van ser anomenats reis mandrosos, ja que es van despreocupar dels temes de govern i els van deixar a les mans dels majordoms de palau, que van assumir els poders administratiu i militar i que es van constituir en una dinastia paral·lela a la que regnava. La dinastia deriva del matrimoni dels fills d'Arnulf de Metz i Pipí el Breu, ambdós descrits per Fredegari com els senyors més importants d'Austràsia. La família va consolidar el seu poder des del segon terç del aconseguint que l'ofici de majordom de palau fos hereditari, i convertint-se així en els veritables governants dels francs, mentre que els reis merovingis quedaven reduïts a un paper nominal, és per això que se'ls anomena «reis mandrosos».
El 732, el majordom Carles Martell va frenar la invasió musulmana a Occident en la batalla de Tours. El seu fill Pipí el Breu es va proclamar rei dels francs, iniciant la dinastia carolíngia. A més, es va enfrontar als llombards i va envair Itàlia entorn de l'any 750; en va conquerir unes terres que va lliurar al papa i que des de llavors constitueixen els Estats Pontificis, tenint així la benedicció de l'Església per al seu Imperi.
En efecte, Pipí va consolidar la seva posició el 754 en forjar una aliança amb el papa Esteve II, que va obsequiar al rei dels francs una còpia de la Donació de Constantí a París, i el va ungir a ell i a la seva família en una majestuosa cerimònia a Saint-Denis, declarant patricius Romanorum (‘patrici dels romans’). L'any següent, Pipí va complir la promesa feta al papa i va recuperar l'exarcat de Ravenna, recentment perdut davant els llombards, lliurant-lo al papa en lloc de retornar-lo a l'emperador romà d'Orient. Pipí va lliurar també els territoris reconquerits al voltant de Roma, donant peu a la creació dels Estats Pontificis mitjançant la Donació de Pipí, que va deixar a la tomba de Sant Pere. El pontífex tenia bones raons per a esperar de la reconstruïda monarquia franca que proporcionés una base de poder lleial (potestas) en la creació d'un nou ordre mundial, centrat en la figura del papa.
Carlemany Pipí va deixar en herència el regne als seus dos fills, Carles i Carloman, però aquest últim es va retirar a un monestir i va morir molt aviat (771), amb la qual cosa va quedar Carlemany com a únic sobirà del territori.
Carlemany, que era net de Carles Martell, va iniciar una política d'expansió territorial per intentar restaurar l'antic Imperi Romà d'Occident, cosa que el va fer enfrontar-se a romans d'Orient, musulmans i germànics. Va estendre el seu Imperi pel que avui són França, Itàlia, Alemanya i fins a part d'Hispània (nord de l'actual Catalunya i Osca). Va establir la capital a Aquisgrà, a la zona oest d'Alemanya.
El papa Lleó III va proclamar a Carlemany com a emperador en l'església de Sant Pere (Roma) el dia de Nadal de l'any 800.
Carlemany, en francès Charlemagne i en alemany Karl der Große, era un personatge poderós, intel·ligent i relativament culte, que es convertiria en una llegenda per a la història posterior tant de França com d'Alemanya. Carlemany va restablir un equilibri de poder entre l'emperador i el papa.
A partir de l'any 772, Carlemany va emprendre una llarga guerra en la qual va conquerir i va derrotar els saxons per a incorporar els seus territoris a l'Imperi Franc (les últimes incursions de Carlemany sobre els territoris saxons està datada en el 804 pels Annals regni Francorum). Aquesta campanya es va sumar a la pràctica de líders cristians no romans que provocaven la conversió dels seus veïns per la força. Els missioners catòlics francs, al costat d'altres d'Irlanda i de la Gran Bretanya anglosaxona, havien penetrat en territori saxó des de mitjan , resultant en un augment dels enfrontaments amb els saxons, que es resistien als esforços missioners acompanyats d'incursions militars. El principal oponent saxó de Carlemany, Widukind, va acceptar ser batejat en el 785, com a part d'uns acords de pau, però altres líders saxons van continuar amb la lluita. Després de la seva victòria el 782 a Verden, Carlemany va ordenar la matança massiva de milers de presoners saxons pagans. Després de diversos aixecaments més, els saxons van patir la derrota definitiva en el 804. Això va expandir l'Imperi Franc cap a l'est, fins a l'Elba, cosa que l'Imperi Romà només va intentar una vegada, i en el que va fallar en la batalla del bosc de Teutoburg (any 9 dC). Per poder cristianitzar amb més efectivitat als saxons, Carlemany va fundar diverses diòcesis, entre les quals hi ha les de Bremen, Münster, Paderborn i Osnabrück.
Al mateix temps (773-774), Carlemany va conquerir als llombards, incloent d'aquesta manera el nord de la península Itàlica en la seva esfera d'influència. Va renovar el donatiu al Vaticà i la promesa al papat de continuar la protecció per part dels francs.
En el 788, Tassiló III, duc de Baviera, es va revoltar contra Carlemany. Després d'esclafar la revolta, aquest va incorporar Baviera al seu regne. A més d'expandir els horitzons dels seus dominis, va reduir de manera dràstica el poder i la influència dels agilolfings (la família de Tassiló), una altra de les famílies influents d'entre els francs i els seus potencials rivals. Fins al 796, Carlemany va continuar expandint el seu regne encara més cap al sud-est, fins a l'actual Àustria i a parts de Croàcia.
D'aquesta manera, Carlemany va crear un regne que arribava des dels Pirineus al sud-oest (incloent de fet una zona del nord-est de la península Ibèrica (Marca Hispànica després del 795, que seria l'origen de Catalunya i de la seva cultura i llengua, molt properes a l'occità), passant per gairebé tota la França moderna (a excepció de Bretanya, que mai no va ser conquerida pels francs), i a l'est la major part de l'actual Alemanya, incloent-hi el nord d'Itàlia i l'actual Àustria. En la jerarquia de l'Església, els bisbes i abats buscaven la protecció del palau del rei, font tant de protecció com de seguretat. Carlemany s'havia erigit en líder de la cristiandat occidental, a més d'impulsar un «Renaixement carolingi» en la cultura literària, gràcies al seu suport a monestirs com a centres d'ensenyament.
miniatura|Carlemany segons una il·lustració d'Albert Dürer (1511). El dia de Nadal de l'any 800, el papa Lleó III va coronar Carlemany com a «Emperador que governa l'Imperi Romà», a Roma, en una cerimònia presentada com inesperada, ja que Carlemany no desitjava trobar-se en deute amb el bisbe de Roma, i al seu fill Carles el Jove com a rei dels francs. Es tractava d'un més dels gestos portats a terme pel papat per definir els papers dauctoritas papal i potestas imperial, així com per considerar com a successor dels emperadors romans. Això va originar una sèrie de disputes amb els romans d'Orient pel nom de l'Imperi Romà. Després d'una primera protesta per la usurpació, en el 812, l'emperador romà d'Orient Miquel I Rangabé va reconèixer a Carlemany com a emperador (basileus), però no com a emperador dels romans (Βασιλεύς των Ρωμαίων), títol que es va reservar el romà d'Orient com el veritable successor dels emperadors romans. La coronació va servir per donar una legitimitat permanent a la primacia carolíngia entre els francs.
Després de la mort de Carlemany el 28 de gener de 814 a Aquisgrà, va ser enterrat en la catedral d'Aquisgrà.
Carolingis posteriors Carlemany va tenir diversos fills, però només en va sobreviure un, Lluís el Piadós, qui va succeir al seu pare al capdavant de l'imperi unificat. Durant el seu regnat com a emperador, va incorporar els seus fills adults Lotari, Carles i Lluís al govern. La primera dècada de govern va estar marcada per tragèdies i desprestigis, especialment pel tractament brutal que infligí al seu nebot Bernat d'Itàlia, pel qual Lluís es penedí públicament. En la dècada del 830 l'imperi es veié dividit per la guerra civil entre els seus fills que lluitaven pel poder, especialment després que Lluís intentés incloure al testament el fill de la seva segona muller, Carles. Tot i que Lluís aconseguí restablir l'ordre, quan morí el 840 va esclatar una nova guerra civil en la que Carles es va aliar amb Lluís en contra les pretensions del fill gran, Lotari, que va ser derrotat el 25 de juny de 841 a la batalla de Fontenoy-en-Puisaye i els vencedors van segellar la seva aliança contra el seu germà Lotari I amb els Juraments d'Estrasburg el 14 de febrer de 842, on es troba el primer testimoniatge d'una llengua romanç parlada en França. Price Collier, Germany and the Germans, p.81 Després de tres anys de conflicte finalment es va signar el tractat de Verdun, l'agost de 843, pel qual l'Imperi Carolingi es dividia en tres parts: Carles rebia la Frància Occidental, Lotari la Frància Mitjana, i Lluís la Frància Oriental. Va cristianitzar els eslaus cap a l'est, amb bateig massiu dels nobles de Bohèmia el 845 i el 846 va organitzar un exèrcit per anar a la Gran Moràvia i instal·lar el príncep cristià Ratislau. La colonització germànica dels territoris poblats per poblacions eslaves (wends) a l'est es va aturar a la vora dels rius Elba i Saale (Marca Soraba).
A la mort de Lotari I el 855, el regne de Frància Mitjana va ser dividit entre els seus fills pel Tractat de Prüm, pel qual Lluís II d'Itàlia va rebre la corona imperial i Itàlia, Carles de Provença esdevingué rei de Provença (Baixa Borgonya i Provença pròpiament dita), Lotari II de Lotaríngia va rebre un territori que va passar a ser anomenat Lotharii Regnum (Lotaringia) compost per Austrasia (la part central encara controlada pel seu pare després de Verdun), Frísia i l'Alta Borgonya, mentre que Lluís el Germànic va mantenir Frància Oriental i Carles el Calb Frància Occidental. Lotari II va cedir les parts del sud-est de l'Alta Borgonya als seus germans Carles de Provença, que va rebre els bisbats de Belley i Tarentaise el 859, i Lluís II d'Itàlia els bisbats de Ginebra, Lausana i Sió un any més tard. Carles de Provença va morir sense hereus el 863, i el seu regne es va repartir entre Lotari II, que només va rebre les parts occidentals de la Baixa Borgonya (bisbats de Lió, Vienne, Vivarais i Uzès) que limitaven amb la seva Alta Borgonya occidental (restes de les seves possessions originals de Borgonya), i Lluís II va rebre la resta del Regne de Provença.